dimarts, 26 de maig de 2009

Hospital

Creuo una sala d'espera de la planta baixa, de les més concurrides. En un dels bancs, un home amb una front ampla, bigoti i ulls de peix em mira. És llavors que concreto la imatge i les sensacions que tinc dels hospitals. Són les mateixes que ell tenia als hospitals de París. Edificis massissos i alts però d'interiors compactes, gens diàfans. Totes les parets semblen murs. La llibertat de moviment sembla només permesa dins dels passadissos hermètics. I la gent acaba asseguda, gens cansada, odiant-se i odiant quelcom impossible de determinar. Sí, a fora hi ha un parc verdíssim i molt viu, però parc i hospital no s'entenen.

Desprès hi ha els malalts i acompanyants. Sembla que s'hi concentren tots aquells i aquelles que, en un paisatge urbà de mig matí o mitja tarda quedarien dil·luits entre la varietat. Aquí s'ajunten desgraciats, gent amb pocs recursos, immigrants d'origen andalús i immigrants d'origen africà, coixos, semianalfabets, impedits... En altres paraules, tota aquella gent vetada dels cercles polítics, culturals, socials i intel·lectuals de la ciutat i de la regió. Perduts. Buscant una solució que no existeix. Incapacitat d'introspecció que es tradueix en una manca de distanciament i presa de consciencia del lloc on s'està. Els senyals de silenci són tapats per les plantes de plàstic, que creixen i es multipliquen encara que sembli que no puguin. El soroll, les converses a veu massa alta trepen per l'esperança i li xuclen els nutrients fins a aniquilar-la. Davant d'això, la higiene del blanc i de l'estirilització sembla autoafirmar-se com a principal remei de tot allò pel qual hem vingut. I no s'adona que és inútil. El silenci és impossible. Els malalts, els ignorants, els pobres, els maltractats per la ciutat i per la civilització que es diu del progrès, tots aquests s'aferren a la dignitat de l'autopresencia i la veu exigint. Hem aconseguit que la mort sigui néta i sorollosa. Parlen en veu alta perquè estan en un hospital i estan malament. Egoisme, sí, però ni se n'adonen. No els hi demanis que baixin el volum. Ells tenen tot el dret a estar malalts.

Levitant sobre aquest emmerdament, el personal hospitalari. D'una banda, l'administratiu, directament inmune a l'entorn que els envolta. De l'altra, el sanitari, pel qual professo l'odi més corporatiu i a la vegada l'estupefació més sincera. Tot això focalitzat en les robes blanques, sense cap mena de dubte, signe de mort: en un ambient de dolor, de podriment, de llàgrimes, avorriment, vòmits i expulsions, el personal sanitari repel·la tot això amb una lluent camisa blanca. Entren en una habitació i en una altra, d'una història, d'un tedi a un altre transmetent, això sí, seguretat. Però, com ho fan per no veure el patiment del qui resta postrat o postrada al llit davant seu i de qui els acompanya? No els culpo. És incomprensió davant aquesta mena de cinisme filantròpic vestit de blanc.

A més, aquest hospital és universitari, la qual cosa vol dir que abunden estudiants i practicants que ronden per arreu. Majoritàriament noies, és clar. I és increible pensar que aquestes estudiants, una mica més grans que qui us parla, joves al cap i a la fi, que poden tenir els mateixos rituals més o menys decadents que jo, no mostren aquí ni una mínima vitalitat, sensualitat o pensaments libidosos o propis d'un jove de la nostra edat. Només concentració de curar gent, però sense aparent consciencia del tracte personal. Només, els joves, les enfermeres i els doctors, demostren tenir vida pròpia en els moments de cafeteria i de tabac, i les bromes als passadissos. I això, lluny de consolar-me, em sembla encara més desquiciant.

Una papallona rondava per oncologia. Què hi fas aquí, boja? L'he caçada per traure-la d'allí. No per temor a infeccions o coses així (si n'hi hagués!), sinó per ella. Una planta d'oncologia no és lloc per una papallona. Capturada a la mà, com un sospir dels arbres de fora, he recorregut tota la planta buscan una finestra oberta amb la que entendre'ns, natura i hospital, vida i defalliment. Per on has entrat, malaurada? No n'hi ha cap que es pugui obrir? Has penetrat tres pisos de densos murs des de l'entrada? Si és així, em sembla una proesa. Però no et puc ajudar.

L'he hagut de llençar a les escombraries. Viva, crec.