dilluns, 24 de març de 2008

Subtileses lingüístiques



Des de la meua entrada en política sota les sigles d'una agrupació, l'AEP, a la qual agraeixo la confiança dipositada, que em mostro més atent a com es diuen les coses. Potser que sigui per vida esquerrana, sempre tant sensible als usos de la llengua, però el cert és que m'enduc sorpreses.


Una de les meues últimes ha sigut en els meus recents viatges amb tren. Tot esperant a l'andana de l'estació de Lleidasé que també passa en totes les altres estacions m'he fixat en els missatges que es donen per megafonia.

Aprofito per dir que sempre m'han fet gràcia aquests missatges perquè estan gravats a troços. Solament hi ha un operari que en un ordenador toca les tecles que diuen "el tren" "amb destinació" "Camp de Tarragona" "i" "Barcelona-Sants" "passarà per via" "2". En alguns casos es nota molt que està tallat. També he somniat alguna vegada de trobar-me la propietària de la veu que se sent per totes les estacions del país i intentar recordar de què em sona la veu mentre xarro amb ella.

Doncs bé. L'altre dia esperava el tren quan es va encendre la megafonia i la veu femenina diguè, entretallada: "Senyors clients" "de l'Ave" "procedent de" "Madrid-Puerta de Atocha", "Guadalajara-Yemes" "i..." "Zaragoza-Delicias" "amb destinació" "Camp de Tarragona" "i" "Barcelona-Sants" "és apunt d'arribar." "Siusplau, adrecin al control d'accès de via..." "1". "El control d'accès es tancarà dos minuts abans de la sortida del tren." I ho repetí en castellà.

"Senyors clients"??

Vaig fer memoria de quan agafava el tren de petit, a veure com deien els missatges. Estacions, procedència, destinació, via, tot igual (allò del punt de control no, és clar), però, "senyors clients"? No ho deien pas. Deien: Senyors passatgers o en el seu defecte señores pasajeros.

Podria ara fer una disgressió sobre l'etimologia de la paraula client, el seu ús originari, a Roma, que indicava el tipus de relació entre un patrici i un que quedava sota la seua protecció i a canvi li assegurava la seua participació en l'èxit electoral. Però m'ho estalviaré. Prefereixo parlar de l'ús actual de la paraula client.

Client és aquell que adquireix, a canvi d'uns diners, un servei o un producte en un comerç. Aquesta figura, la del client, apareix solament en relacions comercials, de compra-venda, de lloguer o de prestació d'un servei. Per l'altra banda, passatger és aquell que utilitza un mitjà de transport a canvi d'una retribució.

La diferència reconec que no és gaire gran. En tot cas és subtil, però fixeu-vos. Se'ns dubte un passatger és un client i Renfe o Adif, el que sigui, una empresa (amb una preocupació pel lucre diguem-ne moderada, ja que encara és pública). Però si amb un terme es subratlla el seu caràcter de viatjant, de subjecte que es trasllada, que viatja amb tot el que això implica, sigui per la raó que sigui: gent que deixes, gent que trobes, records, paisatges, pensaments, imatges..., amb l'altre aquesta faceta desapareix per a passar a ser algú que gasta un servei. I client és aquell que viatja com el que compra unes cortines.

Sóc de la teoria que el ferrocarril és una bona imatge del que en dic dessentimentalització (m'agrada més que deshumanització, perquè, com podriem deixar de ser humans?) de la societat o de l'individu. Si abans et deixaven abraçar-te i plorar als éssers estimats que deixaves o que et venien a buscar a l'andana, ara t'has d'acomiadar mentre passes la teua maleta per una màquina d'infrarojos per a què un guàrdia de seguretat faci veure que mira el monitor. Ja no som persones que deixem sentiments i en trobem d'altres. Som subjectes contractants d'unes prestacions i que a més som terroristes potencials.

Puc semblar-vos un paranoic, però les ideologies són fines i ens entren sense que ens n'enterem, mitjançant subtileses lingüístiques. Quan algú us distregui del paisatge que cor i us pregunti, des del seient de la vora, fins a quina estació heu contractat els serveis d'Adif, penseu que jo ja us ho havia dit.