La Rosalia

Recordo com si ho visquès ara certa cosa que em cridà molt l'atenció ara ja fa uns quatre anys. Cada estiu, si m'és possible, vaig a passar uns dies amb els meus oncles a Planoles, al Ripollès. És un poblet força maco, ple de pixapins que ho troben idíl·lic i per a ells és indispensable per suportar la vida a ciutat. El poblet consta d'una activitat comercial mínima: una desena de comerços i una sucursal bancària. Dos d'ells són punts clau de la localitat: el bar del casino, local social, on es fa relació social; i la Rosalia, la botiga de queviures, que dóna de menjar i més a tota la gent del poble.

La Rosalia és la dona que porta la botiga. També hi treballa la seua mare, però tothom coneix a la seua filla, potser perquè la mare no para de preguntar-li coses: -Rosalia, on és el sucre morè?; -Rosalia, on són els cartutxos de tinta?. En un habitacle no més gran que un taller de sabateria, la Rosalia té absolutament tot el que hom pot necessitar. Des de tota la premsa diària i periòdica, fins als prodcutes de neteja més específics, passant per varietat de menjars frescos i en conserva, llaminadures i productes d'higiene personal. Crec recordar que li he comprat fins i tot segells.

I si que alguna vegada es baixa a Ripoll per anar a un súper, però la sensació més impactant és que a casa no hi falta de res, que tot el que necessitis la Rosalia t'ho dóna amb un somriure i calidesa. És increible com tanta gent, des dels més petits fins als més grans saben anar a la Rosalia i hi van fins i tot contents. La botiga és el centre del poble. Amb la Rosalia tothom hi confia. Els pares que no deixen sortir els nens sols a Barcelona, els hi envien tranquil·lament. La Rosalia s'enrecorda del nom dels clients i dels nens i mai retorna malament el canvi. Ningú es pregunta: -ho tindrà això, la Rosalia?- Tothom diu: -Anem a la Rosalia a comprar-ho.

La Rosalia amamanta tohtom al poble. Anar-hi a comprar no és una obligació domèstica pesada com és anar al súper. Fins i tot és més divertit que anar al casino. Fer-ho és com fer un pastís amb la mare. Des de primeríssima hora del matí fins al vespre (amb un descans al mgidia), obert tots els dies. És increible la força de treball que té. Hom sap que no li faltarà gairebé de res mentre ella tingui la persiana pujada. El poble es quedarà orfe quan la Rosalia se'n vagi.