La llibreria La Central del Raval de Barcelona celebra un cicle de debats titulats "Liquidació per enderroc: llegir, escriure i pensar a la Universitat" en motiu de l'adaptació a l'EEES o Pla Bolonya. El passat dijous 10 un dels participants fou Victoria Cirlot, professora de Literatura Medieval a la facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, que parlà sobre la tradició.
He de dir que vaig escoltar-la des del pis de baix (hi ha altaveus per la planta baixa) ja que a dalt no hi havia lloc. No vaig pendre notes i vaig haver de marxar havent acabat ella, i per tant no vaig poder sentir el desenvolupament del debat. Ho escric tot, doncs, de memòria i pel que m'han explicat qui sí que s'hi va estar tota l'estona. Tot i així crec que el que diré és bastant certer.
Cirlot dedicà gran part de la seua intervenció a menysvalorar el maig del 68 a París i a posar-lo d'exemple com a un atac a la jerarquia i a la tradició universitària i se serví de Faucault i altres noms de carrer per argumentar com de nociu, destructiu, a més d'inútil, fou el moviment estudiantil d'aquell any. A més, defensà la Universitat com un lloc on s'aprèn per aprendre, sense cap aplicació productiva, on hom "llegeix els clàssics no per cap motiu, sinó perquè llegir-los és millor que no llegir-los" i on hom s'adona de la seua ignorància i és delecta navegant amb un vaixell batejat Ignorància en un mar de coneixements (l'alegoria és meua). Va acabar amb alguna que altra referència a la figura del professor (violada al maig del 68) com aquell que ensenya difuminàdament el camí que els alumnes poden fer, o no.
Sé del cert hi hagué un debat força animat sobre la tradició del professor a la universitat en què es van fer algunes puntualitzacions sobre el maig del 68, Cirlot va defensar les elits culturals i el seu paper superior i d'Amador Vega, també professor a la UPF i parella de Cirlot, que diguè que sense jerarquies no hi ha valors, sense valors no hi ha què ensenyar i si és així no calen universitats.
En primer lloc, a la vora de Cirlot, Unamuno amb el seu "vencereis pero no convencereis" de la Universitat de Salamanca queda com un valent del tres al cuarto. Cal reconèixer que cal tenir les idees molt clares o massa interioritzades com per dir que el moviment estudiantil per excel·lència fou foc d'encenalls i poc més que una bacanal davant d'un públic majoritàriament estudiantil i compromès. El maig del 68 fou, amb totes les immadureses i defectes que es vulguin, l'experiència compromesa i contestatària, més o menys espontànea, que visquè Europa des de la postguerra fins que podríem dir els nostres dies. A París (però també a Praga, a Alemanya, etc.) s'acabà amb el veritable Antic Règim, caracteritzat per una jerarquització de la societat i el determinisme psicosocial que havia marcat els rols dels individus fins llavors.
Cirlot defensà el paper d'unes elits que fan avançar la cultura i la intel·lectualitat. I que atemptar contra elles és com malmetre's els peus amb els que caminar o els ulls amb els que mirar. Però jo em pregunto: de quines elits parla? ¿De les elits aquelles distingides que m'impedeixen la correcta audició d'un Wagner al Liceu? ¿De les elits universitàries, egocèntriques onanístiques i els alumnes amb inquietuds de les quals són com mosques empudegadores?
És clar que en el món en el que vivim hi ha grups elevats socialment, que creen discurs i condueixen les cultures i les comunitats. Ara bé, aquestes elits culturals no poden ser-ho amb carta blanca, excloses de les crítiques, és a dir, despòtiques. Davant de la defenestració de càtedres en alguns casos del maig del 68 és normal que algunes elits se sentissin, i se sentin des de llavors, emplaçades a dialogar amb un interlocutor que els hi és incòmode. Però és així com hauria de ser. Primer un aixeca la mà, i si la ignorància i l'arrogància el fan callar, va aixecant el to fins que es ratllen universitats, es destrossen carrers i s'arrenquen arbres, per molt que pesi a Faucault.
L'afirmació "sense jerarquies no hi ha valors i sense valors no hi ha transmissió" ( i per tant tradició) és tan irrisòria com impròpia d'un professional de la docència: valors com la igualtat, la fraternitat, el companyerisme, la filantropia i la justicia no són possibles en un context igualitari, això és, desjerarquitzat. Dir que l'autoritat garantitza l'educació és oblidar que poder i autoritat no són el mateix i que, per molt fort que un professor cridi, pot véncer, però no convéncer.
He de dir que vaig escoltar-la des del pis de baix (hi ha altaveus per la planta baixa) ja que a dalt no hi havia lloc. No vaig pendre notes i vaig haver de marxar havent acabat ella, i per tant no vaig poder sentir el desenvolupament del debat. Ho escric tot, doncs, de memòria i pel que m'han explicat qui sí que s'hi va estar tota l'estona. Tot i així crec que el que diré és bastant certer.
Cirlot dedicà gran part de la seua intervenció a menysvalorar el maig del 68 a París i a posar-lo d'exemple com a un atac a la jerarquia i a la tradició universitària i se serví de Faucault i altres noms de carrer per argumentar com de nociu, destructiu, a més d'inútil, fou el moviment estudiantil d'aquell any. A més, defensà la Universitat com un lloc on s'aprèn per aprendre, sense cap aplicació productiva, on hom "llegeix els clàssics no per cap motiu, sinó perquè llegir-los és millor que no llegir-los" i on hom s'adona de la seua ignorància i és delecta navegant amb un vaixell batejat Ignorància en un mar de coneixements (l'alegoria és meua). Va acabar amb alguna que altra referència a la figura del professor (violada al maig del 68) com aquell que ensenya difuminàdament el camí que els alumnes poden fer, o no.
Sé del cert hi hagué un debat força animat sobre la tradició del professor a la universitat en què es van fer algunes puntualitzacions sobre el maig del 68, Cirlot va defensar les elits culturals i el seu paper superior i d'Amador Vega, també professor a la UPF i parella de Cirlot, que diguè que sense jerarquies no hi ha valors, sense valors no hi ha què ensenyar i si és així no calen universitats.
En primer lloc, a la vora de Cirlot, Unamuno amb el seu "vencereis pero no convencereis" de la Universitat de Salamanca queda com un valent del tres al cuarto. Cal reconèixer que cal tenir les idees molt clares o massa interioritzades com per dir que el moviment estudiantil per excel·lència fou foc d'encenalls i poc més que una bacanal davant d'un públic majoritàriament estudiantil i compromès. El maig del 68 fou, amb totes les immadureses i defectes que es vulguin, l'experiència compromesa i contestatària, més o menys espontànea, que visquè Europa des de la postguerra fins que podríem dir els nostres dies. A París (però també a Praga, a Alemanya, etc.) s'acabà amb el veritable Antic Règim, caracteritzat per una jerarquització de la societat i el determinisme psicosocial que havia marcat els rols dels individus fins llavors.
Cirlot defensà el paper d'unes elits que fan avançar la cultura i la intel·lectualitat. I que atemptar contra elles és com malmetre's els peus amb els que caminar o els ulls amb els que mirar. Però jo em pregunto: de quines elits parla? ¿De les elits aquelles distingides que m'impedeixen la correcta audició d'un Wagner al Liceu? ¿De les elits universitàries, egocèntriques onanístiques i els alumnes amb inquietuds de les quals són com mosques empudegadores?
És clar que en el món en el que vivim hi ha grups elevats socialment, que creen discurs i condueixen les cultures i les comunitats. Ara bé, aquestes elits culturals no poden ser-ho amb carta blanca, excloses de les crítiques, és a dir, despòtiques. Davant de la defenestració de càtedres en alguns casos del maig del 68 és normal que algunes elits se sentissin, i se sentin des de llavors, emplaçades a dialogar amb un interlocutor que els hi és incòmode. Però és així com hauria de ser. Primer un aixeca la mà, i si la ignorància i l'arrogància el fan callar, va aixecant el to fins que es ratllen universitats, es destrossen carrers i s'arrenquen arbres, per molt que pesi a Faucault.
L'afirmació "sense jerarquies no hi ha valors i sense valors no hi ha transmissió" ( i per tant tradició) és tan irrisòria com impròpia d'un professional de la docència: valors com la igualtat, la fraternitat, el companyerisme, la filantropia i la justicia no són possibles en un context igualitari, això és, desjerarquitzat. Dir que l'autoritat garantitza l'educació és oblidar que poder i autoritat no són el mateix i que, per molt fort que un professor cridi, pot véncer, però no convéncer.
2 comentaris:
Es lògic que qui veu perillar el seu seient privilegiat s'hi aferri i cridi. Però el professor que crida, es desemmascara. I, en aquests temps que corren, temps en que les postures son tan flexibles, tan relativistes i tan hipòcrites, un professor desemmascarat és una gran oportunitat. Hem de aprofitar aquesta oportunitat que tenim com a estudiants, com a estudiants d’Humanitats i com a espècie en extinció, per exterminar aquesta postura elitista de la nostra facultat. El maig del 68 és una resposta col•lectiva a una situació injusta. Estem a any 2008 i tenim una situació precària que se'ns fot al damunt. Hem de respondre col•lectivament.
Un resum de la conferència de la Cirlot: va començar amb aquesta frase: ¿Per què aprenia Sócrates una àrea amb la flauta abans de morir? Utilitzà aquesta frase per defensar la no-utilitat del coneixement i l'educació, de fet va parlar del vici capital de l'utilitarisme i de la búsqueda del fi inmediat. Va dir que només l'absència d'utilitat condueix al coneixement, que avui en dia hi ha una obsessió per allò contemporani i que ens oblidem del punt de vista històric. En tot moment s'ha de tenir present que Cirlot afirmava una vegada i una altra que la culpa de tots els problemes que va plantejar com els problemes actuals de l'educació naixien el maig del 68.
Després va continuar afirmant que el procés universitari espanyol ha estat molt més democràtic que el francès. En cap moment va parlar del franquisme, i de les conseqüències negatives que va tenir per la universitat. També va dir que la universitat espanyola era més democràtica gràcies a les jerarquies (cosa que no vaig entendre).
El que diu és més o menys discutible, i tothom pot tenir les seves opinions, però el que està clar és que afirmar que per culpa del maig del 68 es perd el sentit històric i la gent s'obsessiona per lo contemporani és propi d'un ignorant o d'un cínic: Guy Debord, situacionista artífex de la revolta del 68 afirma al seu llibre "La societat de l'espectacle" aquesta mateixa tesi i la critica, Debord reivindica la visió històrica en contra de "l'obsessió per allò contemporani".
Una última cosa és que pensar que només l'absència d'ulititat condueix al coneixement és tenir un punt de vista molt limitat del que és "coneixement": un jardiner té coneixements, un cuiner també, un picapedrer, etc etc. I tots aquests coneixements són ben útils, serveixen perquè la Victoria i l'Amador puguin dormir davall un sòtil i puguin tenir el seu jardinet cuidat. Pensar que les èlits intel·lectuals no han de construïr un coneixement útil és el mateix que pensar que hi ha una part de la societat que no ha de participar en el fet social, i jo em demano: per què els intel·lectuals han d'estar per sobre de la resta de la població?
Amador Vega es va aixecar d'entre el públic després de la intervenció d'un altre estudiant que defensà que les jerarquies no existien, que eren un invent i que tant era així que els professors necessitaven una tarima per demostrar el seu poder. A continuació va fer una defensa de l'educació horitzontal, on estudiants i professors poden aprendre uns dels altres, está clar que el professor té més coneixements que l'alumne (fet que no el fa millor).
Vega va fer ús de la seva retòrica i demagògia habitual i va dir que no era el mateix una classe on hi ha la figura del professor que una conversa a un bar. L'estudiant no va replicar, demostrant la seva saviesa: a respuestas necias, oídos sordos.
Una última puntualització: Cirlot no citava a Faucault sino a Lévi-Strauss per desprestigiar el maig del 68. L'argument que ella utilitzava i posava en boca de Strauss és que es talaven arbres per fer barricades. Argument estúpid, amb perdó.
I ja per acabar, comentar que tot l'auditori va aplaudir les intervencions de Cirlot, i al Vega quasi li fan una ovació. Parafraseando, dir-lis: igual convencereis, pero no vencereis.
Publica un comentari a l'entrada