Caure mort

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.

Carta al Sr. Vicepresident de la Coca Cola

Sr. Vicepresident,

Dubto si l'he de tractar de tu perquè és un piltrafa de 16 anys o de vostè perquè és vicepresident d'una empresa. Opto per la segona. L'escric perquè estic molt preocupat amb la campanya que està llançant vostè mateix en nom de la seua empresa.

Vostè anuncia per la tele que ha trobat la manera de contenir més producte en els recipients. Ho ha aconseguit ampliant els recipients. Vostè té una ment priviliegiada, escolti. D'això no n'hi ha cap dubte. En el recipient de 1,5 litres vostè s'ha carregat les dues zones convexes que permetien una subjecció ergonòmica, arribant així fins als 2 litres. Bravíssimo. Per altra banda, en l'ampolla de vidre de 300 centilitres vostè ha superat el non plus ultra: ha fet ampolles més grans de tal manera que li capiguin gairebé 600 centilitres. Inaudit.

La meua pregunta és molt senzilla: per què volem més Coca cola? No és una pregunta absurda. Entenc que a molta gent li agradi la Coca Cola. Què jo sapigui, ningú s'havia queixat de manca de Coca Cola. Sí, és cert que algú en els restaurants havia demanat una Coca cola de llauna perquè aquest envàs contè més líquid negre que l'ampolla de vidre. Ara vostès presenten la de 550 centilitres. I de 300 a 550 hi van 250, que és gairebé una altra consumició. És un augment residual? A mi em sembla que no. Quans grams més de sucres i greixos ingerirà el client? Gairebé el doble també, he de suposar.

Paral·lelament (no estic dient que hi hagi relació), el Rei Hamburguesa ha presentat els seus postres extragrans. A mi això em recorda una cosa: Super Size Me. En un moment donat afirmen que la mida petita de beguda als restaurant de fast food dels Estats Units equival a la mida gran dels locals europeus de la mateixa cadena. Jo no sóc client d'aquests tipus de comerços, però si suposo que la mida gran a Europa deu rondar el mig litre o més. La mida gran als EUA deu ser de 1,5 o així (fa temps que vaig veure el documental). Sembla ser, doncs, que vostès i el senyor Rei Hamburguesa estan disposats a acabar amb aquesta "anomalia".

Gràcies a vostès Europa serà una mica més obesa. Gràcies a vostès hi haurà més infarts de miocardi, més greixos saturats, més diabètics. Sí, vostè pot apel·lar que el consumidor és responsable i que hi ha lliure mercat. Això és fals. El sucre és adictiu i ho saben. I com més menges, més gran es fa l'estomac i més costa d'omplir-lo, i ho saben. Jo regalaria una Coca Cola de 550 cl al seu fill o filla cada cop que digués això de la responsabilitat del consumidor i la llibertat de mercat. I l'obligaria a beure-se-la sencera. Però com que no crec que vostè tingui decendència perquè és un adolescent, li donaria a vostè i li fotria per un embut, com a un canard. Quan als 20 anys pesi 90 quilograms estaré encantat d'acceptar-li les disculpes i veure com s'intenta agenollar però li és francament impossible.

En el temps en què l'estalvi i la moderació començaven a imposar-se en el caos que l'avaricia i l'abundància han provocat, vostès contraataquen i s'aprofiten del públic jove, el qual ni és responsable ni entèn la llibertat. Si, apel·li a la responsabilitat dels pares. Però, sap?, prefereixo limitar el seu marge de benefici que gastar millonades de l'erari públic per vigilar els pares quan el seus fills facin una festa a casa. Els Estats Units és obesa pel seu afany de diners, no perquè ho hagin decidit els ciutadans d'Estats Units en un exercici de responsabilitat i llibertat.

Per tot això li demano que es foti tota la nova Coca Cola que diu que ens dóna de més i se la foti pel cul amb una manguera fins que li surti per la boca. Just desprès salti cinc cops i engoleixi un paquet sencer de Mentos.

L'oratòria com a síntoma

Analitzo varis discursos, pronunciats o escrits en diversos moments per diverses persones. Molts d'ells apel·len a valors que, diuen, doten de sentit la comunitat. La pronuncia d'aquests valors és precisament el que encén l'auditori, el que fa que regni la màgia de la retòrica: el silenci, l'emoció i la trascendència de l'experiència col·lectiva. Això passa quan s'apel·la a aquells valors amb els quals tothom s'hi sent identificat. Aquests valors poden ser la llibertat, la història, l'esforç, la responsabilitat, etc.

Ara bé, si fem un pas enrere i ens ho mirem amb calma, veurem que si s'apel·la a aquests valors és perquè estan desvalorats. Tindria sentit parlar de democràcia si aquesta fos desenvolupada plenament? ¿Ens emocionariem sentint a parlar de l'alliberació de la dona si la dona estigués alliberada, encara que creiem que la dona lliure és el pilar de la nostra societat? Aplico el principi que hom no valora quelcom fins que li és arrebatat. Concretem: podem valorar quelcom intrínsec a la nostra cultura, però el versar-ne indica que hi ha una preocupació al voltant, és a dir, que no hi és o que està malmesa. Us imagineu que constantment hi haguessin discursos en defensa l'escolarització obligatòria? No, perquè està assolida i integrada. En canvi, sobre l'esforç a les aules, tothom se n'ompla la boca. És a dir, qui diu com de bons són els amics és perquè se sent sol, qui creu que "España sólo hay una" és perquè n'hi ha moltes, qui diu que som moderns és perquè som antics, etc.

L'anunci d'Estrella Damm sobre les coses ben fetes és un exemple. Aquest anunci identifica la feina ben feta del Futbol Club Barcelona amb el tarannà del ser català: treballar, esforçar-se, perseverar, innovar... en fi, fer les coses ben fetes. Reconeixem-ho: a tots ens ha encandilat i hi ens hi hem identificat com a catalans; hem pensat realment que aquí fem les coses millors que allí (un lloc indeterminat, però no costa gaire fer la dicotomia...). Però queden uns interrogants que sembla que ningú ha pensat: el Barça guanya sempre? Realment fem la feina tan ben feta? I encara més: des de quan la rumba i la cervesa s'associen a la feina ben feta? El Barça no sempre juga bé, Catalunya no és model de gairebé res i si treballéssim amb rumba i una estrella ens fotrien al carrer als dos dies.

Estarem d'acord que l'anunci és un bon joc d'il·lusions, que juga amb els somnis (èxit, modernitat, dinamisme) amb els ídols (tots els que surten) i l'alegria (cervesa, rumbeta, platja). El mateix passa amb tants altres exemples de discursos. Qualsevol polític diu que la joventut és el tresor més valuós d'un poble. Ens podem creure valuosos al sortir del meeting i l'endemà al matí mentre esmorzem, però més enllà la realitat se'ns mostra com un món antipàtic amb el jovent. El més preocupant és quan qui parla és un manipulador nat, un demagog i parla de valors en els que ni tant sols hi creu. Això es comprova de dues maneres: com es comporta en el seu dia a dia i com treballa en conseqüència. L'esforç és un exemple paradigmàtic: quans dels que diuen que sense esforç no es fa res a la vida no són uns panxacontents que tot a la vida els ha vingut regalat? Quans dels que diuen que la vida cristiana és la vida virtuosa desprès viuen de pecat en pencat? Quans dels que diuen que el jovent és la clau pel progrés no han mogut ni un dit per millorar la situació laboral dels que comencen? Llavors, l'exercici d'oratòria es torna en un exercici d'embaucadors: uns enganyen un auditori per perpetuar interessos propis.

En conclusió, els grans passos endavants són signe de grans coixeres: com més il·lusiona un discurs, a més coses inexistents apel·la i és per això que hom ha de vigilar qui escolta i a qui s'encomana.

Ciutats

"Però les ciutats americanes no assoleixen mai aquelles vaances fora del temps a què convida el gènere monumental, aquella vida sense edat que caracteritza les més belles ciutats, esdevingudes objecte de contemplació i de refleció i no simples instruments de la funció urbana. El que em colpeix a les ciutats del Nou Món, tant si es tracta de Mova York, com de Xicago o Sao Paulo, que hom sovint compara, no és pas la manca de vestigis: aquesta absència és un element de llur significació."

Claude Leví-Strauss, Tristos tòpics, pg. 91