24 hour party people és la pel·lícula sobre Tony Wilson, periodista i empresari de Manchester que va llançar a la fama els Joy Division, New Order i Happy Mondays. Va crear The Factory, club i desprès discogràfica i posteriorment La Hacienda, també club. Va morir el 2007 d'un càncer de fetge.
Els Joy Division, els Sex Pistols... Anys 80. I nosaltres? nosaltres, als anys 2000 els continuem escoltant, però amb el pensament que vigilia, pesadament al nostre cervell: "estan bé, però no hagués volgut viure en la seua època". No fos cas que ens esvalotéssim.
Què cony ens passa? Vestim la seua moda per assimilar-nos a ells? Ens sentim tranquils per poder analitzar-los com a fenomen cultural? Yeah, they were fantastic... Llàstima de les drogues? On som desprès de tot això? en la hipocresia de rebutjar les drogues i la puta mala vida i escoltar grups que, la veritat, estan bé, però no arriben ni a la meitat d'aquells. Això és el pop. Ho és també el funk, l'indie... ?
Merda, som joves i hauríem d'estar sentint que avancem. I on collons estem anant? A concerts a Razz de grups poppys. Amy Whinehouse, que no dura ni dos anys? The Ting Tings? La Casa Azul? Aquesta és la puta vanguardia musical?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada