-¿Qué
te parece desto, Sancho? -dijo don Quijote-. ¿Hay encantos que
valgan contra la verdadera valentía? Bien podrán los encantadores
quitarme la ventura, pero el esfuerzo y el ánimo, será imposible.
Miguel
de Cervantes, Don Quijote de la Mancha,
II.XVII
Pròleg del llibre Jordi&Oslo. Les primeres tires del dibuixant i amic JoveGuille. Podeu adquirir-lo aquest Sant Jordi en llibreries especialitzades (o no!) o per internet.
Quan un cavaller es calça el casc i
l'armadura i s'adentra dins del bosc, desenganyem-nos, res ni ningú
pot aturar-lo. Un cavaller surt victoriós de totes les conteses, de
tots els perills i de totes les trampes que li poden parar els més
malvats éssers. A vegades pot sortir-ne malferit o fins i tot mort,
però el primer que has de saber, lector o lectora, és que viu o
mort no són sinònims de victòria i derrota en l'univers d'un
cavaller. De peu o estirat, en sortirà ple de glòria. Sempre i quan
no caigui víctima dels particulars perills de la cavalleria.
Poques coses són més destructives que
el desànim i els braços caiguts. Són aquests els perills que des
de dins de l'armadura el corquen. La traïció a un mateix és el seu
únic punt feble del cavaller. És per això que per no deixar les
mans mortes el cavaller porta una cosa en cada mà: una llança i un
escut.
Una llança punxeguda i afilada que
apunta sempre endavant. La direcció és clara i inqüestionable:
endavant, preparat pel que hagi de venir. La llança és, diu la
tècnica militar, una arma ofensiva, d'atac. Però és molt més que
això: és la fletxa que marca el camí, la particular pastanaga del
cavaller. Qui sap on el portarà?
Potser no ho sabrem mai. Però,
mentrestant, la persistència inesgotable d'aventures és la que fa
trobar misteris sorprenents i meravelles trepidants. El nostre petit
gran cavaller, en Jordi, converteix una piscina inflable en un mar...
i no s'hi ofega. Hi naufraga... però no s'hi ofega: viu l'aventura
del naufragi i de la salvació. I així amb centenars de petites
grans aventures viscudes pel cavaller infatigable en les pàgines que
segueixen.
En Jordi no porta llança, és cert,
una llança com a tal. Però té les seves raons. En primer lloc
perquè una llança seria molt gran de dibuixar en unes vinyetes tan
petites. I en segon lloc, perquè en Jordi és com el jove Perceval
extasiat de cavalleria: l'ansia d'aventures l'empeny a l'aventura
abans de ser armat oficialment cavaller. És una actitud. Però, si
no porta la llança a sobre, porta escut?
Sí, l'escut i qui el porta, l'escuder,
és la lleialtat infinita, l'amistat irrompible. Pren forma d'Oslo,
de company de fatigues, de silenciós conseller, de sol·lícita
companyia, de fidel seguretat. L'amistat verdadera és lleugera com
una ploma i alhora resistent com la roca. Com ha de ser un bon escut
de cavaller. I què millor que un drac per defensar-se quan les
adversitats t'envolten. La lleialtat a una amistat fa que les
aventures entre dos sempre siguin millors.
En Jordi, com l'autor que l'ha creat,
és un cavaller infatigable i fidel als principis d'optimisme i
esforç aventurer. Aquest llibre no hagués vist la llum sense la
tenacitat i alegre tossuderia del seu autor i dibuixant. Sense fer
cas del que puguin fer-li els malvats encantadors roba-ventures, en
JoveGuille conserva l'ànim i les ganes d'explicar les originals
històries de Jordi i Oslo. En la difícil i misteriosa terra de la
creació, els llibres i l'edició, en JoveGuille és un cavaller
errant, que no pas errat.
Potser don Quixot no estava tan
equivocat. Potser els que havien perdut el món de vista eren Sancho
i tots els personatges que desfilaven per la famosa novel·la de
Miguel de Cervantes, desencantats de la terra que els envoltava.
Potser l'única manera d'aventurar-se en aquest selvàtic segle XXI,
benvolgut lector, és amb una bona llança i un bon escut.
Barcelona, gener de 2015
