dissabte, 24 de febrer de 2007

Escac a la Justícia

La recent ruptura de l’auto al foc permanent d’ETA per part de la mateixa banda terrorista i el cas de de Juana Chaos ha reobert el debat sobre què fer amb els terroristes. Mentrestant, la justícia i, en especial, el Poder Judicial, ocupen cada cop més les pàgines dels rotatius espanyols, desbancant el Legislatiu i l’Executiu. En concret, el cas de de Juana és el de més revolt pel nombre de crítiques i intervencions.

De Juana és acusat d’amenaces de terrorisme en dos articles publicats al diari Gara. Si bé he de dir que en el primer no hi he vist res, en el segon escriu la següent conclusió: “Hace años le escuché a un muy apreciado compañero chillar con fuerza «Sacad vuestras sucias manos de Euskal Herria». Sí, sacadlas, porque otro camino sólo implica más sufrimiento. O el futuro terminará demostrando, sin duda, que os quedásteis sin ellas.” Aquests articles foren escrits un cop el pres ja havia acabat la seva pena de 18 anys per haver matat 25 persones al llarg de la seva vida com a integrant d’ETA. El passat estiu, el govern va ordenar recórrer a totes les penes dels etarres que estaven a punt de sortir de la presó, gràcies a la reforma del codi penal de 1973, que reduïa substancialment les condemnes (de Juana va ser condemnat a 3,129 anys de presó). De Juana, doncs, no va arribar a sortir de la presó, ja que l’Audiència buscà noves acusacions, i de Juana les hi serví en safata. Per aquest atemptat “als drets humans”, afirma de Juana, inicià una vaga de fam que dura ja set mesos. A causa del mal estat de salut del pres, en què la seva vida corre perill, l’Audiència va revisar el cas per veure si de Juana podia passar condemna al seu domicili. El Partit Popular va dir que això era una rendició de l’Estat de Dret davant dels terroristes i el Partit Socialista, per la seva banda, digué que la vida d’un pres estava en perill, i que això era el més important. El tribunal que s’ocupava del cas es veié envaït per les cotes més altes de l’Audiència Nacional, que decidí que de Juana continuaria la seva pena de presó provisional a pesar del seu mal estat de salut. Finalment, de Juana restarà dos anys més, i no dotze, entre reixes per “amenaces no terroristes”. Paral·lelament, la ciutadania espanyola ha sigut testimoni de excessos dels polítics en les seues declaracions, sobretot els polítics de la dreta, sobre les mesures del Poder Judicial, cosa que no ha alarmat tant com hauria d’haver produït.

Pel que fa a la meua opinió, aquí succeeix el següent: un etarra dels més sanguinaris estava a punt de sortir de la presó molt més aviat del que la justícia i l’opinió pública preferiria. El ministre va ordenar, doncs, la nova imputació de càrrecs. Tot i això, la imputació de les amenaces és independent a la condemna per atemptats i, tot i que és el mateix individu, no se’l jutja pel mateix crim. En l’article hi ha amenaces entre línies, però n’hi ha, i per això, crec jo que és culpable.

L’altre assumpte és el de la decisió de deixar de menjar. De Juana ha volgut posar en escac l’Estat de Dret, emparant-se al seu estat de salut per aconseguir una rebaixa de pena. De fet, ho ha aconseguit: va aconseguir que un bon nombre d’alts jutges del Suprem s’entremetessin en la decisió. El fet que el tribunal competent hagués fallat a favor de l’acusat hagués propiciat, al meu parer, una proliferació de vagues de fam i més accions perilloses per qui les realitza per aconseguir el mateix, ja que aquest crec que és el vertader objectiu de Iñaki de Juana. La llei, de fet, Ambara el pres que està vertaderament malament de salut, permetent-li reduccions de penes, però la decisió de de Juana és pròpia i presa lliurement. L’Estat, doncs, no ha de respondre davant els actes fets sota la total responsabilitat del reu.

El PSOE, però, assenyalà la probabilitat de què un pres d’ETA mori en una presó per la intransigència del sistema judicial. La seva observació no va mal encaminada. Si bé trobo poc probable la martirització, en stricto senso, de de Juana, sí que hi vaticinaria certa idolatria dels grups radicals independentistes, com la Kale Borroka, entre altres. No cal anar gaire lluny: les nostres Universitats són testimonis de cartells en contra de l’opressió del Sistema judicial i la manca de compliment dels Drets Humans més elementals: el dret a la llibertat i a la vida. La no reducció de pena a un moribund és entesa com una nova aplicació de la pena de mort. Ens trobem, doncs, davant d’un Estat “que cedeix davant dels terroristes” o que “tortura i mata els reus”.
Davant de tot això, un es pregunta a què es deu aquesta empatia en vers als presos. No es cosa dels nostres temps: ser pres pesa molt més que la causa per què es passa condemna: robatori, homicidi, maltractaments, violacions... No he trobat cap origen més antic que el de la Bíblia, quan, en la celebració d'un dia festiu, el pretor romà permetia al poble l'alliberament d'un condemnat. El poble de Judea, tenint Jesús i Barrabàs (un assassí múltiple), es decidí per aquest últim, enviant així a Jesús a la creu. No m'entra al cap com un poble sent llàstima avui pel qui ahir va matar o robar. Si la justícia no posés a la garjola els delinqüents, el poble s'encarregaria ell mateix de buscar-los, atrapar-los i linxar-los a continuació. Quan passen uns mesos a l'ombra es converteixen en mig herois que viuen tristament. D'aquí l'èxit de programes com El coro de la cárcel de TVE o de reportatges de l'estil de l'Entre Línies de TV3, els quals em semblen denigrants. Presos que canten, que pinten, que formen part de jurats de festivals de cinemes... Però és que les presons són clubs d'oci i no ens n'hem adonat? Des de quan un culpable ha de passar-s'ho bé entre reixes? És delirant veure com els presos expliquen les misèries de dins del centre penitenciari i com es dóna cobertura a tals missatges. El reporter no sent malestar a l'entrevistar un violador o maltractador? La població aprova que algú que mata i amenaça tingui drets?
Per tot això, no puc entendre la simpatia envers algú que se sent orgullós d’haver matat gent innocent, que troba lícit l’ús de la violència per a fins polítics i que decideix mantenir una vaga de fam, posant en perill la vida i acusant per això el sistema judicial. En aquí, el PSOE ha seguit, crec, la branca fàcil del progressisme, sentint abans empatia per un moribund (per decisió pròpia, no ho oblidem) que per algú que no respecta ni accepta l’autoritat de l’Estat de Dret, patrimoni de tots.