Un dels triomfs més excelsos de la lluita de la classe mitjana és el dels matins de diumenge. Un matí de diumenge no té res a veure amb qualsevol altre moment de la resta de la setmana. La calma i el silenci amb que tot es desenvolupa és en moments sorprenents: no clàxons, no presses, no motocicletes, no retencions, no crits de nens... I sí diaris, premsa. Fa temps que els diaris van descobrir que la gent tenia temps el diumenge. “No tenir temps” és la justificació que hom diu quan li pregunten perquè no llegeix. Doncs bé, en els diumenges hi ha temps. Però com que la gent no té per costum agafar La Il·líada o Veinte canciones de amor y una canción desesperada en un dia assolellat a les onze del matí, agafa el diari. Doncs bé, si algun membre ha sabut barallar la possibilitat de baixar a comprar el diari abans de què la resta d'inquilins es llevi, la família podrà gaudir d'un ventall de diaris i setmanals entre cafès, tes, bols, croassants i torrades.
Avui he pogut llegir tres diaris, un al matí, un altre abans i desprès de dinar, i un tercer al tren de tornada a Barcelona. Són aquests: La Vanguardia, El País i el Público. Es bo poder llegir o fullejar més d'un diari per contrastar i comparar informació i presentació. Com que no sempre es té temps, el diumenge és una bona ocasió per fer-ho.
La Vanguardia presenta a la seva portada una foto del circuit de Montjüic (Sic), titula “Barcelona inmigrante”, presenta amb una gruixuda franja groga els suplements (fins a 6) i a peu de pàgina titula que ha mort una nena desprès de ser atesa en dos centres i una entrevista a Felip Puig. La Vanguardia ha presentat fa poc el seu nou format, el qual, al meu parer, és un error majúscul. La Vanguardia era un diari amb estil propi i d'una mida que transmetia serietat i presència. El nou diari, més petit, amb un poder de la imatge i la infografia molt més gran, ple de línies divisòries i amb una remodelació dels temes i de seccions molt més banals, s'ha diluït en l'oferta de diaris generalistes. La Vanguardia, aquell diari que sorprèn que es llegeixi fora del Cercle del Liceu, intenta captar el públic jove amb una nova secció anomenada 'Tendéncias' que substitueix la de Societat (els sociòlegs esdevindran tendenciosos amb el temps?) i que ompla la primera doble pàgina amb estupideses com els nous reproductors de mp3 o, avui diumenge sense anar més lluny, les vides allunyades de la moralitat d'alguns famosos (Britney Spears, Pete Doherty, Paris Hilton, etc). El que l'ADN publica en portada, La Vanguardia li dedica doble pàgina. Això, senyores i senyors, és un dels temes més sensació haurien de causar, segons La Vanguardia.
La Contra ha esdevingut pocavergonya ("Las campanas tienen su SEXO", les majúsucles no són meues, i "Las cagadas de paloma" destacaven fa una setmana i mitja en una entrevista a un campaner primer i antropòleg segon) i, a més, incòmoda de llegir amb tants colors. Un altra curiositat de la Vanguardia són els nous titulars sensacionalistes o publicitaris. Els nous titulars ja no sintetitzen la notícia, sinó que busquen picar la curiositat. A mode d'exemple, vegin-se el “malditos modelos” d'aquesta mateixa secció de Tendéncias i “¡Sálvese quien pueda” de la secció de cultura, sobre la indústria discogràfica (la imatge gegantina de la Madonna tampoc és atzarosa).
El País, per la seua banda, es posa les piles socialistes i dedica el titular de la setmana als grups que prepararan la campanya per al PSOE i per al PP, com si a algú li importés. Fer-ho té una intenció: les eleccions podrien decidir-se en 10 escons i interessa, primer de tot, que no se'ls enduguin partits minoritaris (ai, beneït bipartidisme!). Un mapa de l'interior ensenya la distribució de diputats pels dos partits grans, ignorant els petits. Titulen també “La literatura catalana se coloca en el mapamundi” i les declaracions de l'exgeneral americà en cap a Iraq i una citació de la nena morta per gastroenteritis. En la primera pàgina del diari sorprèn una enorme bandera comunista i el Hu Jintao saludant, ambdues imatges acompanyen un acurat anàlisi del congrés del PCX (Partit Comunista de Xina) que s'obre demà. Segueix una crònica d'una manifestació amanyada en pro de la junta militar de Birmania, les declaracions de l'exgeneral en cap d'Iraq, un reportatge d'una amant del capo de la droga a Colòmbia i una presentació del candidat de dreta a Suïssa. Periodisme en estat pur. A continuació, la secció d'Opinió, sempre notable (avui excel·lents vinyetes de Forges i Máximo) i posteriorment la secció de Política, amb el ja comentat mapa manipulat i tres pàgines sobre el tema de la campanya. Destaca del diari d'avui dos articles, un en Política i l'altre en Economia, qüestionant les declaracions de Rodrigo Rato, pendents d'una possible tornada a la política nacional. Per acabar, destaco la última de El País, amb el sempre brillant article de Manuel Vicent i la penosa entrevista dels diumenges, sempre feta de manera pallassa i por rigorosa.
D'El País m'agradaria avui destacar el seu suplement setmanal 'Domingo', el qual aquesta setmana està dedicat al diari mateix. El diari deixarà de ser el “diario independiente de la mañana” per passar a ser “el periódico global en español”. He de dir que, tot i que, coneixedor del canvi ja fa uns dies, no m'agradava la idea, desprès de llegir l'escrit de Javier Moreno, director del rotatiu, he canviat de idea i l'aprovo moderadament. El primer és una declaració de principis, la segona sembla més una entelèquia, però té també quelcom de definidor: el diari llegit també a Sudamèrica, vol ser el referent espanyol en el món periodístic internacional, col·locant-se a la mateixa alçada que el Le Monde en francès, Die Zeit en alemany o The Times en anglès.
Però els canvis no es queden aquí. El nom del diari passa a tenir accent, s'abandona el Times News Roman per una tipografia més còmoda i la distribució de les seccions canvia: Internacional, Política i Economia passen a estar juntes al principi, Opinió al centre, Societat, Cultura i Esports formen el tercer bloc i Local (Catalunya en el nostre cas, i fins ara desprès de Política) al final, abans de Comunicació. A més, estrenen secció, anomenada Pantallas, que presentarà informacions sobre els nous productes per a mòbils, mp3, mp4 i endemés gags multimèdia. Si no pots vèncer l'enemic, uneix-t'hi, deia algú. A més a més, les noves pàgines del rotatiu en espanyol més llegit variaran. Suprimirant línies divisòries (quan a La Vanguardia en posen quan són del tot innecessàries). Ensenyen una miniatura del que serà una pàgina d'Opinió, amb les editorials (que ara seran dues i no tres o quatre, si comptem el Mirador) i el Roto posats en dos columnes en una mateixa pàgina.El que es veu és que l'elegància roman, no com a La Vanguardia. Els suplements 'Domingo', 'EPS' i 'Babèlia' també canviaran lleugerament, com la resta del diari. Caldrà veure-ho per valorar-ho.
Per últim passem al Público, el nou diari, de La Sexta, que s'ha presentat als seus nous companys de quiosc humilment (en alguns estants no hi és encara o resta molt amagat). Diari més barat que la resta (50 cèntims), presenta un dibuix molt encertat de Barceló a la capçalera (sobre contactes no encertats de diaris amb artistes veure l'Avui). Diari jove i amb afany de lectors, presenta un perfil molt progressista i polifacètic, però que podria ser que fos or tot el que brilla: tenen notícies completes i analitzades, sempre des d'un punt de vista progressista; la secció d'opinió gaudeix d'una tribuna no gens mediocre per un diari que porta dues setmanes al carrer; tenen una molt bona secció de cultura i tenen pàgines dedicades a la Ciència, Tecnologia, Medi Ambient i Història, aspectes que en altres diaris queden flotants i descaradament marginats. La secció d'Economia és titulada Dinero, la qual cosa ja dóna a entendre la diferència de lupa amb la que es tracten els temes: El País diu que augmentarà les cròniques i anàlisis borsàtils (i recol·loca la secció junt a la Política Nacional i la Internacional) i el Público parla de l'augment de preus de l'energia (avui) o la dificultat de l'estalvi. Per últim, l'arriscada col·locació dels Esports al final del diari (dedicant-los-hi la Contraportada) pot donar bon resultat ja que uneix els que comencen el diari pel darrere i els que busquen els esports. A mi m'agrada perquè no sóc ni dels uns ni dels altres. Tot i que té una presentació semblant a un diari gratuït, ni el nombre de pàgines, ni els temes, ni el rigor, ni el nombre d'entrevistes (tot i que curtes, molt nombroses) ni el camí d'arribada al lector (el quiosc) són els d'un diari gratuït. Els titulars de la portada són cada dia una declaració de principis. Avui “La memoria selectiva de la Iglesia”; fa tres dies “Se cree el Rey”, referent al vídeo de Rajoy; i fa unes setmanes “Qué les preocupa”, amb els reis i sobre la crema de les seues fotos. No tenen secció de contactes ni de breus ni pràcticament publicitat entre les notícies (a La Vanguardia cada dia dificulta la lectura i avui, juntament amb El País, tenen quasi bé la meitat de planes publicitàries).
