L'ós que portem dins

La preciosa il·lustració de Gabriella Barouch a la portada de Oso, de Marian Engel, va ser la trampa pel desprevingut explorador de llibreries que sóc. La imatge atrau, captiva. L'argument, també. És una novel·latan eròtica com una pel·lícula de'n Lars von Trier i Gainsbourg.

Aquest mes de maig he llegit sobre animals. Vull contrastar aquesta obra amb El zorro ártico de Sjón, el clàssic El viejo y el mar de Hemingway i fins i tot Moby Dick de Melville. En aquestes, alguns són classics, autors masculins descriuen com homes persegueixen la seva realització en la caça d'animals. Això, durant molt de temps, ha semblat trepidant i excitant per molts. En un altre petit llibre animalístic, La paloma de Süskind, la natura pertorba i desestabilitza la rutina parisina d'un modest vigilant de banc.

Oso, per la seva banda, no parla de cap persecució. Lou és una noia viciada per massa documents antics en el seu despatx soterrat en un Institut Nacional d'Història de Canadà. Catalogar un fons en una illa remota no li vindrà malament i decideix anar-hi. Però ningú li ha parlat de l'ós. L'ós és allí, hi era abans. Ella no l'ha cridat. Sembla domesticat. Però un ós sempre és un animal salvatge.

Què és l'ós? Què és la illa? Probablement no siguin res, potser sigui la pròpia soledat de Lou la que la impulsa a explorar densos camins desconeguts. Però la natura no li és hostil ni la defuig ni la castiga, com en els altres llibres. ¿Què hem de dir quan la natura respon en harmonia a la indecent proposta humana? Quan l'inofensiu et canvia alhora que et fereix, voldries separar-te'n?

Engel utilitza un llenguatge lleuger com el fred del bosc al matí, nét i sense soroll. De tant en tant, el so d'un ocell, un picasoques. A vegades resulta rude com el parlar de la gent de muntanya. En d'altres, és essencial, directe i bell. Aquesta novel·la, escrita per una de les escriptores més importants que ens ha donat Canadà, ens parla de la natura que ens allibera i ens pertorba en la mesura que ho estiguem nosaltres.

No es fácil cazar un zorro

He podido viajar durante dos tardes a una fría montaña de Islandia de la mano de Sjón y su zorro ártico. Novela corta y sutil, tiene mucho de Hemingway y de Bulgákov, un tanto de Melville y un poco de Poe. Una antigua leyenda local sirve para un completo juego de estilo cuyo montaje avanza armonicamente hasta las últimas páginas. Un zorro, un cazador. Una mujer con síndrome de Down, un pastor... Si alguna vez quisieran viajar a Islandia y no puedieran, lean El zorro ártico de Sjón. La buena literatura no tiene piernas, pero hace viajar.

Elogi de Cavalleria

-¿Qué te parece desto, Sancho? -dijo don Quijote-. ¿Hay encantos que valgan contra la verdadera valentía? Bien podrán los encantadores quitarme la ventura, pero el esfuerzo y el ánimo, será imposible.

Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, II.XVII

Pròleg del llibre Jordi&Oslo. Les primeres tires del dibuixant i amic JoveGuille. Podeu adquirir-lo aquest Sant Jordi en llibreries especialitzades (o no!) o per internet.

Quan un cavaller es calça el casc i l'armadura i s'adentra dins del bosc, desenganyem-nos, res ni ningú pot aturar-lo. Un cavaller surt victoriós de totes les conteses, de tots els perills i de totes les trampes que li poden parar els més malvats éssers. A vegades pot sortir-ne malferit o fins i tot mort, però el primer que has de saber, lector o lectora, és que viu o mort no són sinònims de victòria i derrota en l'univers d'un cavaller. De peu o estirat, en sortirà ple de glòria. Sempre i quan no caigui víctima dels particulars perills de la cavalleria.

Poques coses són més destructives que el desànim i els braços caiguts. Són aquests els perills que des de dins de l'armadura el corquen. La traïció a un mateix és el seu únic punt feble del cavaller. És per això que per no deixar les mans mortes el cavaller porta una cosa en cada mà: una llança i un escut.

Una llança punxeguda i afilada que apunta sempre endavant. La direcció és clara i inqüestionable: endavant, preparat pel que hagi de venir. La llança és, diu la tècnica militar, una arma ofensiva, d'atac. Però és molt més que això: és la fletxa que marca el camí, la particular pastanaga del cavaller. Qui sap on el portarà?

Potser no ho sabrem mai. Però, mentrestant, la persistència inesgotable d'aventures és la que fa trobar misteris sorprenents i meravelles trepidants. El nostre petit gran cavaller, en Jordi, converteix una piscina inflable en un mar... i no s'hi ofega. Hi naufraga... però no s'hi ofega: viu l'aventura del naufragi i de la salvació. I així amb centenars de petites grans aventures viscudes pel cavaller infatigable en les pàgines que segueixen. 

En Jordi no porta llança, és cert, una llança com a tal. Però té les seves raons. En primer lloc perquè una llança seria molt gran de dibuixar en unes vinyetes tan petites. I en segon lloc, perquè en Jordi és com el jove Perceval extasiat de cavalleria: l'ansia d'aventures l'empeny a l'aventura abans de ser armat oficialment cavaller. És una actitud. Però, si no porta la llança a sobre, porta escut?

Sí, l'escut i qui el porta, l'escuder, és la lleialtat infinita, l'amistat irrompible. Pren forma d'Oslo, de company de fatigues, de silenciós conseller, de sol·lícita companyia, de fidel seguretat. L'amistat verdadera és lleugera com una ploma i alhora resistent com la roca. Com ha de ser un bon escut de cavaller. I què millor que un drac per defensar-se quan les adversitats t'envolten. La lleialtat a una amistat fa que les aventures entre dos sempre siguin millors.

En Jordi, com l'autor que l'ha creat, és un cavaller infatigable i fidel als principis d'optimisme i esforç aventurer. Aquest llibre no hagués vist la llum sense la tenacitat i alegre tossuderia del seu autor i dibuixant. Sense fer cas del que puguin fer-li els malvats encantadors roba-ventures, en JoveGuille conserva l'ànim i les ganes d'explicar les originals històries de Jordi i Oslo. En la difícil i misteriosa terra de la creació, els llibres i l'edició, en JoveGuille és un cavaller errant, que no pas errat.

Potser don Quixot no estava tan equivocat. Potser els que havien perdut el món de vista eren Sancho i tots els personatges que desfilaven per la famosa novel·la de Miguel de Cervantes, desencantats de la terra que els envoltava. Potser l'única manera d'aventurar-se en aquest selvàtic segle XXI, benvolgut lector, és amb una bona llança i un bon escut.

Barcelona, gener de 2015

Lo marginat

M'ha sobtat coneixer-li al professor Ignasi Moreta una preocupació tan materialista com la que tracta en aquest article, si bé la llengua i la normativa tenen poc de materialista, per comparació en les àrees en què ell n'és realment expert, certament ho és. Fins aquí una broma que espero no ofengui :).

Com a persona d'origen ponentí sóc bastant sensible a les acceptacions de termes lingüístics propis del català occidental en la normativa. Sens dubte els processos de normativització d'una llengua tenen molt de simbòlics i d'intencionals i aquest article [de l'Ignasi Moreta] n'és un pou d'exemples. Es donen un seguit de raonaments que a mi no em fan si no fer certa la tesi que hi ha un català de primera i un de segona, si bé, per sort, això és una rèmora del passat i avui en dia ja no passa tant.

L'article comença amb una omissió que és desapercebuda en tot el desenvolupament, a saber: que la funció masculina del lo desapareix per evolució espontànea de la llengua. En canvi, el lo neutre és perseguit. Passa a argumentar que el lo neutre tenia una funció i una utilitat molt necessària, però la desaparició del lo masculí no s'explica.

L'afirmació "Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu" em fa saltar totes les alarmes. Espontàniament? ¿Realment és creible, sr. Moreta, que en un context de refinament cultural, distinció de classes i aparició del fet urbà una manera de parlar i escriure és abandonada per evolució espontànea? M'estic referint a un català de ciutat i un català de poble, un català de pagès. En la tria d'un o altre article masculí (bé, tria no, sinó tret diferencial) hom es definia com a èsser culte, burgès i urbanita o inculte, obrer/pagès i rural amb totes les seues lectures (mal)intencionades per qui gaudien d'influència sociocultural. Hi ha articles que critiquen aquest pensament hegemònic en la filologia catalana que existeix com el dia i la nit. I si no, segueixi llegint.

Per què hauriem de recuprar el lo neutre? Perquè Joan Maragall l'emprava. Aquest argument, i per la llargada que se li dóna, només pot venir d'algú que creu que Joan Maragall és el súmmum de la cultura catalana. Pot ser que ho sigui, no ho sé, però una figura lingüística no és més vàlida per l'ús qualitatiu (tal savi l'utilitzava i no podia estar equivocat), si no quantitatiu (és una forma arrelada en el parlar de la gent). Si, ja sé que se'm dirà que el que vol dir l'autor és que Maragall reflectia el parlar del seu temps, però és que només surt ell i no cap altre.

Segon argument: perquè hem de traduir textos filosòfics. Hem suportat 100 anys de normativa sapastre en l'escriptura quotidiana (el més important...), però en l'escriptura metafísica no és suportable. En aquí té tota la raó, però què passa amb els que utilitzen el lo masculí de manera quotidiana?

En el seu diàleg amb l'IEC (amb la normativa i amb les missives) aquesta idea pren el seu màxim desenvolupament? Què vol dir que el lo masculí és antic, fossilitzant i informal? Si, ja sé que ho diu la normativa, no vostè. Però, per què no ho combat? Què impedeix l'ús masculí del lo? És castellanitzant? Ja ha quedat clar que no, simplement és antic, fossilitzant i informal. Totalment d'acord amb l'ús neutre (tesi central de l'article, cert), però em sembla discriminant defensar el neutre perquè hem de traduir 'das', però el que dóna varietat i riquesa a la llengua, no.

Tot això guarda relació amb la distinció de classes lingüístiques com queda ben clar en la resposta d'Isidor Marí: l'ús neutre del lo podria ser acceptat en usos quotidians però no en àmbits cultes. Si això no és doctrina ja em dirà vostè què és. Vostè s'afanya a justificar-los: és meritori que l'IEC es digni a respondre amb arguments encara que siguin de la índole que siguin. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Només volia assenyalar la bravada classista que transmet salvar un ús i no un altre, essent els dos genuïns. El procés de normativització del català és ben peculiar històricament tan per l'originalitat com pels condicionants socioculturals que l'han marcat. Però aquí vull fer la distinció entre els condicionants externs i els interns, aquests últims sovint menystinguts. Em sembla necessari deconstruir el que entenem per llengua catalana i normativa, per la salut de tots i de la pròpia llengua.

Detectar

La paraula sona a través d'un lavabo vaporitzat. La diu un locutor de l'emissora de la ràdio pública local i fa referència a persones. Dues persones en concret: una dona i el seu fill menor d'edat.

Aquestes persones són dues de tantes altres que han sortit de les runes de l'antic mercat dels Encants per situar-se al mig de la plaça mediàtica: molts d'ells són antics veïns de les naus desallotjades l'any passat al Poblenou. Allò és un problema (la situació, no les persones és clar), però fixem-nos a com es transmet aquest problema afegit.

"...Entre els quals s'han detectat una mare acompanyada d'un menor. Els serveis socials de seguida han ofert residència i ajuda a aquestes dues persones..."

Quan vaig descobrir la paraula detectar? Era en uns dibuixos animats en què uns superherois eren avistats per un dolent. Els seus esbirros utilitzaven tecnologia punta (radars, càmares, cablejats, làsers...) a fi de descobrir intrusos en la seva fortalesa. Detectar és una paraula que descriu aquell subtil moment en què algú o alguna cosa nota quelcom molt petit o sigiliós que no hauria de ser allí. Quelcom desharmoniós, colateral, indesitjable... Les coses no es detecten mirant-les directament. Es descobreixen de reüll, o per una alarma, o per intuïció de què alguna cosa no està en el lloc on hauria de ser.

Però tot i així, detectar no és el mateix que descobrir o trobar. Una persona detecta les coses que no van bé (detecto que m'amagues alguna cosa, detecto que algú em roba la llet, detecto un menor entre aquests sense sostre), però no detecta coses estupendes (mama, no ploris, he detectat una feina). I llavors, per què no diuen que s'han detectat 40 subsaharians a l'antic mercat dels Encants i només es detecten la dona i el menor?

Perquè la nostra societat detecta eficaçment els problemes i un menor sense sostre és un problema. I en quan es detecta, se soluciona i el sistema torna a la normalitat. I davant d'una situació problemàtica, se'n detecta una de més greu, es fa noticia i es fa noticia el retorn a la normalitat (el menor ja és atès com correspon pels serveis socials). I ja està, sisplau, continuïn circulant.