La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona va celebrar els dijous, divendres i dissabtes 25, 26 i 27 d'octubre unes jornades sobre alternatives al franquisme, enfocades principalment a les publicacions.
L'obertura de les jornades va anar presidida per la vicerectora Maria Morràs, el director general de Relacions Institucionals i més coses Fèlix Alonso (que va fer una bona introducció i es va reconèixer com a únic alt càrrec comunista de la Generalitat), entre altres.
Seguidament, Francisco Fernandez Buey feu una una conferència introductòria. Explicà que hi hagueren tres moviments antifranquistes principals -l'obrer, l'universitari i el veïnal- però que n'hagueren d'altres que encara no s'han estudiat en profunditat: feministes, pacifistes, eclesiàstics -aquests últims es van manifestar contra la repressió estudiantil el 1976 i per la independència de l'esglèsia catalana ("Volem bisbes catalans").
Fernández Buey va apuntar principalment línies d'investigació poc descobrides, com la controvèrsia entre el 65 i el 66 per ocupar el SDEUB (Sindicat d'Estudiants de la Universitat de Barcelona) o crear-ne un de nou, el com de la decadència del sindicat, l'anàlisi de la seua proposta de democratització de la Universitat, les relacions entre el moviment obrer i el moviment estudiantil, la comparació entre el moviment obrer català i espanyol, etc. Per acabar, va dir criticar la crítica a aquests moviments, que se'ls jutja de dèbils per la seua divisió i no pel poder de l'enemic.
Giaime Pala inicià les jornades del divendres amb un seguiment de les publicacions culturals del PSUC. A partir de 1956, disset anys desprès de la creació del partit, entren els intel·lectuals. Es fa Cultura Nacional. Poc desprès és substituida per Quaderns de cultura catalana, revista amb el valor afegit de ser redactada i impresa plenament a Catalunya i en treuen 4 números amb la pèruda de referents intel·lectuals marxistes, la cultura catalana abans del 39, el compromís polític, etc, com a temes. Gaudeix d'una 50 de lectors solament a Barcelona. Uns anys desprès arriba Nous horitzons, amb seu a París i impressió a Mèxic. Els destinataris són els membres del partit, però no totes les firmes ho són i els seus temes, la literatura catalana, assaigs d'història, dret, cinema, crònica política obrera, etc. Aquesta revista forma part de les grans revistes catalanes (Serra d'Or, la revista emblema del catalanisme , la tenia en molt bona consideració). El 59, però, es desfà la redacció de París i la revista passa a fer-se a Barcelona amb noms com Josep Fontana, Manel Sacristán, etc i els temes són més elevats o madurs. Es dissol el 71.
Albert Recio, professor d'Economia a la UAB, explicà breument altres partits alternatius al franquisme, fora del PSUC. Així, distingí entre maoistes (amb el Partit Comunista Espanyol, el Partit dels Treballadors Espanyol, l'OCE, el PCU i el Moviment Comunista d'Espanya), la paraula central dels quals era 'poble', trostkistes (amb Lliga Comunista Revolucionària i el Partit Obrer Revolucionari Espanyol), el terme central dels quals era 'lluita', i altres d'alternatius, com l'OIC, el POUM i altres.
En el torn de preguntes, una de meua feu hi haguéssin tot tipus de reaccions. Vaig preguntar per la recepció de les revistes i de l'organització antifranquista fora de l'àmbit metropolità. Giaime Pala desprecià poc elegantment la qüestió. Francisco Fernández apuntà que seria molt interessant investigar el paper de la Unió de Pagesos amb l'assumpte i Mariano Aragón, responsable de l'Associació Catalana d'Estudis Marxistes, apuntà que l'organització obrera del Baix Llobregat estava de sobres més organitzada que la de Barcelona.
La següent sessió va tractar el tema de la subversió dels estudiants. Començà Fernández Buey amb una visió d'una banda molt viscuda però de l'altra molt madura i reflexionada. Segons ell, el moviment estudiantil té un moment àlgid a Espanya entre el 56 i el 76, havent el 66 una repujada a Cataunya. El maig del 68 arribà a les Universitats espanyoles amb un any de retard, el 69 -amb l'ocupació de càtedres, la radicalització del moviment, etc.-, curs en què es declarà l'estat d'excepció. La repressió fou tan gran que ofegà els moviments estudiantils i també obrers. A partir de llavors, i amb la nova llei dels tecnòcrates el 71, el moviment estudiantil passa a ser universitari, afegint-hi els professors. A partir del 76, el moviment entra en fase terminal, la qual ha arribat fins avui.
A continuació, Josep Maria Fradera, catedràtic de Història Contemporània a la UPF, va llegir un relat de com va viure ell els moviments estudiantils, des del batxillerat a MAtaró, fins a la Universitat a Barcelona. Digué varies vegades que li era difícil narrar-ho i que era la primera vegada i l'última que ho feia. De totes maneres, Fradera va llançar la qüestió de la profunditat del moviment estudiantil, és a dir, si se sabia per què es lluitava o era simplement rebel·lió. LA ignorància que regnava sobre la societat en si, les poques informacions que arribaven de països exteriors (se sabia molt poc de la IIGM, per exemple) i la mort consecutiva a la mort del dictador li fan pensar que més aviat era foc d'encenalls.
Emocionant va ser també l'última de le sintervencions a les quals vaig poder assistir. Mariona Petit, professora de Secundària, explicà la seua vivència com a líder del SDEUB i dona, descrivint la situació de la dona dins del sindicat. La presència femenina, diu, s'assumia perfectament, però elles mateixes ja es resignaven a un paper secundari. L'educació rebuda era encara motiu de pes en la definició de rols a la Universitat i encara més al sindicat. Les dones a la Universitat eren molt minoritàries, ja que moltes es quedaven a la Secundària. La Universitat era, a més, el primer lloc on nois i noies estudiaven junts. Tot i així, l'any 68, el 25% dels estudiants de la UB eren noies, però el percentatge variaba molt segons les facultats, essent Filosofia i Lletres i Farmàcia les que més presència femenina tenien a les aules (60 i 40% resp.).
Malauradament no vaig poder anar a les sessions de la tarda del divendres i del dissabte al dematí, dedicades a l'esglèsia, el moviment veïnal, el feminisme i el pacifisme, les revistes de la transició i els moviments socials del període a nivell internacional (conferència final a càrrec de Robert Fishman).
Faig una lectura molt positiva d'aquestes jornades, que m'han parlat d'un passat no gaire llunyà però que el sistema s'esforça en donar per mort. El debat que es creà entre el públic entre professors i alumnes desprès de la sessió sobre moviments estudiantils fou molt interessant. Fernández Buey advertí de què s'acostuma a caure en l'error de comparar el millor del passat amb el terme mitjà d'avui, la qual cosa implica que el saldo surti sempre negatiu. Diu i confessa que ell ha explicat el que era el moviment estudiantil, i tret d'alguna excepció en què van arribar a convocar fins a 500 persones l'any 1966, en general la gent eren autèntics gilipolles (Sic) i passaven olímpicament de temes com la democratització de la Universitat o la lluita obrera.
Professores entre el públic assistent apuntaven que el que més troben a faltar en les noves generacions d'estudiants és l'esperit formatiu universitari, el catàleg de vivències que elles valoren molt més positivament que el títol o els coneixements. Els d'ara són més competitius i menys..."universitaris" (amb cursiva, cometes i interrogants retòrics). Qui escriu això es confessa ser un d'aquests, però troba que cadascú és víctima del seu temps i que prou malament sortim de l'ESO com per dedicar-nos a tertúlies de cafeteria a la Universitat. En fi, el debat està obert...
Seguidament, Francisco Fernandez Buey feu una una conferència introductòria. Explicà que hi hagueren tres moviments antifranquistes principals -l'obrer, l'universitari i el veïnal- però que n'hagueren d'altres que encara no s'han estudiat en profunditat: feministes, pacifistes, eclesiàstics -aquests últims es van manifestar contra la repressió estudiantil el 1976 i per la independència de l'esglèsia catalana ("Volem bisbes catalans").
Fernández Buey va apuntar principalment línies d'investigació poc descobrides, com la controvèrsia entre el 65 i el 66 per ocupar el SDEUB (Sindicat d'Estudiants de la Universitat de Barcelona) o crear-ne un de nou, el com de la decadència del sindicat, l'anàlisi de la seua proposta de democratització de la Universitat, les relacions entre el moviment obrer i el moviment estudiantil, la comparació entre el moviment obrer català i espanyol, etc. Per acabar, va dir criticar la crítica a aquests moviments, que se'ls jutja de dèbils per la seua divisió i no pel poder de l'enemic.
Giaime Pala inicià les jornades del divendres amb un seguiment de les publicacions culturals del PSUC. A partir de 1956, disset anys desprès de la creació del partit, entren els intel·lectuals. Es fa Cultura Nacional. Poc desprès és substituida per Quaderns de cultura catalana, revista amb el valor afegit de ser redactada i impresa plenament a Catalunya i en treuen 4 números amb la pèruda de referents intel·lectuals marxistes, la cultura catalana abans del 39, el compromís polític, etc, com a temes. Gaudeix d'una 50 de lectors solament a Barcelona. Uns anys desprès arriba Nous horitzons, amb seu a París i impressió a Mèxic. Els destinataris són els membres del partit, però no totes les firmes ho són i els seus temes, la literatura catalana, assaigs d'història, dret, cinema, crònica política obrera, etc. Aquesta revista forma part de les grans revistes catalanes (Serra d'Or, la revista emblema del catalanisme , la tenia en molt bona consideració). El 59, però, es desfà la redacció de París i la revista passa a fer-se a Barcelona amb noms com Josep Fontana, Manel Sacristán, etc i els temes són més elevats o madurs. Es dissol el 71.
Albert Recio, professor d'Economia a la UAB, explicà breument altres partits alternatius al franquisme, fora del PSUC. Així, distingí entre maoistes (amb el Partit Comunista Espanyol, el Partit dels Treballadors Espanyol, l'OCE, el PCU i el Moviment Comunista d'Espanya), la paraula central dels quals era 'poble', trostkistes (amb Lliga Comunista Revolucionària i el Partit Obrer Revolucionari Espanyol), el terme central dels quals era 'lluita', i altres d'alternatius, com l'OIC, el POUM i altres.
En el torn de preguntes, una de meua feu hi haguéssin tot tipus de reaccions. Vaig preguntar per la recepció de les revistes i de l'organització antifranquista fora de l'àmbit metropolità. Giaime Pala desprecià poc elegantment la qüestió. Francisco Fernández apuntà que seria molt interessant investigar el paper de la Unió de Pagesos amb l'assumpte i Mariano Aragón, responsable de l'Associació Catalana d'Estudis Marxistes, apuntà que l'organització obrera del Baix Llobregat estava de sobres més organitzada que la de Barcelona.
La següent sessió va tractar el tema de la subversió dels estudiants. Començà Fernández Buey amb una visió d'una banda molt viscuda però de l'altra molt madura i reflexionada. Segons ell, el moviment estudiantil té un moment àlgid a Espanya entre el 56 i el 76, havent el 66 una repujada a Cataunya. El maig del 68 arribà a les Universitats espanyoles amb un any de retard, el 69 -amb l'ocupació de càtedres, la radicalització del moviment, etc.-, curs en què es declarà l'estat d'excepció. La repressió fou tan gran que ofegà els moviments estudiantils i també obrers. A partir de llavors, i amb la nova llei dels tecnòcrates el 71, el moviment estudiantil passa a ser universitari, afegint-hi els professors. A partir del 76, el moviment entra en fase terminal, la qual ha arribat fins avui.
A continuació, Josep Maria Fradera, catedràtic de Història Contemporània a la UPF, va llegir un relat de com va viure ell els moviments estudiantils, des del batxillerat a MAtaró, fins a la Universitat a Barcelona. Digué varies vegades que li era difícil narrar-ho i que era la primera vegada i l'última que ho feia. De totes maneres, Fradera va llançar la qüestió de la profunditat del moviment estudiantil, és a dir, si se sabia per què es lluitava o era simplement rebel·lió. LA ignorància que regnava sobre la societat en si, les poques informacions que arribaven de països exteriors (se sabia molt poc de la IIGM, per exemple) i la mort consecutiva a la mort del dictador li fan pensar que més aviat era foc d'encenalls.
Emocionant va ser també l'última de le sintervencions a les quals vaig poder assistir. Mariona Petit, professora de Secundària, explicà la seua vivència com a líder del SDEUB i dona, descrivint la situació de la dona dins del sindicat. La presència femenina, diu, s'assumia perfectament, però elles mateixes ja es resignaven a un paper secundari. L'educació rebuda era encara motiu de pes en la definició de rols a la Universitat i encara més al sindicat. Les dones a la Universitat eren molt minoritàries, ja que moltes es quedaven a la Secundària. La Universitat era, a més, el primer lloc on nois i noies estudiaven junts. Tot i així, l'any 68, el 25% dels estudiants de la UB eren noies, però el percentatge variaba molt segons les facultats, essent Filosofia i Lletres i Farmàcia les que més presència femenina tenien a les aules (60 i 40% resp.).
Malauradament no vaig poder anar a les sessions de la tarda del divendres i del dissabte al dematí, dedicades a l'esglèsia, el moviment veïnal, el feminisme i el pacifisme, les revistes de la transició i els moviments socials del període a nivell internacional (conferència final a càrrec de Robert Fishman).
Faig una lectura molt positiva d'aquestes jornades, que m'han parlat d'un passat no gaire llunyà però que el sistema s'esforça en donar per mort. El debat que es creà entre el públic entre professors i alumnes desprès de la sessió sobre moviments estudiantils fou molt interessant. Fernández Buey advertí de què s'acostuma a caure en l'error de comparar el millor del passat amb el terme mitjà d'avui, la qual cosa implica que el saldo surti sempre negatiu. Diu i confessa que ell ha explicat el que era el moviment estudiantil, i tret d'alguna excepció en què van arribar a convocar fins a 500 persones l'any 1966, en general la gent eren autèntics gilipolles (Sic) i passaven olímpicament de temes com la democratització de la Universitat o la lluita obrera.
Professores entre el públic assistent apuntaven que el que més troben a faltar en les noves generacions d'estudiants és l'esperit formatiu universitari, el catàleg de vivències que elles valoren molt més positivament que el títol o els coneixements. Els d'ara són més competitius i menys..."universitaris" (amb cursiva, cometes i interrogants retòrics). Qui escriu això es confessa ser un d'aquests, però troba que cadascú és víctima del seu temps i que prou malament sortim de l'ESO com per dedicar-nos a tertúlies de cafeteria a la Universitat. En fi, el debat està obert...
