Memorial Hortènsia Alonso sobre violència masclista

Paraules llegides en nom de la família de l'Hortènsia a la inauguració del I Memorial Hortènsia Alonso de Lleida, el 28 de novembre de 2012.

 

Hola a totes i tots,

Em dirigeixo a vosaltres en representació de la família de l’Hortènsia, per agrair el reconeixement i la possibilitat de què el treball de la mare no sigui envà i, ara que ja fa gairebé tres anys que ens va deixar, el seu desig i metodologia de treball per l’erradicació de la violència masclista tingui una continuïtat.

Que les primeres jornades Memorial Hortènsia Alonso s’hagin dedicat a les víctimes més vulnerables d’aquesta violència, els infants, és una decisió que se’ns dubte la mare hagués compartit plenament. Estic segura que el contingut de les jornades interessarà a tota persona interessada en el treball amb infants en situació de vulnerabilitat i de risc, així com les persones interessades en la violència masclista i les divulgadores de la cultura de la pau i de la noviolència. Aquests tres interessos s’enllaçaran avui en aquest espai, creant dinàmiques i cultures de transformació per una societat que hauria de considerar la infància, la igualtat i la noviolència valors molt preuats en la seua quotidianeïtat.

Aquests tres valors que avui veiem reflectits en el programa d’aquest memorial formaven part de la mare en diferents moments de la seua vida (com a responsable de les polítiques de prevenció contra la violència de gènere a la Subdelegació, com a tècnica d’infància a l’Ajuntament o, anant una mica més enllà, la plataforma anti-OTAN). A més, el mateix format de l’acte, modest, transformador, cuidat, treballat i obert a professionals i ciutadania, s’adiu molt bé a la manera en què a la mare li agradava treballar i li hagués agradat perdurar.

En nom de la familia volia donar les gràcies a les persones que han fet possible l’existència d’aquestes jornades i que s’anomenin Memorial Hortènsia Alonso, en especial al Col·lectiu de Dones i a Maria Rosa Ball, desde la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament de Lleida. Els seus fills i familia ens sentim molt honorats que el nom de la mare s’assocïi a un espai d’explicació, reflexió i debat com segur que seran les xerrades que seguiran avui i els anys vinents.

Moltes gràcies.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

Què has aprés avui? XV - Crisi energètica

Els debats sobre la crisi, sobre polítiques econòmiques, socials i fins i tot les que tracten les formes d'estat (tema ben nostrat) acostumen a obviar un assumpte. De fet, acostumem a obviar-lo de les nostres vides més quotidianes. Estic parlant de l'energia. L'energia que permet els microfons per a aquests debats, l'energia que permet la mobilitat i el treball, l'energia que em deixa escriure ara mateix. D'on ve tota aquesta potència? Tenim clares les implicacions medioambientals, econòmiques, ètiques a nivell regional, global? Sabem el que costa un KW de llum? Quan costa en quin sentit? En termes monetaris? I en termes energètics? Tenim alguna idea del que hi ha a l'altre cantó dels cables elèctrics i dels oleoductes?

Jo crec que no, que no en tenim ni idea.

Per això, el programa Singulars de l'últim dilluns (coincidint amb l'inici d'una campanya electoral que ignorarà aquests assumptes) ha explicat coses molt interessants sobre tots aquests assumptes. Gràcies a l'investigador Antonio Turiel ens hem assabentat de fets clau del nostre sistema energètic, com per exemple, que cada català gastem l'energia de 45 humans, que de cara al 2018 només India i Xina absorbiran el 100% de les exportacions de petrolis actuals, que el 2020 haurà caigut el 40% de la producció en els pous actuals, que Indonèsia ha deixat de formar part de l'OPEP perquè ja no exporta petroli i que Regne Unit, Argentina i Veneçuela tenen problemes per abastir el consum intern amb la producció nacional, que 1/5 de l'urani consumit al món per fer energia nuclear prové de míssils russos desvallestats i que l'any que ve Rússia deixarà de vendre aquest urani per esgotament de l'urani per a les pròpies centrals.

Antonio Turiel també ens ha advertit de fets més contundents i clars: Espanya no podrà tornar a crèixer mai més a un 2% perquè el seu sistema energètic no ho permet, que el sistema econòmic es basa en un consum il·limitat de recursos energètics i que fins i tot l'AIE afirma que s'ha superat el punt de màxima extracció en petroli o el que se'n diu el Peak Oil, però també ho hem fet amb l'urani, l'or i estem a punt de fer-ho amb el coure. Les dues úniques solucions són les energies renovables i el decreixement. Qualsevol altra consideració és un malgastament d'energia. No és un debat, són fets. No hem de discutir gaires més coses. Ja hem superat el punt màxim de producció i el consum segueix creixent.

Ben segur que no tornarem a mirar una bombeta i una gasolinera igual.