dedicació poètica

Escolto Mishima, la seua cançó "Covards" i la genial "Miquel a l'accès 14" i penso: què se sent quan reps una obra la qual tu n'has estat font d'inspiració principal? I no em refereixo solament a quan érem més petits (o no tant) que vam rebre alguna carta o algun poema dedicat. ¿Existeix la paraula que defineix aquella emoció entre sopresa de l'objecte gens esperat (una carta o una cançó dins la motxila o a la bústia), la vanitat de sentir-se admirat i la incomoditat davant de l'obligació de la resposta? No em sona que existeixi.
Però aquesta és una manera, la de rebre directament una obra dedicada. Existeix l'altra: que l'obra no s'envïi a la font d'admiració, sinó a una discogràfica o a una editorial i, desprès d'un temps, surti al mercat, soni a les ràdios o la gent la llegeixi als autobusos. Imagineu-vos se font d'inspiració d'una cançó que tothom coneix. Imagineu-vos veure-us identificats amb un personatge d'una novel·la i sabeu que l'autor o autora s'ha inspirat en vosaltres perquè és conegut vostre i les proves són evidents.
La cosa es complica tant quan el tema de l'obra és dramàtica. Les dues cançons de Mishima estan dedicades, suposo, a alguna exparella de l'autor de la cançó i són un retret. Com se sent aquesta persona? Com us sentirieu vosaltres si el vostre ex fa una cançó sobre com l'orgull us impedeix estar junts? Com us sentiríeu si l'amic de la teua parella escriu un llibre sobre una aventura amorosa?
No es pot evitar la sensació de complicitat -encara que sigui amarga- i de comprensió íntima encara que el secret es digui a cor que vols: només entre els membres del cercle íntim s'entèn la motivació de l'artista. Qualsevol de nosaltres desitjaria sense condicions poder dir que el personatge d'un llibre és ell, encara que sigui el més desgraciat i malèvol. Som així de vanitosos i la temptació d'estar en boca de molta gent i de passar a la història ens pot.

Mites

24 hour party people és la pel·lícula sobre Tony Wilson, periodista i empresari de Manchester que va llançar a la fama els Joy Division, New Order i Happy Mondays. Va crear The Factory, club i desprès discogràfica i posteriorment La Hacienda, també club. Va morir el 2007 d'un càncer de fetge.
Els Joy Division, els Sex Pistols... Anys 80. I nosaltres? nosaltres, als anys 2000 els continuem escoltant, però amb el pensament que vigilia, pesadament al nostre cervell: "estan bé, però no hagués volgut viure en la seua època". No fos cas que ens esvalotéssim.
Què cony ens passa? Vestim la seua moda per assimilar-nos a ells? Ens sentim tranquils per poder analitzar-los com a fenomen cultural? Yeah, they were fantastic... Llàstima de les drogues? On som desprès de tot això? en la hipocresia de rebutjar les drogues i la puta mala vida i escoltar grups que, la veritat, estan bé, però no arriben ni a la meitat d'aquells. Això és el pop. Ho és també el funk, l'indie... ?
Merda, som joves i hauríem d'estar sentint que avancem. I on collons estem anant? A concerts a Razz de grups poppys. Amy Whinehouse, que no dura ni dos anys? The Ting Tings? La Casa Azul? Aquesta és la puta vanguardia musical?