dimecres, 23 d’abril de 2008

Epístola I de Sant Jordi

Entro al gloriós dia amb un banquet amb Wagner i Plató. Visca l'amor plaent! Qui sinó un artista troba l'essència de l'amor? L'essència de l'amor no pot pas ser en la Verge. Artista, digues, on és l'amor sinó en Venus?

Que fàcil és dir t'estimo i que difícil alhora. I més fàcil encara no dir-ho i com de difícil no dir-ho! Sento enamorar-me de cada noia que em considera mínimamament. És això possible sense reduir-se a escalfor? Puc veure'us sense que els pensaments em davallin avall?

Davant una cosa tan difícil hom pot, o fugir a la platja de Chelsil, o culpar als altres o tornar a aquella habitació i besar i dir: quelcom de tu fa no sé què que fa que vegi que la ciutat contè la respiració i llavors sonen uns fagots als que se'ls sumaran uns violoncels i seguits d'uns violins i tot seguit tot serà tocat amb una melodia diferent cada part i aniran pujant el volum i es relaxaran alguns membres, però tornaran a unir-se fins que... el primer violí indiqui que s'haurà acabat. I això ho fas tu tot en mi i la ciutat... O això és el que sento.

Però no, aquí resto, a l'habitació d'un hotel d'una nit, buscant culpables que no siguin jo. Però és Sant Jordi i m'obligaré a estimar per un dia. A totes aquelles que em considerin mínimament. Encara que sigui una farsa. I què no ho és?

"Qui sap de l'amor si no l'ha tingut en els seus braços?" Jo no l'hi he tingut mai i així d'absurd celebro el dia dels enamorats: inventant-me'l.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Derrota Cirlot

La llibreria La Central del Raval de Barcelona celebra un cicle de debats titulats "Liquidació per enderroc: llegir, escriure i pensar a la Universitat" en motiu de l'adaptació a l'EEES o Pla Bolonya. El passat dijous 10 un dels participants fou Victoria Cirlot, professora de Literatura Medieval a la facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, que parlà sobre la tradició.

He de dir que vaig escoltar-la des del pis de baix (hi ha altaveus per la planta baixa) ja que a dalt no hi havia lloc. No vaig pendre notes i vaig haver de marxar havent acabat ella, i per tant no vaig poder sentir el desenvolupament del debat. Ho escric tot, doncs, de memòria i pel que m'han explicat qui sí que s'hi va estar tota l'estona. Tot i així crec que el que diré és bastant certer.

Cirlot dedicà gran part de la seua intervenció a menysvalorar el maig del 68 a París i a posar-lo d'exemple com a un atac a la jerarquia i a la tradició universitària i se serví de Faucault i altres noms de carrer per argumentar com de nociu, destructiu, a més d'inútil, fou el moviment estudiantil d'aquell any. A més, defensà la Universitat com un lloc on s'aprèn per aprendre, sense cap aplicació productiva, on hom "llegeix els clàssics no per cap motiu, sinó perquè llegir-los és millor que no llegir-los" i on hom s'adona de la seua ignorància i és delecta navegant amb un vaixell batejat Ignorància en un mar de coneixements (l'alegoria és meua). Va acabar amb alguna que altra referència a la figura del professor (violada al maig del 68) com aquell que ensenya difuminàdament el camí que els alumnes poden fer, o no.

Sé del cert hi hagué un debat força animat sobre la tradició del professor a la universitat en què es van fer algunes puntualitzacions sobre el maig del 68, Cirlot va defensar les elits culturals i el seu paper superior i d'Amador Vega, també professor a la UPF i parella de Cirlot, que diguè que sense jerarquies no hi ha valors, sense valors no hi ha què ensenyar i si és així no calen universitats.

En primer lloc, a la vora de Cirlot, Unamuno amb el seu "vencereis pero no convencereis" de la Universitat de Salamanca queda com un valent del tres al cuarto. Cal reconèixer que cal tenir les idees molt clares o massa interioritzades com per dir que el moviment estudiantil per excel·lència fou foc d'encenalls i poc més que una bacanal davant d'un públic majoritàriament estudiantil i compromès. El maig del 68 fou, amb totes les immadureses i defectes que es vulguin, l'experiència compromesa i contestatària, més o menys espontànea, que visquè Europa des de la postguerra fins que podríem dir els nostres dies. A París (però també a Praga, a Alemanya, etc.) s'acabà amb el veritable Antic Règim, caracteritzat per una jerarquització de la societat i el determinisme psicosocial que havia marcat els rols dels individus fins llavors.

Cirlot defensà el paper d'unes elits que fan avançar la cultura i la intel·lectualitat. I que atemptar contra elles és com malmetre's els peus amb els que caminar o els ulls amb els que mirar. Però jo em pregunto: de quines elits parla? ¿De les elits aquelles distingides que m'impedeixen la correcta audició d'un Wagner al Liceu? ¿De les elits universitàries, egocèntriques onanístiques i els alumnes amb inquietuds de les quals són com mosques empudegadores?

És clar que en el món en el que vivim hi ha grups elevats socialment, que creen discurs i condueixen les cultures i les comunitats. Ara bé, aquestes elits culturals no poden ser-ho amb carta blanca, excloses de les crítiques, és a dir, despòtiques. Davant de la defenestració de càtedres en alguns casos del maig del 68 és normal que algunes elits se sentissin, i se sentin des de llavors, emplaçades a dialogar amb un interlocutor que els hi és incòmode. Però és així com hauria de ser. Primer un aixeca la mà, i si la ignorància i l'arrogància el fan callar, va aixecant el to fins que es ratllen universitats, es destrossen carrers i s'arrenquen arbres, per molt que pesi a Faucault.

L'afirmació "sense jerarquies no hi ha valors i sense valors no hi ha transmissió" ( i per tant tradició) és tan irrisòria com impròpia d'un professional de la docència: valors com la igualtat, la fraternitat, el companyerisme, la filantropia i la justicia no són possibles en un context igualitari, això és, desjerarquitzat. Dir que l'autoritat garantitza l'educació és oblidar que poder i autoritat no són el mateix i que, per molt fort que un professor cridi, pot véncer, però no convéncer.

dijous, 3 d’abril de 2008

¿Eso era la igualdad?


Lidia Falcón

El resultado de las elecciones nos ha mostrado un retrato del Congreso de Diputados en el que son menos ahora las mujeres elegidas que hace cuatro años. Retrato más insólito aún si tenemos en cuenta que el Partido Socialista tiene cuatro diputadas menos y el Partido Popular dos más. Por supuesto las militantes de las formaciones políticas menores no han tenido oportunidad alguna. Pues bien, éste es el resultado de haber aprobado, con toda clase de felicitaciones, una Ley de Igualdad.

No ha habido ley, que decían que era la más avanzada y novedosa del mundo, más publicitada por el Gobierno y las dirigentes del PSOE. Según la propaganda que nos invadió a través de todos los medios de comunicación, esa norma iba a concluir, definitivamente, con las milenarias desigualdades que padecen las mujeres de nuestro país, y se la debíamos al trabajo esforzado de las mujeres del Partido Socialista, convencidas, como me explican, de que los avances en materia de igualdad –ya no se trata de hablar de mujeres ni de feminismo– se logran poquito a poco, con la solidaria complicidad de los hombres, sobre todo los de su partido.

Cuando se publicó, escribí el comentario que se merecía. La tan alabada ley consiste en una serie de consejos, deseos y esperanzas a cumplir en largos periodos de tiempo, que sobre todo involucra a las empresas privadas en la obligación de emplear mujeres en los consejos de administración. También les fuerzan a conceder permisos, jornadas reducidas y horarios flexibles para que las mujeres y los hombres se organicen mejor en su casa. Por supuesto nada se habla de la obligación del Estado de crear la red pública de escuelas infantiles, de residencias de ancianos, de atención domiciliaria, porque eso cuesta dinero, y más barato resulta imponer obligaciones a la patronal y cargar el peso del cuidado de la familia a los propios ciudadanos.

Pero de lo que no parecía caber duda era de que en el ámbito político las mujeres habían dado un gran paso hacia delante, con la obligación impuesta a los partidos de que las listas electorales tuviesen un 40 y un 60% de candidatos de cada sexo. Pues bien, una vez celebradas las elecciones y verificados los resultados, nos encontramos con una composición del Parlamento más masculina que la anterior. Para lo único que ha servido la ínclita Ley es para impedirle al Partido Feminista que presentase listas exclusivamente de mujeres, porque ya se sabe que era imprescindible garantizar a los hombres su presencia entre nosotras, si no hubiesen podido quedar marginados de la participación política del país.

Éste es el resultado de la aprobación de leyes vacuas, sin apenas contenido, dictadas desde los órganos del Gobierno, que no están apoyadas por una verdadera participación del Movimiento Feminista. Del mismo modo, la implantación de las cuotas, con las que siempre estuve de acuerdo, se ha pervertido desde el momento en que han sido los hombres dirigentes de los partidos las que las han distribuido. En los puestos de poder han escogido a las mujeres más fieles y obedientes a las consignas de la cúpula masculina, marginando a las de mayor inteligencia y personalidad, que suelen ser las menos obedientes. En consecuencia, los hombres han obtenido dos ventajas, la primera, disponer del voto fiel de sus subordinadas y la segunda desprestigiar el sistema, al mostrar cómo las cuotas llevan a las menos capacitadas a los puestos de decisión.

Pero estas consecuencias son inevitables desde el momento en que quienes distribuyen los puestos son las cúpulas dirigentes de los partidos, en ese gobierno absoluto, más parecido a una dictadura, de la partitocracia que domina nuestra vida política, y en la que únicamente los elegidos por el jefe tienen posibilidades de alcanzar los podios. Y entre estos suele haber pocas mujeres, y siempre las menos capacitadas y las más obedientes a las órdenes del buró político.

En definitiva, las mujeres de los partidos, y lamentablemente las de los de izquierda, se han rendido con armas y bagajes a las férreas normas impuestas por los señores que dominan con despotismo el mundo político. Abandonada hace tiempo su militancia feminista –cuando el Movimiento aglutinaba a las mujeres más preparadas y combativas– en aras de obtener puestos rentables en las diversas escalas y estamentos de los partidos y del Estado, las que hoy pretenden dirigir las reivindicaciones de las mujeres lo que han conseguido es apoyar las arbitrariedades de sus dirigentes masculinos.

Lo cierto es que a las mujeres del PSOE y también de IU, les molesta la existencia de un Movimiento Feminista, independiente de los partidos políticos tradicionales y siempre a su izquierda, en el que seguimos planteando las eternas reivindicaciones de las mujeres y criticando, con firmeza y exactitud, el sometimiento a las normas aprobadas por los hombres que dejan inermes e indefensas a las mujeres ante el poder. Por eso no nos consultan nunca cuando hay que reclamar reformas legislativas, manifestarse contra la última barbarie machista o redactar un nuevo proyecto de ley. Por eso se alegran, sumisas y contentas, de los bodrios legislativos que sus jefes llevan a la aprobación de las Cámaras, y aceptan, con una cobardía sin igual, que sea la Iglesia católica –y ahora pronto la musulmana– y la derecha cavernícola las que impongan sus condiciones en las cuestiones más graves y urgentes que nos afectan, como el aborto. Por eso hoy hay menos mujeres en el hemiciclo del Parlamento, y lo mismo pasará en las sucesivas elecciones si el verdadero feminismo no vuelve a tener el protagonismo que se merece.

diari El Público, 2 d'abril de 2008