dimecres, 25 de juny de 2008

Desafortunat apogeu

Comentari de la tempestuosa relació de Goethe amb el seu Werther

I. la gènesis del Werther

Tota novel·la és en part autobiogràfica. Per entendre part del “fenomen Werther” cal tenir per sabuts alguns punts de la vida de Goethe i que van condicionar aquest fenomen. Aquests detalls tenen a veure, evidentment, en el procès de creació de l'obra i Goethe mateix els explica estratègicament a la seua autobiografia Poesia i veritat. Començarem amb una explicació de la construcció dels elements més importants de l'obra, que seran els personatges de la novel·la (Albert i Carlota), la història, els pensaments de Goethe en aquells moments de joventut i la qüestió del suicidi.

Efectivament, l'any 1774, any de publicació del Werther, Goethe tenia 25 anys. Dos anys abans, amb 23, Goethe es trasllada a Wetzlar, a actual l'estat federal de Hesse, per motius acadèmics i professionals. Allí coneix Johann Christian Kestner (1741-1800), el qual a Poesia i veritat l'amaga amb el substantiu “el novio”:

Entre los jóvenes que, asignados a alguna legación, debían ejercitarse para su carrera futura había uno al que aquí vamos a llamar, sin más, 'el novio'. Se caracterizaba por mostrar un comportamiento sosegado y equilibrado, una gran claridad de ideas y por su decisión a la hora de actuar y hablar.[1]

Johann Christian Kestner tenia, com tota persona de bé, una promesa a l'alçada del seu tarannà:

“Tras la muerte de su madre [de la mare d'ella] se había mostrado extremadamente activa como cabeza de família numerosa y más joven que ella (...). cualquiera tenía que reconocer que se trataba de una mujer deseable. Era de las que, aun sin insuflar pasiones violentas, habían nacido para despertar el agrado general. Una figura levemente arreglada y de formas agradables, una naturaleza pura y sana y la consiguiente actividad alegre y vital, la observación despreocupada de las necesidades cotidianas. (...) También a mi me agradaba contemplar esa clase de cualidades y siempre me ha gustado estar cerca de quienes las poseen.”[2]

Estem parlant de Charlotte Sophie Henriette Buff (1753-1828). Tant Johann Kestner com Charlotte Buff van ser calcats al Werther. Vegem-ne respectivament les descripcions d'Albert i Carlota:

Prou, Guillem, el promès ja és ací! És un bon xicot, amable, que es mereix que hom l'estimi. (...) El seu aspecte tranquil contrasta molt vivament amb la inquietud, que no puc dissimular, del meu caràcter.[3]

En el vestíbul, sis infants, de dos anys fins a onze, s'estrenyien a l'entorn d'una joveneta de bella figura, estatura mitjana, abillada amb un simple vestit blanc amb llaçades d'un rosa pàl·lid als braços i al pit.[4]

És a dir, Goethe sentí atracció per una donzella ja promesa i hi va tenir una bona amistat, però una relació més profunda no era possible. Tenim, doncs, localitzada la parella. Goethe continua a Poesia i veritat:

“Así pues, al principio se dejó llevar tranquilamente [de la companyia de Charlotte i Johann Kestner]. Sin embargo, pronto se sorprendió al sentirse ligado y atado de tal modo y, al mismo tiempo, tratado con tanta confianza y amistad por la joven pareja, que terminó por no conocerse siquiera a si mismo. (...) También a ella le gustaba su compañía y el pronto ya no pudo vivir sin su presencia, pues sólo a través de ella disfrutaba de la vida cotidiana. Así, en una finca muy extensa, ya fuera en el campo o en los prados, en el huerto o en el jardín, se volvieron compañeros inseparables. Siempre que se lo permitían sus asuntos, también el novio de unía a ellos. Los tres se habían vuelto imprescindibles (...). Así, en un espléndido verano, vivieron un idilio auténticamente alemán...” [5]

A això cal sumar-li un estat d'ànim especial que Goethe descriu a la perfecció i que més endavant tractarem amb atenció. Apuntem-lo aquí com a joventut:

El principio de dejar que mi naturaleza interior se agite libremente según sus peculiaridades y que la exterior influya en mí según sus cualidades me arrastró hasta el extraño elemento en el que imaginé y escribí el Werther.(...) se estableció una extraña afinidad con los distintos objetos de la naturaleza y un eco interior, una participación en el Todo, que hizo que el más leve cambio (...) me conmoviera en lo más profundo de mi ser. La mirada del pintor se unió a la del poeta. Aquel bello paisaje rural animado por el amistoso río incrementó mi tendencia a la soledad...”[6]

A més a més, dos anys desprès, li passà un altre cas semblant amb Maximiliane La Roche (1756-1793), casada amb Peter Brentano (1735-1797), el qual no es fiava de Goethe. Peter Brentano sospitava de l'honestedat del jove Goethe i aquest va veure's obligat a abandonar la parella. Mentrestant, Kestner i Charlotte s'havien casat sense convidar Goethe —encara que ell els regalà les aliances. Totes dues vivències causaren molt de dolor a Goethe, que visquè una temporada no gaire alegre.

Un cas similar li succeí a Jerusalem (1747-1772), un conegut de Goethe, company al Tribunal Imperial de Wetzlar i, segons el mateix Goethe, força atractiu, alegre i que vestia “la ropa habitual de los alemanes del norte debido a la influencia inglesa: frac azul, chaleco y traje ocres y botas altas con solapa marrón[7]. Afegeix que “se hablaba de la decidida pasión que sentía por la esposa de un amigo.” [8] Fart de la seua situació professional i sentimental, decidí posar fi a la seua vida idènticament a com ho féu Werther. De fet, les pistoles que acabaren amb Jerusalem eren de Kestner i la succecció d'esdeveniments de la mort són calcats de la descripció que Kestner escriu en una carta per a Goethe. Segons Goethe,

La muerte de Jerusalem, ocasionada por la desafortunada inclinación que éste sentía por la esposa de un amigo, me sacudió del ensueño en que vivía, y como no me limité a contemplar con recogimiento lo que nos había sucedido tanto a él como a mí, sino que me embargó una vehemente agitación al constatar la situación tan similar en la que me veía sumido en aquel preciso instante. (...) Bajo tales circunstancias escribí el Werther en cuatro semanas...[9]

Werther és clarament un alter ego de Goethe, el qual se serví de les seues vivències més immediates i de les impressionants del seu conegut Jerusalem. La combinació dels fets amb una explicació narrativa epistolar, molt directa i sincera, fou explosiva: el llibre s'extenguè com la pólvora per arreu d'Europa, creant un veritable “fenomen Werther”.

II. el fenomen Werther

En pocs anys, Goethe era conegut a tot Europa: el frac blau es posà de moda, hi havia merchandising del Werther, se'n publicaven paròdies (Les alegries del jove Werther de Nicolai, per exemple), etc. Goethe fou catapultat a la fama.[10] Fins aquí la part alegre. Alemanya va viure una onada de suicidis de joves i en alguna regió s'arribà a prohibir, com a Saxonia. Els fets esgarrifaren a Goethe. La qüestió que més pols va aixecar era, és clar, la del suicïdi.

Tanmateix no podem deixar de comentar les raons de l'èxit del Werther. Eckermann pregunta a Goethe si creu que l'èxit radicà en què va saber plasmar el que corria pels esperits de l'època. Ell mateix opina que no solament per això, sinó perquè va plasmar un sentiment que fins llavors no s'havia expressat:

“Creo que el Werther hizo época simplemente porque apareció, pero no porque apareciera en un momento determinado. En cada época hay tanti sufrimiento inexpresado, tanta secreta insatisfacción y hastío vital, y, en cada individuo, tanto desequilibrio (...) que el Werther haría época incluso aunque apareciera hoy día.”[11]

Eckermann molt habilment dóna una definició del que és un clàssic universal, concepte molt treballat per Goethe: un clàssic reprodueix un sentiment, un concepte sentit per tot individu al llarg del temps. Goethe ho prova a continuació del seu secretari:

“Seguramente es por eso que a cierta edad juvenil el libro sigue surtiendo el mismo hoy que por aquel entonces. (...) En realidad, vista más de cerca, la tan cacareada ' era Werther' no forma parte de la trayectoria de la cultura universal, sino de la de cada individuo, que con un sentimiento natural libre e innato debe aceptar las formalidades restrictivas de un mundo anticuado y aprender a adaptarse a ellas. La felicidad frustrada, el dinamismo reprimido y los deseos insatisfechos no son achaques de una época determinada, sino de cada individuo en particular, y malo sería que no hubiéramos pasado nunca por ningún momento de nuestra vida en el que el Werther no nos pareciera escrito exclusivamente para nosotros.”[12]

Werther és un jove desanimat en la seua adaptació al món adult: hi ha límits que li impedeixen l'execució dels seus desitjos, i això li produeix desànim. Aquest és el retrat de la joventut. La identificació amb el suicida va ser possibe, segons Goethe, gràcies a què “exponía abierta aprehensiblemente el interior de un enfermizo delirio juvenil”.[13]

L'aparició del jove com a individu amb unes característiques i condició pròpies és gràcies bona part al Werther, però la concepció de la joventut com una malaltia inevitable és també goethiana.

La recepció del Werther va acompanyada d'una mala interpretació que té a veure, sobretot, amb el final. El retrat de la joventut que Goethe aconsegueix és de tal fidelitat que molts joves es van identificar amb el personatge i van seguir-lo.

“Es verdad que también esa vez fue su contenido el que realmente causó tal efecto, de modo que se encontraron en un estado de ánimo marcadamente opuesto al mío: pues precisamente gracias a esta composición, más que con ninguna otra, yo me había salvado de aquel tumultuoso elemento que me había estado arrastrando de un lado a otro con la mayor violencia (...). Me sentía nuevamente libre y feliz y autorizado para emprender una nueva vida. Esta vez el viejo remedio casero me había ido como anillo al dedo. Pero tan aliviado y despejado como me sentía yo por haber transformado la realidad en poesía, tan confundidos se vieron mis amigos, que pensaron que lo que había que hacer era convertir la poesía en realidad, imitar una novela como aquélla y, llegado al caso, pegarse igualmente un tiro”. [14]

Goethe ho diu clarament: el “viejo remedio” d'escriure en moments tristos, de desfogar-se creant, li va ser d'enorme utilitat, però la seua experiència no passa pel suicïdi o l'intent de suicïdi. La simbiosis poesia-vida va ser una constant en Goethe, i en el cas del Werther podem dir que aquest té un valor catàrtic. El jove Goethe, frustat per dos fracassos amorosos —que d'haver-se realitzat haguessin suposat dos escàndols—, se sent inspirat per escriure una obreta que l'allibera d'aquestes cabòries. Una mica més amunt, recorda com pensava al voltant del suicïdi i analitzant els casos històrics coneguts:

“... entre todos los que se mataron no hallé ninguno que llevara a cabo esta acción con tanta grandeza y libertad de espíritu como el emperador Otón. (...) Celebró un alegre banquete en compañia de sus amigos y a la mañana siguiente vieron que se había clavado con su propia mano un afilado puñal en el corazón. Este acto fue el único que me pareció digno de imitación (...). Entre una consideraqble colección de armas poseía también un puñal valioso y bien pulido. Cada día me lo colocaba junto a la cama y, antes de apagar la luz, trataba de comprobar si era capaz de hundir un par de pulgadas en mi pecho aquella afilada punta. Pero como nunca lo conseguía, terminé por reírme de mí mismo, me libré de un golpe de todas mis payasadas hipocondríacas y decidí vivir. Pero para poder hacerlo con ánimo alegre, tenía que escribir una obra poética en la que pudiera expresar todo lo que había sentido.” [15]

El plaer per la vida rau en el gaudi de l'exterior, en la interacció dels canvis que continuament se succeeixen al voltant de cadascú. Com més oberts estiguem, diu Goethe, a aquests canvis naturals (el dia i la nit, el transcórrer de les estacions, la fauna i la flora, els paisatges canviants), més feliços serem. Però, si per contra, ens tanquem i no participem dels plaers naturals, la felicitat es redueix el gaudi i la vida se'ns fa pesada. Per ser feliç, hom ha de mostrar-se receptiu i estar obert a tot el del voltant. Sinó, la vida es fa repugnant.[16] Sí que és cert que Goethe reconeix cert afartament de la vida en el moment de l'escriptura del Werther[17] i que considerava el suicïdi amb els seus amics quan els deixès d'interessar[18], però com ja s'ha vist, Goethe estava lluny d'acabar amb la seua vida.

La personalitat la Persönlichkeit de Goethe és quelcom complex i ha fet córrer rius de tinta, però si una cosa està clara és el seu vitalisme. La seua frúctifera obra al llarg dels anys, la seua visió orgànica de la vida, la seua hiperactivitat intel·lectual, la màxima del Faust[19] en són proves de pes. Per a Goethe és “algo antinatural que el hombre se deshaga de sí mismo” (PV, ll. XIII, pg. 604) i nosaltres ho prenem per sincer. Desprès de la publicació del llibret, Goethe s'instal·là a la cort del duc Carles-August a Weimar i inicià l'Egmont i el Faust, així com altres projectes. És a dir, no seguí capficat en les cabòries que l'havien dut a escriure el Werther i, remotament, plantejar-se la mort.

Per altra banda, la crítica a l'obra també fou nombrosa. El llibret de Nicolai, citat al principi, tingué molt d'èxit. El que Nicolai feu fou canviar el final per immoral: Albert sospita de les intencions de Werther i posa sang de pollastre a les pistoles. Quan es dispara causa un ridícul espectacle però no pren mal. Finalment, Werther acaba casant-se amb Lotte. Goethe diu que ho trobà divertit i responguè amb la mateixa alegria,[20] però el cert és que sempre fou sensible als comentaris i escrits.[21]

El 17 de març de 1830 Goethe rep la visita d'un bisbe anglès que li retreu l'amoralitat del Werther. Ell, indignat, el titlla d'hipòcrita perquè ell dóna suport a monarques injustos i pronuncia sermons totalment irracionals i afegeix:

“Y ahora pretendéis pedirle cuentas a un escritor y condenar una obra que, al haber sido mal comprendida por algunas mentes limitadas, en el peor de los casos no habrá hecho más que liberar al mundo de una docena de imbéciles e inútiles que no podrían haber emprendido ninguna acción mejor que extinguir por completo el débil recoldo de sus escasas luces.” [22]

El to és força dur, suposem per la violència de la conversa —recordem que el visita un bisbe anglès i li diu a casa seua que la seua obra és amoral—, però la idea és clara: la realitat havia permès la poesia, però la ficció no havia de donar pas a la realitat. En els inicis d'aquest nou romanticisme, una representació artística no podia tenir un fi didàctic com el tenia en el neoclassicisme.[23] És quelcom fora de la moralitat, instrueix i il·lumina a partir del desenvolupament dels actes i pensaments però no des d'un vista programàtic (PV, ll. XIII, pg. 611).

Però no totes les crítiques eren mal rebudes: Goethe cita en diverses ocasions a les Converses... la puntual crítica que Napoleó, que havia llegit el llibre sis vegades, li feu al congrés d'Erfurt (coneixença que Goethe recordarà amb orgull tota la vida). No obstant, com podem suposar, la majoria de crítiques eren negatives i segurament violentes, tractant el llibre d'immoral, com ho fa el bisbe anglès o Nicolai.

Goethe es lamenta d'una mala interpretació de la seua obra, segurament causada per un tòpic vell pel qual tota obra literària ha de tenir un valor didàctic o moral.[24] Per altra banda, Goethe observa que creador i públic estan més separats que mai. I és paradòxic: quan per primera vegada la cultura esdevè un fenomen de masses (el Werther va ser el primer bestseller europeu en termes contemporanis) —que té altres vessants, com l'artístic, on el consum i la crítica augmenten considerablement a partir de la segona meitat de segle XVIII—, més creix la distància entre l'artista i el públic, entès en comprensió i coneixement els uns dels altres. En aquest sentit, Goethe afirma que:

“[l'autor del Werther, és a dir, Goethe] se dio cuenta en exceso de que los autores y el público se encuentran separados por un descomunal abismo, de cuya existencia, por suerte para ellos, ninguna de las dos partes tiene ni idea. Por eso ya se había dado cuenta hacía tiempo de los inútiles que resultan todos los prólogos, pues cuanto más procura uno dejar claras las propias intenciones, tanta mayor es la confusión que suscita.[25]

Tenim, doncs, un història fruit d'un estat anímic concret i que li serveix a l'autor, en certa manera, per alliberar-se d'aquest “afartament de la vida” que li suposa l'amor. Malauradament el llibre no va ser entès com un exercici de simbiosis realitat-poesia sinó com exemple instructiu i, com Jerusalem —del qual tothom en coneixia la notícia— hi hagué una onada de suicïdis. Això s'explica, descriu Goethe, per la falta de connexió entre el públic i l'artista o poeta. L'enteniment entre uns i altres és impossible per molts pròlegs que es facin i encara més, el lector viu en la fantàsia de creure que l'autor li deu més sobre els personatges i li exigeix més.[26] A partir d'aquestes exigències constants s'inicia la tempestuosa relació de Goethe amb Werther.

III. la psicosi i la fugida

la mayor felicidad o desgracia era que a partir de entonces todo el mundo quiso saber más de aquel extraño joven autor (...). Tuvo que vérselas con una afluencia muy considerable de gentes diversas, que podía ser tan agradable como fastidiosa, aunque de cualquier modo siempre distraía la atención. El caso es que ya tenía suficientes trabajos empezados (...). Sin embargo, se veía bruscamente arrancado de las únicas circunstancias que pueden favorecer una producción artística pura.”[27]

Imaginem-nos un jove i poeta prometedor, que als 25 anys ha publicat una novel·leta que ha revolucionat la cultura d'Europa. Una novel·leta que transmet les ganes de viure i de deixar enrere mals moments. Però, com el càstig de Sisif, tothom li demana més sobre Werther. Com els cantants que no arranquen l'aplaudiment multitudinari del públic fins que no interpreten la cançó que els llançà a la fama, Goethe no era capaç de ser aplaudit novament desprès del Werther:

En el ejercicio de mi trabajo no se me pasaba por alto lo favorecido que estuvo aquel artista al que dieron ocasión de hacer el estudio de una Venus a partir de varias bellezas distintas.[28]

Goethe se sentia “acorralat”[29] pel seu personatge. La gent no veia en ell un autor, veia un personatge fet de carn i ossos i el perseguien des de dos flancs totalment esbojarrats: saber més del Werther o eliminar-lo per immoral. La situació ha de ser bastant complicada, fregant la psicosis:

Alimenté la esperanza de verme pronto libre de aquellos penosos escudriñamientos, pero me han acompañado durante toda mi vida. (...) de manera que el autor de aquella obrita, si es que realmente ha hecho algo malo con ella, ya se ha visto castigado con creces por tanta insistencia ineludible.[30]

Ortega i Gasset té una articulada visió de Goethe. Pel filòsof espanyol, la creació cultural és com l'agitació de braços d'un nàufrag per mantenir-se viu. I el Werther n'és un bon exemple. Ara bé, quan el nàufrag troba alguna facilitat i deixa de bracejar, els artefactes perden tota vàlua. Acusa Ortega:

Nada debilita tanto los profundos resortes del viviente como el exceso de facilidades. Esto fue Weimar para Goethe en aquella sazón decisiva. Facilitó el enquisamiento de su juventud y quedó para siempre en disponibilidad. De un golpe le fue resuelto su porvenir reconómico, sin que, en cambio, se le exigiese nada muy determinado. Goethe se acostumbró a flotar sobre la vida —se olvidó que era un náufrago.”[31]

Ortega, en aquest assaig i cicle de conferències, vol dur Goethe al tribunal de nàufrags, per descobrir si va ser fidel a la seua vocació vital, si va viure la vida que li tocava viure. Ell exerceix de fiscal.

Este hombre [Goethe] se ha pasado la vida buscándose a si mismo o evitándose (...). Una enorme porción de la obra de Goethe —su Werther, su Fausto, su Meister— nos presenta criaturas que van por el mundo buscando su destino íntimo o... huyendo de él.[32]

Goethe, com el mateix Ortega reconeix, és “el hombre en quien por vez primera alborea la conciencia de que la vida humana es la lucha del hombre con su íntimo e individual destino[33] però Goethe no resulta ser tan serè com el conjunt de la seua obra sembla o pretèn transmetre:

Ésta [el Werther] también es una de esas criaturas a las que, como el pelícano, he alimentado con la sangre de mi propio corazón. Hay en él tantas cosas íntimas surgidas de mi pecho, tantos sentimientos y reflexiones, que bastarían para equipar una novela tan larga como diez veces este libro. Por cierto que, como ya he dicho varias veces, desde su publicación no lo he vuelto a leer más que una sola vez, y me he guardado mucho de voler a hacerlo. ¡Está lleno de teas incendiarias! Me siento incómodo al leerlo y temo volver a experimentar ese estado patológico del que surgió.[34]

Febrer de 1788. Goethe és a Roma, en el seu renaixement personal. Ell hi va d'incògnit, però acaba per descobrir-se l'engany en alguns cercles:

Aquí van insistint-me sobre traduccions del meu Werther; me les mostren, i em pregunten quina és la millor, i si l'obra correspon tota a la realitat! Una autèntica desgràcia, que ni a l'Índia no em deixaria tranquil.[35]

És evident que Goethe traeix el que semblava que apuntava que havia de ser. L'autor del Werther esdevè un Prometeu encadenat a partir del seu nomenament com a conseller àulic del ducat de Weimar. Goethe va renunciar a una vida de nàufrag, de certes inseguretats, per una vida aparentment serena i ociosa. Goethe fuig, com diu Ortega i Gasset. És algú que no està disposat a assumir el seu destí, el qual va fatalment lligat a la del personatge que ha creat i que no és sinó ell mateix plasmat poèticament: Werther.

Però és que la seua creació es converteix primer en ombra i, posteriorment, li fa ombra. Goethe apedaça com Frankenstein, de diverses històries, un cos que cobra vida pròpia a partir d'una descàrrega elèctrica, això és, creativa. I el ser s'autoproclama la llibertat de moviments. Però necessita del seu creador perquè li subministreixi el que necessita. I sense cap mena de dubte, presentar-se a la cort de Weimar amb el frac blau i la jaqueta groga és donar ales al personatge.

Goethe havia de seguir el seu “projecte vital”, que desconeixem quin havia de ser.[36] No obstant, el projecte vital de Goethe no era el ser cridat a ser el “Júpiter olímpic”, la figura monumental que presenten la majoria de biografies i escrits sobre Goethe.[37] Goethe tocà, com Prometeu, quelcom que no podia tolerat per la majoria d'ànimes. Tal vegada tampoc per ell. I així es veiè obligat a amputar-se el membre que tot ho havia catalitzat: Werther. Però desprès d'apartar-lo, d'enterrar-lo, de tancar-se i de córrer les cortines d'aquesta casa nova, en la vida nova que és Weimar, l'ombra de Werther el persegueix allí on va. I quan no pot més ha d'escapar-se i atravessa els Alps. I l'ombra del Werther el troba, i “ni a l'Índia em deixaria tranquil![38]

El dimarts, 27 de gener de 1824, Goethe se sincera una mica amb Eckermann. Recorda la gent de la seua joventut i com han anat morint tots.[39] Reconeix a Eckermann:

“Mi auténtica fortuna han sido mi inventiva y mi creación poéticas. Sin embargo, ¡cuánto no se han visto perturbadas, limitadas e impedidas a causa de mi cargo! De haberme mantenido más alejado de las actuaciones públicas y oficiales y de haber podido pasar más tiempo en soledad, habría sido más feliz y habría dado más frutos como poeta.”

Recordem ara el Retrat de la família de Carles IV de Goya, coetani i en certs punts molt similar a Goethe. Ens interessa la seua composició. Goethe seria Carles IV. La resta de familiars serien les persones més importants en la vida de Goethe: Schiller, Carles August, Charlotte von Stein, Herder, el seu fill Juli August, l'esposa Christiane Vulpius. Poc a poc van desapareixent un a un. Goethe es va quedant en freda solitud i es va descobrint la figura del fons, en la penombra, que és un noi jove amb frac blau i jaqueta groga. I, quan “el capvespre ja declina”, Goethe està cansat de fugir i s'atura, ressignat, a Marienbad, on escriu els seus tres últims grans poemes, un dels quals comença:

“Novament goses, ombra tan plorada,

de sortir a la llum del dia,

véns a trobar-me en prats florits de nou

i no t'espantes de veure'm.” [40]

Quan Goethe s'assabentà de la mort del seu fill Juli August en terres italianes, imitant el pare que ja va imitar l'avi, a l'agost de 1830, pronuncià solemnement la frase “non ignoravi me mortalem genvise”. No sabem si Goethe era conscient que sobreviuria a la mort del seu fill, però si sabem que no confiava que hi hagués gran cosa més enllà de la mort (el paganisme de Goethe donaria per deu pàgines més, com a mínim) i que de la vida d'hom queda en el no res desprès de la mort (“que poc roman d'una existència!”, Viatge a Itàlia, pg. 547). Aquest poema ens mostra que se sentia lúcidament vençut per una figura que ell mateix havia auspiciat. Goethe sabia que Werther, en tant que figura de la condició universal de la joventut el sobreviuria. Ell veia la joventut com una malaltia inevitable i necessària i, de fet, el Werther no forma part d'una història o d'una civilització, sinó que forma part de cada individu i seria una llàstima que cadascú no visquès un moment com el de Werther (vegeu la citació de la pàgina 196 i ss. de les pàgines 7 i 8 del treball). Què seria de l'individu si no fos jove en algun moment, si no se sentís frustrat en un món en el qual comença a entrar? La joventut perseguia Goethe. L'esperit de Goethe era un esperit viu. Però ell sabia prou bé que aquell esperit viu l'acabaria matant si no era capaç de fer-se gran, això és, entendre els límits del món i adaptar-s'hi. El que ell volia era sobreviure ell, no la joventut de Werther. I no sapigué sinó tancar-se a la torre weimariana, rebutjant l'exterior i els canvis de la natura, és a dir, rebutjant la joventut i el gaudi de la vida. I així va desviure's 57 anys abans de morir.



[1] Poesía y verdad, ll. XII, pg. 560 (a partir d'ara, PV).

[2] íb.

[3] Werther, ll. I, 30 de juliol, pg. 57 i ss.

[4] Werther, ll. I, 16 de juny, pg. 31.

[5] PV, ll. XII, pg. 562. Noteu que Goethe sovint utilitza la 3a persona en l'autobiografia (“pronto se sroprendió...”)

[6] PV, ll. XII, pg. 559.

[7] PV, ll. XII, pg. 563. Duia la mateixa roba que Werther i que es feu arxifamosa. Vegeu Werther, ll. II, 6 de setembre, pg 111 i ss.

[8] íb.

[9] PV, ll. XIII, pg. 608.

[10] Como al joven autor [és a dir, Goethe] no le parecía nada desagradable que lo contemplaran con admiración como un meteori literario, procuró ofrecer sus respetos con alegre modestia a los hombres más notables de su pàtria” (PV, ll. XIII, pg. 617).

[11] Conversasiones con Goethe, III, pg. 618.

[12] íb., pg. 618 i ss.

[13] PV, ll. XIII, pg. 603.

[14] PV, ll. XIII, pg. 608 i ss.

[15] íb., pg. 605.

[16] PV, ll. XIII, pg. 598. L'exemple que escriu Goethe és impactant: “De un inglés se cuenta que se colgó sólo por no tener que segui vistiéndose y desvistiéndose todos los días”.

[17] Pero no hay nada que ocasione este hastío en mayor grado que el regreso del amor” (PV, ll. XIII, pg. 599).

[18] PV, ll. XIII, pg. 603.

[19] Solament mereix la vida aquell qui té l'aptesa de conquerir-la cada dia” (Faust, II, acte V, esc. 5a).

[20] PV, ll. XIII, pg. 611.

[21] poco después de mi Götz [von Berlichingen] y de mi Werther, pronto demostraron su veracidad las palabras de cierto sabio según el cual, cuando alguien hace algo por amor al mundo, ya se encargará el mismo mundo de que no lo haga una segunda vez.” (Conversaciones..., I, pg. 96);

A mi Werther lo criticaron tanto que, si quisiera eliminar cada pasaje objetado, no quedaría ni una línea entera en todo el libro. No obstante, aquellas críticas no me perjudicaron, pues los juicios subjetivos de algunos hombes (...) quedaban compensados por el favor de la masa.” (íb., pg. 186).

[22] Conversaciones con Goethe, III, pg. 831.

[23] Muy mal iríamos si resulta que un libro puede llegar a ser aún más inmoral que la vida misma, cuando ésta nos está ofreciendo a diario todo tipo de escenas escandalosas” (Conversaciones..., III, pg. 833).

[24] lo único que se tuvo en cuenta fue el contenido, la materia [del Werther] (...), y junto a ella reapareció ese viejo prejuicio, causado por la singular dignidad de todo libro impreso, de que aquello tenía que tener un fin didáctico. Sin embargo, una representación verdaderamente artística nunca lo tiene.” (PV, ll. XIII, pg. 610 i ss.)

[25] PV, ll. XIII, pg. 614 i ss.

[26] íb.

[27] PV, ll. XIII, pg. 615.

[28] PV, ll. XIII, pg. 614. Com el pintor Zeuxis que pintà una Elena (i no una Venus) a partir de vàries dones, Goethe construí Lotte a partir de vàries dones (Charlotte Buff i Maximiliane La Roche sobretot).

[29] íb.

[30] íb.

[31] ORTEGA i GASSET: “Pidiendo un Goethe desde dentro” en Vives-Goethe. Madrid, Revista de Occidente, 1973. Pg. 127.

[32] íb., pg. 112 i ss.

[33] íb., pg. 106.

[34] Conversaciones..., III, pg. 617. Segons una creencia medieval desmentida, els pelicans es ferien el pit per alimentar els pollets amb la pròpia sang.

[35] Viatge a Itàlia, Segona estada a Roma, pg. 547.

[36] L'aproximació a l'uomo singulare que defensa Trias (Prefacio a Goethe, pg 98 i ss, entre altres) té lògica a posteriori, no en el continuum de la vida. El Werther no pot ser un embrió del que havia de ser la participació del Tot humanista (entenem aquí com l'Universal en un sentit ampli), que assoleix amb el Faust.

[37] Amb Rafael Cansinos al capdavant. La seua postura és tan reverencial que hom ha de llegir la biografia amb pinces.

[38] Vegeu nota 35.

[39] Conversaciones..., I, pg. 95. En efecte, el 1824 ja s'havien mort els seus amics Herder (1803), Schiller (1805), les seues amants/estimades Katharina Schönkopf (1810), Friederike Brion (1813), Christiane Vulpius (1816) i Lili Schönemann (1817). També els seus pares i la seua única germana. El 1827 moriria Charlotte von Stein, el 28 Charlotte Buff i el duc Carles August i el 30 el seu fill Juli August. La citació següent correspon a la pg. 96.

[40] Es tracta dels primers versos del poema “A Werther”, que forma part de la Trilogia de Marienbad.