Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.
El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.
La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.
Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.
Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?
El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera.
El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.
