dissabte, 4 d’agost de 2007

Pous



Un pou és un forat profund a terra. Serveix per extreure’n elements vitals per les persones. Alguns estan marcats visiblement, però no tots. Aquests que no estan marcats són perillosos perquè els homes no els veuen quan caminen. Apareixen de sobte sota els peus del desprevingut caminant, el qual solament té un instant, un sol batec del cor, més intens i fort, com un salt, que indica i li comunica que ha sigut víctima d’allò que n’anomenen pou i que no hi ha res a fer. La gravetat i la inèrcia fan la resta.

Efectivament, els pous són fatals. La caiguda és quelcom secundari: dura poc i és purament protocol·lària. Curiosament, quan un arriba al fons, el primer que fa no és buscar possibles lesions, sinó que solament s’espolsa, sospira i mira cap al petit cercle blau arrugant la cara per regular l’entrada de llum. Tothom ha caigut en un o dos pous com a mínim al llarg de la seva existència. Tot i que ningú hi té experiència i ningú pot dir que es fa o què s’ha de fer quan et trobes al fons d’un pou, habitualment ningú desespera. S'accepta i prou, com una picada de mosquit.

La profunditat és desconeguda i no preocupa: és suficient com per que sigui impossible escalar-la. Hom no pot fer si no esperar. Res està a les seves mans. Com a molt pot cercar una roca prou ampla on provar de seure. Si el fons és prou ample, podrà passejar en cercles o d’un costat a l’altre. Intentar sortir del pou és una tasca inútil. Si no hi ha esforços de buscar una sortida —cap amunt o cap avall—, un dia hom torna a aparèixer a la superfície, sense rastre del pou. A vegades hom troba un passadís per les profunditats i el segueix mancat d’una activitat millor dins del pou. I un dia apareix en un prat sense saber com ni com tornar, com si hagués sigut dut.

Els més retrògrads dirien que cal parar compte d’on es posen els peus; altres, que els pous s’haurien de senyalitzar o, fins i tot, tapar-los. Propostes així són absurdes. Sobrepassa les capacitats de l’home comú l’evitar els pous. Històricament s’han intentat fer els pous a mida, educant-los per a ésser pous domèstics i inofensius, però els pous no poden deixar de ser forats on caure-hi. No obstant, hi ha més pous que llangonisses, únic cada un. Molts estan marcats amb murs de pedra, fang o altres elements. Són fàcils de veure i ordinaris. Ningú hi desitjaria caure de l’estúpid que suposa. Els veritables són aquells independents, propietaris d’ells mateixos. Caure en un pou d’aquests naturals és inevitable quan passa.

Cal parar especial atenció en un conjunt de pous que, tot i que mai ho pretenen —els únics pous que ho pretenen són els que més fàcilment es veuen a causa dels murs i, com hem dit, més estúpids resulten—, recullen gran quantitat de desprevinguts. Són alts i esvelts, de bona figura, superfície fina i el fons n’és noble. Tenen bona voluntat i el mal no va amb ells. Discrets però protagonistes de tot allò que hi hagi al voltant, no passen gens desapercebuts. Tot i així, el caminant no els veu i solament n’adverteix la presència quan un peu ja xafa l’aire fresc que puja del fons.

Hom pot preguntar per les atencions que aquests pous tan especials professen als que hi han caigut. El cert és que no en tenen cap. Potser pel primer que un dia va caure, per pena... Però amb el temps s’hi acostumen i ni noten que els tenen a dins. Mentre que en un pou ordinari el babau del que hi ha caigut serà víctima de les consideracions que el pou prengui amb ell, en els pous naturals hom només sospira i es resigna de la caiguda —almenys bella— en un pou que ni tant sols l’ignora, i això és motiu d’una eterna alegria alhora que d’un immens malestar.
[Foto: exemple d'un pou especial]