Paraules de comiat

Lleida, 10 de febrer de 2010

La mare s’ha mort. I vull dir des del principi que crec que jo no hauria d’estar aquí dient aquestes paraules. O no ara.

Volia dir-vos en primer lloc que és injust. Les mares es moren, és cert. Però no és just que la nostra mare, aquesta mare i no una altra, s’hagi mort ara. No és just que ens deixi amb 20 i 21 anys. No és just que desprès de sofrir tant entrés en aquesta malaltia i no se’n sortís. No és just. No és just que després dels esforços per fer-nos créixer, no ens vegi adults, titulats i enamorats. No és just que no ens pugui fer d’àvia.

La mare ens ha criat, educat i mantingut. I ho ha fet amb molt de patiment. Hem de preguntar-nos si ha estat feliç la mare. Ho ha estat? Crec que ho ha estat en la mesura que veia en nosaltres, la Violeta i jo, el producte dels seus esforços.

Recordo i recordaré la mare com una dona lluitadora, exemple per a moltes altres dones. Com a mare ens ha transmès el valor de la dedicació i l’esforç. L’estiu passat ella estava en un moment delicat. Ella no ho sabia. I sense saber-ho, vam tenir una conversa, ella i jo, a la meua habitació. Vam parlar de les dues coses més important que ella ens havia volgut transmetre. I una d’elles era aquesta: l’hàbit d’esmenar-se en les coses, de fer-les i fer-les bé. Això era el principal caràcter de la persona bona, deia. Per a mi, és clar, ella ha estat una mare que ha tret forces d’on no n’hi havia per portar-nos amunt. I crec que ho ha fet, de nou, de manera exemplar. Violeta: seguirem endavant.

L’altre valor que ella va destacar aquella tarda d’estiu té a veure amb aquest Andante grazioso de la sonata número 11 de Mozart que hem escoltat. Una altra tarda ella i jo estàvem al menjador de casa. Ella llegia el diari, jo un llibre, el gat dormia arraulit i vaig posar aquesta sonata. De seguida vaig notar que passava alguna cosa. De repent, la música establia entre ella i jo un marc familiar tancat i equilibrat, on el temps només era el senzill sonar de les notes o el pas de les pàgines. No feia falta que parléssim. El segon valor que la mare ens ha transmès és el de la serenitat de l’acció, la serenitat i l’harmonia d’un andante grazioso de Mozart. Això és més important del que sembla i es veurà a la llarga.

La mare és morta. Va morir a mitja tarda, la llum del sol ponent entrava a l’habitació de l’hospital de manera plàcida i agradable. Va morir com era ella: amb pau, amb serenitat i sí, reconeixem-ho, amb un xic de tristesa. Va morir amb els que més s’estimava, que érem nosaltres. Ara ja descansa en pau.

La Violeta i jo hem perdut la nostra referència, el nostre pilar. Probablement sigui l’esdeveniment més important en la nostra vida. S’obra una nova etapa que serà dura. Però, Violeta, tenim quatre coses que ens ajudaran. Dos ens les ha donat la mare, a saber:

1) L’esperit de l’esforç i de la feina ben feta, clau per sobreviure i tenir èxit.

2) La serenitat per neutralitzar els obstacles, per viure en harmonia amb el món i els altres.

3) Els amics. Els amics seus i nostres, que s’han bolcat i es bolcaran en nosaltres. Sense vosaltres això no serà possible.

4) Nosaltres. Cadascú pel seu compte però units encara més, la Violeta i jo som dipositaris d’aquest grandiós exemple que era la mare. Violeta, sabrem caminar sols, n’estic segur.

Mare: descansa en pau que ja et toca. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes, moltes gràcies. T’estimem.

Gràcies a tots i a totes per haver vingut. Ara, quan sortim d’aquí havent acabat, fem-ho com ella hagués volgut: tristos però contents d’haver-la conegut. Dolguts, però amb un somriure de serenitat. Estic segur que així ho hagués volgut. Moltes gràcies.

Aforismes hospitalaris VII

Quan els hi parles, les infermeres, et miren com si ja sapiguessin el que els hi estàs dient i t'escolten només per no girar-te l'esquena.

Aforismes hospitalaris VI

La veus entubada i penses que és la fi, que com hem arribat fins aquí. I recorres les últimes 24 hores, a casa, l'ambulància, urgències... Tenia la cara com desfigurada i estava semiconscient.
Observes que ja portava dies donant síntomes d'aquest tipus, que pot ser no calia córrer tant sinó anar poc a poc però havent començat més aviat.
Però no, ja portava mesos així i no podies anar a l'hospital perquè es queixava de...
Te n'adones que no, que aquest estat és el mateix que des de vam començar amb la medicació X, combinada amb les pastilles Y, sol que una mica més greu.
El record d'aquest estat de debilitat, ensopiment i depressió es remonta fins al principi de la malaltia i et preguntes: quan va ser l'última vegada que la vas veure bé i rient?
I recorres tots aquests anys i no caus en cap dia, ni assenyalat ni ordinari. Tot una constant de preocupant boira damunt seu i en l'ambient.
Quan fa de tot això? Comptes els anys i intentes recordar el temps d'abans, per si com diuen, qualsevol temps anterior era millor. I llavors tampoc recordes que estigués bé, que tampoc reia en excès o no més del que reia just al principi de tot plegat. Tampoc tenia una vida més alegre de ha anat tenint fins ara que té una mascareta a la cara.
És que ja estava malalta des de sempre? Estem tots malalts i no ho sabem? Som el que som i estem malalts? O ens anem fent a mesura que emmalaltim? O dit en termes més extrems: som el que som quan estem vius o quan morim, o en el procés.
Sí, tot això sona molt a joc per a impressionar estudiants, però el tub i el llit són ben reals.

Desnudo en Haití

Un joven trastornado pasea desnudo por Puerto Príncipe, un símbolo inconsciente de la indefensión del país tras el terremoto

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL) - Puerto Príncipe - 05/02/2010|| EL PAÍS

Pasea siempre solo, desnudo, sin rumbo. De vez en cuando se detiene, mira al frente, bosteza, se rasca el costado y continúa su camino con los brazos caídos. Si un coche pasa demasiado cerca, se recoge unos centímetros en la acera y sigue andando. Lo echan de un sitio y se va a otro. Sin protestar. A las seis de la mañana se le puede ver en cualquier calle. El frío le hace abrazarse a sí mismo entre la gente que carga con sacos de arroz y bidones de agua en la cabeza. No mira a nadie y nadie le mira. ¿Quién está más trastornado? ¿El chico desnudo o la sociedad que ni siquiera repara en él, que no tiene resortes para acogerlo en ningún lado como cualquier ser humano se merece? ¿Quién vive más enajenado?

El chaval desnudo se ha convertido en un símbolo inconsciente de la indefensión de Haití. Una indefensión que ya era patente, igual que su desnudez, antes del terremoto. Con cada autobús, cada coche o cada moto que sortea, cada peatón que se cruza, cada tienda de móviles, el joven va desnudando las grandes palabras de este siglo: ayuda humanitaria, cooperación, solidaridad internacional, reconstrucción.

Desnuda también a sus compatriotas, ricos y pobres. Después del 12 de enero hay bajo sus pies más cristales, escombros y alambres, pero su historia ya era así antes de la catástrofe. En el centro de Puerto Príncipe, muy cerca del Palacio Presidencial, desde toda la vida, algunos "locos" se pasean en cueros sin que nadie haga nada por ellos.

Son pocos, pero son. Las ruinas del terremoto sólo han puesto el decorado idóneo detrás de ellos. La estampa podría servir para que un publicista avispado idee un anuncio en el que ensalce la fuerza, la independencia y la libertad de la juventud ante cualquier situación.

Tendría mucho éxito en cualquier sitio, menos en Haití.

Tong! Tong! Media noche

Y dentro de las casas se hace la alegria:
¡Hoy es el día!
El suyo
y lo comparten.
Sonrisa torcida. Tengo frío y estoy lejos.
Bueno, no tanto, por ahí
Sólo unos meses detrás.
Y sonrío para que no me pregunten
pero hombre, ¿no te alegras?
¡Pues claro! ¡Claro que me alegro, joder!
Hubiera esperado este día con la mayor ilusión.
Esperaba más este día que el fin de mes,
pero, ¿yo que quieres que le haga,
si hace frío y estoy en la calle?
Mejor me entro en una biblio
a hacer lo que se me da mejor:
mirar por la ventana de una biblio, el viento,
la lluvia... la gente... fijate...
Pero todo tranqui y sin que pase ná.
El tiempo va haciendose cada vez más lejano
el reloj cada vez más pequeño, en esa nube
de arriba a la derecha. Hasta que desaparezca.
Vamos, venga, pongámonos en serio.
Que lo pasado, pasado está.
( )
Pero hoy, es hoy. Y un año, fijate.
Y este día es el que me hubiera gustado
que fuera de otra manera,
no sé, sabes. Normal y especial a la vez.
Otra vez la sonrisa torcida. ¡No me preguntes!
Que sé yo de poesia. Yo sólo le doy vueltas
a las cosas.