dimecres, 16 de setembre de 2009

Aforismos hospitalarios V

Hoy he visto como una cardióloga diagnosticaba una depresión sólo viendo entrar la paciente. ¿Pero no era verdad incuestionable que la teoria de los sentimientos y los órganos es falsa?

Aforismos hospitalarios IV

Resulta ser posible que ese médico que parecía un dios que todo lo controlaba, que conducía el futuro y el presente de muchas personas, resulta ser posible que ese mismo hombre pueda perder la paciencia y toda la paz que consigue transmitir a sus pacientes por un obstáculo informático.
Esos también son humanos. También dicen palabrotas.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Lightman

Xiela va decidir allunyar-se del món horrible en què vivia. En el seu món, que és el del mateix que el dels que llegeixen aquesta història, la gent és malvada i fa coses lletges. La gent no s'estima. Només fa veure que s'estima. En veritat, es complica la vida. Ell sentia repulsió vers el món i necessitava evadir-se'n com fos. Però no podia fer com aquells místics de bona família que complien amb el mínim d'operacions i anaven de divins per la vida. Tampoc podia fer com aquells japos, que es tancaven a la seua habitació i no en sortien mai més i necessitaven de la marona que els portés el menjar i els recollís... les coses. Precisament això no podia fer-ho.

Decidí amagar el cap. Si evitava mirar el món potser evitava relacionar-se amb el món que tant el feia sofrir. Sabia que era una estratègia pròpia d'un estruç, tot i que sabia també que això era una llegenda urbana, que els estruços corrien i no amagaven el cap sota terra. Si així fos, ja s'haurien extingit. La gent s'inventava la vida dels altres per no fixar-se en la pròpia, que era plena de merda.

Xiela havia d'impedir que el món es relacionés amb ell de la manera tan fàcil com havia aconseguit fer-ho fins aleshores. Però tampoc havia de tapar tots els seus sentits: probablement moriria només creuar el primer carrer. El millor seria tapar-se parcialment la vista i l'oida per tal de no viure atent a tot el que passava però el suficient com per sobreviure. Es coneixia la ciutat, així que si sabia on posava els peus, sabia on era.

Primer va posar-se unes ulleres de sol ben fosques i uns taps a les orelles. Era excessiu. La gent li preguntaria perquè portava ulleres i taps a tot arreu. Va posar-se un jersei de coll molt alt, però li feia una calor espantosa. Va provar de posar-se una galleda. Va mirar-se al mirall, però resultava ser esgotador aguantar una calleda amb el cap tot el dia. A més, la gent té tendència a picar quan algú es posa una galleda al cap. De petit ho havia comprovat al pati de l'escola. Això augmentaria el seu dessidi i ganes d'escapisme.

Al final va trobar-ho. Va veure una làmpada a casa seua, ideal. Era d'aquelles de peu amb un tub molt ample i membrana. El seu cap hi cabia de fàbula. Permetia la llibertat de moviments i la ventilació. A més, tenia llum, la qual cosa aniria molt bé per llegir al metro. Era perfecta. Ara entenenia perquè a les botigues de llums hi havia tants llums. Hi havia un llum per a cada persona, com les varetes de Harry Potter. I ell havia trobat la seua.

L'endemà sortiria de casa amb la membrana posada. Va poder instal·lar un joc de piles per poder tenir llum, si bé era una mica rudimentari. Però tant li feia. Podria sentir i mirar on posava els peus. Veuria si feia sol o estava núvol i un munt de coses noves que amb el temps descobriria.

I efectivament, l'humor de Xiela canviava al llarg de les setmanes, cap a millor. El seu psicòleg no s'ho creia (quan li va aparéixer amb la làmpada va estar a punt de derivar el cas, però ara estava a punt d'iniciar una nova escola analítica).La gent al seu voltant continuava estant amargada i buida per dins, però Xiela no ho veia. A més, tot s'aturava al voltant de Xiela i tothom deixava els seus mals humors per una sorpresa i un somriure. De tot això, Xiela no n'era conscient. La gent no l'increpava, no li feia nosa, no li posaven traves a les sol·licituds de beques ni a l'hora de demanar el menú. No lligava, però les noies tampoc li trencaven el cor. Tot anava rodat. Viure amb làmpada al cap era genial.