La preciosa il·lustració de Gabriella Barouch a la portada de Oso, de Marian Engel, va ser la trampa pel desprevingut explorador de llibreries que sóc. La imatge atrau, captiva. L'argument, també. És una novel·latan eròtica com una pel·lícula de'n Lars von Trier i Gainsbourg.
Aquest mes de maig he llegit sobre animals. Vull contrastar aquesta obra amb El zorro ártico de Sjón, el clàssic El viejo y el mar de Hemingway i fins i tot Moby Dick de Melville. En aquestes, alguns són classics, autors masculins descriuen com homes persegueixen la seva realització en la caça d'animals. Això, durant molt de temps, ha semblat trepidant i excitant per molts. En un altre petit llibre animalístic, La paloma de Süskind, la natura pertorba i desestabilitza la rutina parisina d'un modest vigilant de banc.
Oso, per la seva banda, no parla de cap persecució. Lou és una noia viciada per massa documents antics en el seu despatx soterrat en un Institut Nacional d'Història de Canadà. Catalogar un fons en una illa remota no li vindrà malament i decideix anar-hi. Però ningú li ha parlat de l'ós. L'ós és allí, hi era abans. Ella no l'ha cridat. Sembla domesticat. Però un ós sempre és un animal salvatge.
Què és l'ós? Què és la illa? Probablement no siguin res, potser sigui la pròpia soledat de Lou la que la impulsa a explorar densos camins desconeguts. Però la natura no li és hostil ni la defuig ni la castiga, com en els altres llibres. ¿Què hem de dir quan la natura respon en harmonia a la indecent proposta humana? Quan l'inofensiu et canvia alhora que et fereix, voldries separar-te'n?
Engel utilitza un llenguatge lleuger com el fred del bosc al matí, nét i sense soroll. De tant en tant, el so d'un ocell, un picasoques. A vegades resulta rude com el parlar de la gent de muntanya. En d'altres, és essencial, directe i bell. Aquesta novel·la, escrita per una de les escriptores més importants que ens ha donat Canadà, ens parla de la natura que ens allibera i ens pertorba en la mesura que ho estiguem nosaltres.
