Tot i que anar a concerts era una de les coses que més li agradaven, sempre sortia tard del lloc on era i havia de córrer per arribar a temps. Aquesta vegada, com tantes altres, va haver de pujar les escales de dos en en dos per arribar just quan la sessió començava. Va trobar un lloc lliure a la banda en un lloc una mica elevat. "Llàstima, una mica allunyat", va pensar, sense fer-se en cap moment la més infíma autocrítica per arribar tard.
Va treure el programa i alguna cosa per escriure, però la intenció era escoltar. "Si trec apunts em perdo", es diu per a si mateixa. Mentrestant, l'obertura anava avançant presentant el fil conductor de la sessió. L'obertura deixava pas a un Andante seguit d'un Allegro con brio. La Marta es del·leitava amb l'encadenació i el trot dels sons, la seua harmonia i força expressiva. El significat, però, restava fosc en el fons. No entenia el que li entrava per les orelles, només una part superficial. Tot i així, badava i fins i tot en alguns moments tancava els ulls. Amb el final de l'Allegro pero non molto s'arribava a l'entreacte.
Era el moment d'intercanviar opinions amb el grup de companys d'abonament. "Ei!, no t'havia vist! on ets?", "Estic a dalt a l'esquerra, és que he arribat tard", "avui és meravellós", "has vist el moment en què... vol dir que... o que... no ho he acabat d'entendre", "no ho sé, això ha dit? no ho recordo", "sí, jo si que ho recordo. Això ho has d'entendre com a referencia de la tradició protestant que...", "ah, sí, em sembla fatal que li dongui aquesta interpretació; això és mentida, és...". La Marta anava a respondre-li enèrgicament però, passats els deu minuts de pausa, la gent tornava a entrar a la sala.
El segon acte reprenia de seguida la vivacitat del primer. Pluja de referencies, virtuosisme i pujada del to que feien difícil el seu seguiment, però a la Marta encara li plaïa més per la seua força. Desprès, la força musical frenava de cop, deixant en caiguda lliure les notes i les idees més fonamentals de la civilització. Llançades des de la torre de la sabiduria, començava un Iras Diei que feia sentir a tota la sala petita i insignificant. L'apocali·lipsi s'acostava i el lament inicial deixa pas a la desesperança cínica. En el desprendiment, tot era molt més clar encara que la Marta només veia caure grans rocs que s'havien aixecat amb molt d'esforç. En aquest moment de pianíssimo, va sonar una veu des d'algun seient, punxant la bombolla estètica de la Marta i d'altres assistents.
La incertesa era gran: el director va haver d'aturar-se i esperar a que l'assistent acabés. A la Marta no li semblaven res més que estossecs punyents. "Odio la gent que incordia expressament; si no els hi agrada, que no vinguin" pensava la Marta. El director es veia amb l'obligació de reprendre la funció, reprenent poc a poc el ritme com un ciclista desprès d'una caiguda. Més suaument, amb algun brot de força, arribava al final. Acabada la sessió, la Marta es reunia amb la colla, profundament indignada amb la interrupció que havia fet el seu company, iniciant una llarga discusió. En general, es qüestionava la interrupció i encara més el moment tan inoportú. L'amic es defensava penosament: allò no era inaguantable. La Marta marxava enrabiada però amb ganes de què els dies passessin ràpid per poder tornar-hi. No havia entès gran cosa i els apunts que tenia no servien per res. Però li encantava la música.
