Família, he fet una expo!

Ressenya de l'exposició "Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985" del Museu d'HIstòria de Barcelona (MUHBA). Fins el 3 de novembre de 2013.

Vagi per endavant que no sóc gran fan del MUHBA. Amb prou feines l'he visitat al llarg de la meua vida a la capital. Prejudicis apart, he decidit baixar a veure una exposició recent estrenada, sobre una temàtica que m'interessa i molt, a saber: el de les perifèries urbanes de Barcelona abans de la modernitat olímpica a través de la fotografia.

El resultat, però, no ha pogut ser més decebedor. L'exposició consisteix en una presentació de diapositives d'una centena o més de fotografies projectada en una pantalla gran. Els organitzadors han tingut la delicadesa de disposar d'unes butaques per fer més còmoda la contemplació de les fotografies que canvien cada quatre segons (jo mirava astorat el vellet de la meua vora que s'esforçava en mirar l'hora del seu rellotge, incapaç de percebre ni les instantànies, ni els peus d'imatge). Un cant gregorià dormitiu (sospito que kitsch però Google no m'ho confirma) acompanya la visualització de gitanos, barraques i fàbriques.

En resum, un desastre. És impossible observar amb deteniment les fotografies ni percatar-se dels autors ni dels arxius. La selecció és massa gran i poc acotada. El tema, ja de per si molt tractat, ja advertia que el que s'ensenyava era "una exposició més" sobre el passat fosc de Barcelona. Una mena de recompensa per tants anys d'injusticies urbanes. Però aquesta exposició no arriba ni al grau de justicia poètica. No sabem si ha sigut manca d'experiència, de pressupost o de temps, però hi ha poc lloc on agafar-s'hi. Una llàstima.

N.B.: veig que aquesta exposició va aparellada cronològicament amb una altra de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona titulada "Barcelona en postguerra 1939-1945. Una crònica fotogràfica" i centrada en la cultura oficial franquista. Caldrà veure-la.

"Tres dones fortes" entre la crueltat i la dignitat

Ressenya de la novel·la Tres dones fortes de Marie Ndiaye (Quaderns Crema, 2010)

El premi Goncourt del 2009 va reconèixer la potencia narrativa de Marie NDiaye, novel·lista francesa d'ascendència senegalesa que va publicar la primera novel·la als 18 anys i ha sigut reconeguda amb el Premi Femina el 2001. Tres dones fortes són tres relats independents que comparteixen alguns misteriosos punts comuns. Tres dones -una advocada, una mestra no habilitada i una migrant- que han d'enfrontar-se a situacions possibles, ni comunes ni excepcionals, que provoca sense voler-ho la tensió entre la França i l'Àfrica contemporànies. La precisió de rellotger dels retrats i la qualitat del teixit narratiu demostren el pes d'una sensibilitat contundent i un art creatiu de l'autora que ja es pot considerar una clàssica francesa.

L'element més destacat de la novel·la és la desbordant perspectiva femenina de les tres protagonistes que lluiten obstinadament per flotar en un pou d'aigua freda i fosca. Qui els hi ha llençat i com en sortiran són preguntes que potser han centrat altres veus en altres ocasions però no aquesta, i potser és per això que NDiaye diu que no és aquesta una novel·la feminista. Sobreviure, vulgui dir el que vulgui dir, sense heroïcitats, a les dramàtiques situacions sense que l'adaptació comporti faltar-se el respecte a elles mateixes és el tema d'aquesta novel·la. La dignitat. Tan senzill i complex al mateix temps.

Aquesta lluita, tot i que principalment personal, implica altres veus o, com la novel·la diu, contrapunts. El contrapunt és un concepte musical que té la característica de ser contrari, necessari i simultani al mateix temps. No és d'estranyar que els principals contrapunts siguin personatges masculins, però mai són ni plans ni estables. De fet, no són ni pròpiament secundaris, com ens ensenya en el meravellós i cinematògrafic relat segon, el de la Fanta i en Rudy, construït com un mirall en què a través d'ell copsem la història d'ella i amb el seu alliberament permet el d'ella i viceversa. No obstant, no estem parlant una novel·la conciliadora. L'alliberament es produeix quan les dones protagonistes poden sentir-se acceptades elles mateixes, orgulloses de qui són i del paper que juguen en la seua pròpia vida.La importància dramàtica és la transformació personal, no la de la història.

En les tres parts es repeteix la presència de símbols misteriosos però a la vegada forts i repetitius com tótems. Arbres, ocells i somnis concentren les obsessions dels personatges però canalitzen les lluites i serveixen de palanca per l'alliberament de les dones encara que la situació no canviï -com la de la Norah-, toqui fons -com la de la Fanta- o fineixi, com la vida de Khady, la tercera de les tres dones fortes, una història única però massa repetida a les fronteres del sud d'Europa. La dignitat i l'acceptació és quelcom que s'ha de buscar en un mateix i per un mateix quan tota la resta falla.

Mai un estil tan desfermat, tan sec i trencat, havia expressat la intensitat de la violència i la crueltat d'una manera tan nua i tan enganxifosa com la calor tropical. El ritme interromput agita la respiració i la converteix en panteixos, també en els personatges, i ens recorden els nostres. Els diàlegs densos, d'aquells que no diuen el que toca i sembla que només solidifiquen les posicions, allunyant la reconciliació, apareixen, crus, en la narració que sembla que arranqui en cada pàrraf, frustrant-se al prendre el vol.

Tres dones fortes és una novel·la captivadora i memorable per la cruesa de la violència i la profunditat de la perspectiva i del missatge. Una obra capital en la literatura europea dels últims anys d'una autora poc coneguda aquí però que es troba, encara, a les portes de la seua maduresa creativa. Només podem esperar-ne coses grans. I fortes.

"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

No persigas al conejo

Vivimos uno de los períodos más turbios de la historia de este país (España) con casos de corrupción que afectan a la médula del Estado y una crisis estructural (seguramente, son la misma cosa) que nos conduce a las casillas de salida de la Historia. Frente a ese ruido tormentoso, continuo, sofocante, el estallido de un cristal acapara nuestra atención mediática de una manera desproporcionada.

Estoy hablando de las declaraciones del ministro Fernández sobre el matrimonio -el "natural" y el homosexual- y la asignatura de religión -donde se aprende la polisemia de la palabra "maria". Unas declaraciones que aparecen en medio de un fin de semana y que han levantado mucha polvareda en la opinión publicada. Sin embargo, uno debe preguntarse qué aportan esas opiniones a la situación general del país.

Se quejaba Richard Sennett, en su clásico El declive del hombre público, que nuestra época está marcada, sobre ese aspecto, por un dominio del narcicismo. Ese narcicismo, en política, se muestra a través de mostrar supuestas virtudes más que demostrarlas. Alguien que (re)quiera seducir al público tiene que aparentar tener una personalidad, un cáracter y unas creencias que demuestren confianza, vigor, responsabilidad. Eso no es nada si no se acompaña con el hecho que eso, el personaje -a fin de cuentas es lo que es- tiene que representarlo de manera creible. Y eso está lejos de serlo realmente. Es decir, que haya unos hechos que demuestren supuestas virtudes. De eso se intuye que es el lenguaje y no la acción la mejor herramienta para la carrera de uno mismo.

Del lenguaje, y no de los hechos, viven realmente los medios de comunicación. Harto más fácil es recoger unas declaraciones que enregistrar un hecho en su complejidad. Si ojeamos un noticiario veremos cual facil nos resulta leer una noticia sobre una polémica que comprender el debate entorno a cambios legislativos o ejecutivos. Los directores de periódicos lo saben y es normal que tiendan a llenar sus portadas con eslóganes provocativos.

Todo este rodeo para volver al tema que nos ocupa, las declaraciones del ministro. Vamos a enfriar el asunto con la siguiente pregunta: ¿Qué nos importan las declaraciones de un ministro en un seminario privado en el Vaticano sobre asuntos que literalmente no le compiten? En otras palabras, ¿qué demuestran o confirman sus palabras en términos fácticos? ¿Qué va a hacer el ministro sobre esos asuntos que tanto nos tiene que preocupar? La respuesta a las tres preguntas es nada, nada y nada.

Entonces, ¿por que tanto alboroto? Pues se trata de soltar un conejo para que lo persigamos, para bajar la guardia de la madriguera donde se esconden los billetes y toda el suculento botín que Bárcenas ha ido reuniendo con el beneplácito de Rajoy y los suyos. ¿Y por que Fernández Díaz? Porque Gallardón y Wert andan liados en respectivas reformas, Aguirre ya no se presta y porque él necesita recuperar perfil mediático después del chaparrón a raiz del preso etarra moribundo. 

A mi, lo que me preocupa es que casi toda la izquierda mediática se alce por unas declaraciones que merecían no más que un breve, media columna a lo sumo. Nuestra cotidianeidad, incluso las de las parejas entre homosexuales y la de los alumnos de religión, seguirá igual que antes de las declaraciones del ministro. Han roto un vaso para que volvamos la vista y dejemos la tormenta por un rato. ¿Vamos a permitírselo igual que les permitimos su corrupción?

Què has aprés avui? - XVIII: El cinema és cosa d'homes

Del setmanari La Directa (número 306) altre cop he aprés quelcom molt senzill i útil: un mètode per descobrir si en una pel·lícula hi apareixen dones. No si és feminista, si és igualitària bla, bla, bla. Tampoc jutja si és una bona pel·lícula. No, només si hi apareixen dones. Es tracta d'un test, el Test de Bechdel, i consta de tres preguntes:

- Hi apareixen com a mínim dues dones que tinguin nom?

- Aquestes dones conversen entre elles?

- Si conversen entre elles, parlen d'alguna cosa que no sigui un home?

Tres qüestions molt clares que desenmascaren i deixen muda tota una industria amb uns estereotips molt bàsics que donem per assumits. Sovint critiquem "com apareixen les dones en pel·lícules" quan, de fet, no hi apareixen (dramàticament) en la gran majoria de superproduccions.

Hi ha qui dirà que, sí, d'acord, el cinema és masclista, però que el bon cinema no entén d'aquestes qüestions (Tarantino, sens dubte, n'és un exemple). Llavors, és important que apareguin dones en un llargmetratge per a què sigui considerat de qualitat? I en una plaça o en una professió?

Aquí teniu un web en què classifica les pel·lícules segons el test de Bechdel i a continuació un resum de les pel·lícules guanyadores dels Óscars 2012 segons el Test de Bechdel: Tree of Life, Midnight in Paris, The Artist...

M'imagino una nova forma d'activisme: en les sales de cinema, xiular per cada pregunta del test superada.

Què has aprés avui? -XVII: la integritat

 A la meua mare

 

Engalanats com hem sabut fer-ho, sortim del casal per arribar a l'inici de rua de Carnestoltes. Vaig tancant el grup i això fa que m'ajunti amb la familia de l'Ahmed (nom fictici) el qual té tres fills amb la seua dona. Costa maniobrar el cotxet per les estretes, tortuoses i empinades voreres de Santa Coloma. En un moment donat em diu amb tristesa: -"Aquest era el nostre pis". I m'assenyala amb el cap (amb les mans condueix el cotxet) un primer. Li pregunto si era de lloguer o amb hipoteca. -"Hipoteca. El vam comprar fa 15 anys. Ens faltaven set lletres." La família de l'Ahmed va ser desnonada fa uns mesos i ara viu en un magatzem. O en el bar que encara tenen, i per poc. De fet, els dos fills que assisteixen al casal (el més menut és massa petit) venen per satisfer una necessitat bàsica amb més comoditat de la que poden fer-ho a casa seua, sense garrafes ni palanganes: dutxar-se. 

Tots els infants són infants. Però cadascun és diferent. I al nostre casal venen infants que requereixen des d'un espai on oblidar-se dels problemes de casa fins a infants als que cal assegurar-ne un seguiment alimentari, passant per algun al que li costen les restes portant-ne o alguna que ha d'aprendre a perdre. Els fills de l'Ahmed i la Rashida (nom fictici també) són educats, somriuen, demanen permís i van bé a l'escola. Viuen en un puto magatzem però continuen somrient i continuen demanant permís. Els seus pares estan arruïnats però els venen a buscar, junts, i ens pregunten que tal ha estat el seu fill al casal. 

Encara diria més: parlen català. Un català sense dubtes ni entrebancs. Un català com el teu i el meu. I em sorprèn la vena rancia que em creua el pensament mentre m'explica el seu drama: "quin català més polit". I el judici passa per davant de l'empatia. Perquè, reconeguem-ho, tendim a avaluar els estrangers segons el seu domini de la llengua de l'Espriu. Pot ser un mafiós o un maltractador, que si parla català se li ha de fer confiança. I m'avergonyeixo de ser partícip d'aquest etnicisme tan injust. Confonem integració amb integritat, obviament només en el cas dels estrangers. Des de quan el domini de la llengua és prova de la moral d'una persona?

Em trobo davant d'una família que estima i s'estima molt, que entén que les dificultats econòmiques no erosionen l'amor i la dedicació pels fills. Tots ells mostren una resistència i una resiliència admirables. I per un conglomerat de dificultats econòmiques l'Ahmed i la Raschida em cedeixen els seus fills unes tardes a la setmana per a què els dutxi i els eduqui. No, si us plau, eduqueu-me vosaltres a mi.

És 'El País' "tecnocratista" o només busca inversors?

La roda de premsa que Mariano Rajoy i Angela Merkel han concedit avui als mitjans de comunicació des de Berlín m'ha recordat, tot de sobte, una altra roda de premsa entre dos mandataris europeus, d'un d'ells espanyols. És la que us enllaço a continuació, entre Zapatero i Berlusconi, ambdós sortosament apartats de la primera línia política. Berlusconi és preguntat pel periodista d'El País (Miguel Mora era en aquell temps el corresponsal a Roma?) sobre l'escàndol de la mansió del dirigent on es destapà l'escàndol de prostitució, escàndol publicat en exclusiva per El País. Avui, el rostre gèlid de Merkel semblava el de Zapatero el 2009, a la vora d'un homònim acorralat per la premsa.

Més enllà dels paral·lelismes de la figura, em preocupa profundament la semblança dels contextos. Quan semblava que Berlusconi no podia suportar un altre escàndol més, il Cavaliere aguantava i aguantava i, de celebrar-se comicis, no semblava descabellat pensar que seguiria en el poder. Però llavors, els déus se li van girar en contra i van llençar una tempesta de prima de risc. El preu del bo del tresor italià va superar l'espanyol ("no estamos tan mal" es deia aquí) i Berlusconi va haver de dimitir per no comptar amb la confiança dels mercats. Merkozy va apadrinar un "tecnòcrata" com Monti i la democràcia italiana, ni estava ni se l'esperava. D'un dia per l'altre, Berlusconi fugia amb cotxe, Napolitani demanava govern a Monti i la prima de risc iniciava el seu descens. Monti no era Berlusconi i amb això n'hi havia prou.

La història nostra és ben similar. El mateix diari, El País, destapa uns escàndols que posen contra les cordes l'actual president del govern per haver rebut, pressumtament, sobresous de manera periòdica i il·legal. Que bona part del ventall periodístic i polític expressi els seus dubtes sobre la continuïtat de Rajoy al capdavant del govern no és suficient i ell s'enroca en la falsedat de tot l'assumpte. Que els ciutadans protestin al carrer i al Twitter i que la recollida de signatures per la seua dimissió comenci a albirar el milió de firmants (1/11 part dels vots que va recollir el PP el 20N del 2011) no sembla ni tan sols importunar-lo. Com Berlusconi.

Rajoy i Merkel, ahir a Berlín

Avui, però, han passat coses. Si divendres, dia posterior a la publicació de l'escàndol, el ministre de Guindos deia que el cas Bárcenas no tenia impacte en la prima de risc, avui segurament no es mostraria tan segur. La prima de risc ha pujat 34 punts des del divendres, la pujada més brusca des de fa més de dos mesos. Jo no crec que la prima de risc sigui indicatiu fidedigne de la situació econòmica d'un país ni crec que n'haguem de fer proselitisme. Sí que em preocupa el fet que sigui raó o excusa dels mercats per intervenir de manera decidida en el funcionament democràtic dels estats. Com succeí a Itàlia.

El fet que el debilitament fatal es produeixi al vell estil Kane i no per la pressió ciutadana, sense restar validesa a les proves aportades (ni als ciutadans que fem el que podem), escampa una ombra de sospita més que raonable sobre la publicació de l'escàndol. El rentat de cara que les últimes exclusives han suposat per El País i per El Mundo escombra actuacions recents de mal periodisme ―com la fotografia del fals Chávez intubat, l'ERE d'un terç de la plantilla o les ocurrències sobre Artur Mas― així com el revisitat tòpic de la crisi de la premsa en paper. En poc més de dues setmanes els dos mitjans generalistes han deixat de ser la transcripció de les atrocitats del capitalisme més despiadat per tornar fer sonar aquella música de garants de la Transició i la democràcia. Fins i tot sona fina l'harmonia entre ambdues línies editorials, tradicionalment contràries.

S'obra un escenari complex a partir d'ara. Les probabilitats que es compleixi allò que es deia fa un any del sobrenom del president "Mariano Rajoy, el Breve" semblen augmentar per moments i es fa difícil creure que celebri l'equador de la legislatura. La possibilitat de la caiguda del govern en ple i la designació a dit d'un tecnòcrata és cada cop més factible i, segons preveig que ens faran creure ambdós diaris manu editorialis, cada cop més desitjable per una ciutadania que ni entén que darrera de tota tècnica hi ha una ideologia ni suporta la italianització de la política espanyola.

Què has aprés avui? XVI- L'amo del Passeig de Gràcia

Avui he aprés, llegint el reportatge que el setmanari La Directa número 301 li dedica al president del grup Inditex, Amancio Ortega, que aquest home, a part de ser la tercera fortuna més gran del món (del sector tèxtil, qui ho havia de dir!) amb uns 38 mil milions d'euros (gairebé la mateixa quantitat de milions que el BCE ha gastat en deute públic d'Espanya), que aquest home, deia, també fa altres tipus de negocis personals. Com que no sap que comprar amb tants diners, es dedica a fer-los crèixer... més.

I un dels negocis als que es dedica és la compra d'immobles en centres urbans de ciutats. Les dinàmiques urbanes d'occident és una tendència a l'elitització de les principals avingudes i places, convertint-les en espais de luxe o d'alt valor comercial. Així que Amancio Ortega compra immobles i després fa contractes d'arrandaments a empreses que els lloguin. Compra segura, risc baix, benefici segur a llarg plaç.

A Barcelona, encara que el preu per metre quadrat baixi moderadament, els preus del centre urbà continuen augmentant. Amancio Ortega, però, no té por d'aquest fet (de què tindries por tu, amb 38 mil milions d'euros?) i compra que compraràs, ja és propietari dels següents immobles:

- La seu del BBVA de Plaça Catalunya (damunt del Triangle, amb un rellotge que dóna voltes al capdamunt), comprat el 2012 per més de 80 milions d'euros. El banc s'hi quedarà com a arrendatari.

- L'immoble als baixos del qual hi ha la botiga Zara, al Passeig de Gràcia número 16, cantonada amb Gran Via, davant del cinema Comedia. Comprat el 2004.

- El número 93, on hi ha el Santa Eulàlia. Comprat el 2007 per uns 40 milions. S'ha reservat un dels apartaments per a ell.

- La seu del Banco Santander, al número 5, el 2007.

- El número 30, on hi ha Vogue, el 2008 per 50 milions.

- 53 milions pel 56, cantonada amb Aragó, on hi ha Burberrys, el 2012.

- Les dues plantes de la botiga Apple a Plaça Catalunya, per 80 milions.

- L'edifici del Banc Sabadell a la cantonada del carrer Balmes i l'avinguda Diagonal.

- Varis edificis de la Via Laietana.

La cosa és seria. Si aquesta dinàmica es repeteix a Madrid, París, Roma, Nova York, Tokio, Londres... estem parlant de què aquest amo és amo dels principals centres urbans d'Occident, determinant les dinàmiques comercials d'aquests llocs, tancant molt la forquilla d'agents implicats i de possibilitats. A continuació, un mapa de la presència d'Amancio Ortega (exclusivament les propietats personals, deixant de banda les botiges del grup Inditex) sobre un mapa de la manifestació per l'autonomia de Catalunya el 1977. No per res, només per reflexionar sobre el concepte "prendre el carrer".

Un somni estrany

Em trobava de vacances en un poble de l'Empordà. No em preguntis quin. Només sé que jo sabia que em trobava a l'Empordà. Llavors llegia al diari local que l'Ajuntament havia donat la senyal d'alarma per un mosquit gegant. Però no era que hi hagués una plaga de mosquits grans. No. Era que hi havia un sol mosquit. Només un. I no és que fos dinosàuric com si fos una peli americana. Era de la mida d'una poma. Ho sé perquè caminant pel carrer se'm feia nítid el mosquit que volava en la meua direcció i jo l'havia d'esquivar. Darrera ell apareixia un forestal amb un casc rotllo apicultor i una raqueta matamosques, corrent desesperat per atrapar-lo. Es ficaven ambdós pel jardí d'una casa i desapareixien. Jo em deia: "Apa, ja has vist el famós mosquit. Ja està". I pensava que allò s'acabaria, que un mosquit no fa estiu. Però m'equivocava. Els dies següents tot girava al voltant del mosquit. Tota el poble estava en alerta i tothom tenia els nervis a flor de pell. Les raons eren confuses, perquè la picada del mosquit se sabia inofensiva, fins i tot pels al·lèrgics. Només una mica més gran que la d'un mosquit normal. Era evident que l'alarma era desmesurada, sens dubte induïda pels mitjans de comunicació que, sigui com a maniobra de distracció sobre temes punyents, sigui per la manca de noticies habitual en períodes estiuencs, repetien i amplificaven la noticia. Jo no parava de sorprendre'm i alhora desesperar-me per tanta bogeria col·lectiva. És només un mosquit! Viuen menys d'una setmana! Però en els moments que no mirava ningú, em notava l'oida hipersensibilitzada, tement el famós brunzit.