Cafè Delfos

Què has après avui? -XIII: Garrotins

2012-01-01T06:04:00.000-08:00

Avui de matinada, en la típica languidesa de les entrades d'any nou, i gràcies a l'habilitt de Joan Baró he après com es fan els

garrotins.

Que són aquelles cançons típiques de la rumba gitana catalana. Entre tornada i tornada ("Al garrotin, al garrotan/ de la vera vera vera/ de la vera de Sant Joan") hi va una estrofa de quatre versos que jo no sabia que era improvitzada. Bé, improvitzada a mitges. Has de pensar "la frase de gràcia" que és la del final (per exemple, nou, d'any nou). Penses bé la paraula final perquè ha de rimar amb l'última del segon vers. I dius qualsevol cosa en el primer, el segon i el tercer i ja està! No sé perquè no ho fan a les escoles. Bé, m'ho penso... Allí va:

Per sort no tinc ressaca

Encara que vaig menjar un ou

Que bé que m'ho vaig passar

A l'entrada de l'any nou.

Al garrotin...

Què has après avui? -XII: Nairobi

2011-12-17T14:20:00.000-08:00

El National Geographic em fa somniar com un nen. Com un nen una mica grandot, que no està segur de si allò de què els somnis es fan realitat és cert del tot... Però d'alguna manera s'hauran de perseguir. Suposo. Realment, el National Geogprahic m'està entusiasmant. Tant, que fa unes setmanes vaig comprar 6 números endarrerits a una parada d'antiguitats per 6€. Un d'ells té un especial sobre Àfrica i n'he après algunes coses com que Nairobi vol dir

aigua fresca

en massai i que ha crescut un 800% en 40 anys, fins als 2.818.000 habitants. O la següent reflexió de l'autor del reportatge, Binyavanga Wainaina, sobre el bilinguisme a Kenya, amb la que us deixo per seguir llegint:

Para sacar adelante nuestras complejas vidas, los habitantes de Nairobi hemos aprendido a tener doble personalidad. Saltamos de un idioma a otro, de una identidad a otra, orientándonos en mundos diferentes que nunca se tocan.

Què has après avui? -XI: La rambla dels problemes

2011-12-10T09:31:00.000-08:00

Avui, llegint la tesis de l'Anna Ortiz "Gènere, espais públics i construcció del sentit de pertinença a Barcelona (els barris de Prosperitat, Verdum i el Raval)" he après que entre membres de la comunitat paquistaní del Raval anomenen la Rambla central del barri

Presham Rambla

que en urdu (una de les llengües del Paquistan) significa "rambla dels problemes" o, encara millor, "rambla de la gent preocupada".

I és que quan un transita per aquest espai del centre del barri s'adona de la quantitat de gent (en concret homes paquistanesos) que la poblen. Això comporta una apropiació de facto de l'espai, cosa que no agrada a tothom del barri, persones que es veuen desplaçades. Però les causes a atendre són tres: la comunitat paquistaní és molt (la més) nombrosa al barri, molts d'ells viuen en pisos molt (massa) poblats i necessiten alliberar-se'n, i molts d'ells no tenen feina. Totes tres fan que la Rambla del Raval sigui l'únic espai públic gran on poden respirar i pensar molts dels paquistanesos preocupats. Pensar en presham.

Què has après avui? X: collir olives

2011-12-05T13:24:00.001-08:00

Avui, bé, ahir i avui, he dut a terme una pràctica agrícola totalment desconeguda per mi (bé, de fet, gairebé totes ho són). He après el procediment pel qual

es cullen les olives.

En primer lloc, no sabia que no es poden menjar directament de l'arbre, sinó que cal tenir-les en aigua durant uns quans mesos. En segon lloc, he après a utilitzar el rasclet i tota la pesca. I en tercer lloc he après que de cada 100 quilos d'olives surt un 18% de la massa en forma d'oli.

En dos dies hem "pentinat" 12 oliveres arbequines, hem omplert una desena de sacs i hem sumat 384 quilos. També ens hem embrutat i cansat molt, però ha sigut profitós, bonic i divertit.

Ara el llit m'anirà com oli en un llum...

Què has après avui? - IX: Vademecums personals

2011-11-29T13:44:00.001-08:00

No perquè no hagi escrit res no vol dir que no hagi tingut aportacions que m'hagin fet pensar. Segurament n'he tingut moltes, masses, o potser no he tingut el temps d'escriure. O potser no he tingut la serenitat per pensar-les una estona. Em sap greu. Penso que és un exercici que s'ha d'anar fent i que té més utilitat per la persona que no pas per vosaltres, munió infinita de lectors àvids de novetats (també va per vosaltres, centenar de russos que veniu de pàgines estranyes). Si veieu que no actualitzo, podeu fer-ho vosaltres també, comentant en els anteriors...

Avui he après coses sobre els instruments d'ordenació i planificació territorial. És tècnic i m'és estrany, però em sembla rellevant i interessant. Ara bé, el que m'ha despertat un somriure és quan el professor, Oriol Nel·lo, deia que un llibre que contenia la llei de planificació general de Catalunya havia de ser el Vademecum dels de la professió. I resulta que Vademecum no vol dir altra cosa que

Va amb mi

Vademecum ve del llatí vade, va o camina, i mecum, amb mi. És el llibre que acompanya.

I vosaltres, teniu algun vademecum? Professional o personal? Algú ha escrit sobre els vademecums intel·lectuals? Es podria susbstituir la mal emprada paraula leitmotiv? Com a autors o llibres que acompanyen a un durant tota la vida... Avui al tren pensava que, a part de Goethe, hauria de incloure Richard Sennett. Així de divergents, així de suggeridors...

Ja us en parlaré.

Els temps canvien

2011-11-27T22:10:00.000-08:00

La imatge està realitzada en una biblioteca universitària de Catalunya. En ella es veu clarament un noi 'fent colzes', una senyora llegint en una tauleta tàctil i llibres en prestatges. Ha sigut presa d'amagatotis un dissabte de novembre al matí, any 2011.

El que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estampa és el valor sintetizador de com els temps estan canviant. És una imatge que s'hauria de comparar amb una amb les mateixes dues tipologies de persona que hi apareixen però uns vint, deu o set anys anys abans. Un noi i una senyora i un element tecnològic d'alta tecnologia. No tinc aquella imatge però la podria buscar. Molts de nosaltres l'hem viscuda o vista. És la següent: una persona d'edat jove té, vol adiquirir o utilitza de manera còmoda un aparell electrònic d'emmagatzematge i comunicació de la informació. Estem parlant d'un ordinador, un telèfon mòbil o un aparell de televisió per cable. A la seua vora, una persona d'edat adulta avançada no n'entèn ni un borrall, del que està fent l'altre. Forma part de l'altra banda de l'abisme digital. És més, desconfia de la nova tecnologia. Aquesta era la teoria que aparegué en l'època Clinton: la societat s'està dividint entre aquells que han nascut en un món digital i que en dominen el llenguatge, i uns altres que no i que l'han d'apendre. El risc de trencament cultural era molt alt i hi havia por. Sembla raonable.

Ara l'escena és inaudita: la senyora utilitza una gadget d'última tecnologia. El noi estudia amb bolígraf i papers en blanc. Segons aquella teoria, els objectes haurien d'estar en mans de l'altra persona. Què ha passat?

La crisi actual canvia moltes de les idees socials i culturals definides en el paradigma de la segona meitat del XX. Dos són els factors que han fet possible aquesta imatge: un és la simplificació de l'ús de la tecnologia. Realment, fa molts anys, en el seus inicis, escriure un correu era bastant complicat. Ara ja no. El segon dels factors és un sistema laboral i econòmic que amb la crisi s'ha extremat. Era un sistema laboral que donava bastantes garanties a unes generacions nascudes entre entre els 50 i els 60, però no pas als següents. La situació familiar és molt típica: pares ben establerts professionalment i econòmicament, uns ingressos assegurats i un benestar bastant correcte, molt millor que el seus pares, "amb la vida feta", amb uns fills joves encara a casa a causa d'un mercat laboral molt cruel que els impossibilita emancipar-se i crèixer laboralment i una visió negativa de l'emancipació. És cert que podria ser que aquesta imatge pogués estar debilitant-se per la durada de la crisi. El resultat és que la tecnologia més última ja no està a les mans de les generacions més joves: senzillament no poden pagar-la. Una tauleta costa entre 100 i 500€ i això està fora de les possibilitats d'un jove sense ingressos o amb ingressos molt petits. Hi ha, és clar, la possibilitat del regal, però sospito que no tots els joves se sentirien còmodes si els seus pares els regalessin quelcom per valor de 400€ pel seu vint-i-quart aniversari...

Què hs après avui? -VIII: conversa de besucs

2011-11-19T05:31:00.001-08:00

Avui he après de la meua abu que no hi ha besucs a les peixateries durant l'any. Tu els busques i no n'hi ha. Sembla que són un producte del temps perquè..

els besucs apareixen uns dies abans de Nadal.

On són? Esperen a ser pescats abans de nadal? No. Segons la meua abu, els besucs que van pescant, els congelen i desprès els venen comsi fossin acabats de pescar.

Coses que un no sap perquè no va a la peixateria...

Què has après avui? -VII: Els nostres actes ens defineixen

2011-11-17T08:31:00.001-08:00

Avui he anat a veure el documental Els oblidats dels oblidats de Carles Caparrós al cinema Alexandra de Barcelona. En ell s'explica la feina de la fundació de Saint Camille de Lellis i del seu fundador, Gregoire a Costa de Marfil i països veïns. Rescaten malalts mentals de les zones marginades de la societat i intenten millorar la seua situació clínica i social. En alguns casos, rescaten malalts tractats com animals, lligats amb cadenes durant mesos, fins i tot anys.

Cap al final de la pel·lícula, Gregoire va a buscar a un poble recòndit a un antic pacient al qual se li havia acabat la medicació, havia tornat a recaure i el tenien en una cambra amb la cama atrapada a un tronc. Gregoire renya als familiars: -Quan costa portar-lo fins a l'hospital? 8€? I no els podeu pagar? I si cadascú del poble posa 0,50 no ho podreu fer? No és millor que cadascú del poble aporti una mica que tenir a una persona encadenada a un tronc? És la vostra responsabilitat. Això és vergonyós per la persona, per la família i pel poble sencer. Tractar així a un membre del poble no fa honor a aquest poble ni a la seua gent.

Les injústicies i les violacions dels drets humans no són fets aïllats. Ens defineixen com a humanitat i és la nostra responsabilitat impedir que això continui passant. Això he après avui.

THE FORGOTTEN from Aigua Films on Vimeo.

Què has après avui? -VI: Geography's everywhere!

2011-11-14T03:10:00.001-08:00

Avui, mentre vaig escrivint un resum, m'he adonat de la immensa problemàtica de la geografia, sobretot la regional. Quan dic que estudio geografia i no sé ben bé dir on és per mostrar. En canvi, tot està format, o millor dit, configurat, en termes geogràfics. Visc a Gràcia i tu no, agafar un tren o un altre, fer un viatge a Berlín, desplaçar-se fins a tal lloc per treballar, les farmàcies de guardia, els països desenvolupats, les habitacions d'un pis compartit, la comunicació per Skype amb Sydney, Barcelona i San Francisco en una mateixa hora i amb 19 de diferència al mateix temps... Catalunya, els Pirineus, Afganistan, Jerusalem, el món musulmà, la Plaça del Sol i la Plaza del Sol... Què hi ha aquí o allà, com s'hi viu, què fa diferent aquesta terra d'aquella i de la de més enllà, què es pot millorar i com... Tot té una dimensió espacial, tot té un caràcter regional...Tot és geografia i en canvi em veig argumentant que estudio alguna cosa més que muntanyes, rius i fronteres... Sembla ser que hi ha una geografia "recordada" (la de l'escola...), una geografia "quotidiana" (subjacent, per tothom) i una geografia "d'estudi" (o professional, a la que sembla ser que em dedico).

Què has après avui? -V: El pensament màgic

2011-11-10T01:52:00.001-08:00

Avui he mirat un de les últimes emissions de Singulars, aquell programa del 33, i hi he après que existeix un pensament que es diu

pensament màgic

i que és aquell típic que trobem a la secció d'Autoajuda quan no de Psicologia. I no és psicologia. És un tipus de pensament que no transforma la realitat ni ens transforma a nosaltres per ser més forts, sinó ser més dèbils. Ens tanquem en el narcicisme de la sensació i ens enfonsem en l'autoconemplació i ens ofeguem. Triomfa perquè no exigeix massa, perquè és irracional i permet recrear-se en aquesta irracionalitat de l'autosensació. Volent molt una cosa podràs aconseguir-la, diuen. Abracadabra i flop. Així no anem bé.

Què he après avui? -IV: keynesianistes bons

2011-11-06T13:38:00.000-08:00

Avui he après, gràcies a aquest article de Paul Krugman, que hi ha una postura politicoeconòmica anomenada

keynesianisme armamentístic

que consisteix en defensar les inversions públiques en la fabricació de material bèl·lic (ja sabeu, bombes, tancs, avions, uniformes...). Fixeu-vos-hi bé perquè poques afirmacions polítiques poden arribar a ser tan cíniques i hipòcrites com aquesta. Qui defensa que l'Estat ha de continuar o augmentar la inversió en indústria armamentística ho fa amb el típic argument keynesià de què la inversió pública crea llocs de treball. És a dir, l'Estat ha d'invertir en crear llocs de treball que produeixen béns que serveixen per matar persones. Ja us podeu imaginar que qui defensa una postura així, també defensa que la sanitat o l'educació públiques són massa cares i que s'han de deixar al lliure mercat. Doncs au, visca la inversió pública!

Què has après avui? -III: la abuela estudia

2011-11-05T09:37:00.000-07:00

Avui, mentre posava els plats al rentaplats, l'abu m'ensenyava una recepta que la meua memòria reté amb dificultat. De sobte, jo no sé que he dit que ella ha respost amb el següent refrany:

Va la vieja muriendo y sigue aprendiendo.

Us parlaré una mica de la meua abu. Té 87 anys ("murió joven, con 83" ha dit una estona abans) i manté la seua particular guerra amb el seu cos. No ha tingut una vida fàcil i ja comença a mostrar algun símptoma del pes dels anys. Fer-se vell deu ser alguna cosa així com saber que queden molt poques coses per aprendre. Però encara té el cap molt fresc i a vegades diu coses plenes de sentit, per a ella mateixa i pels demés. I aquesta és una d'aquestes vegades. Gràcies abu.

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

2011-11-03T23:00:00.000-07:00

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

Què has après avui? - I: not place like home

2011-11-02T03:35:00.000-07:00

Comença una nova col·lecció d'escrits. Seguint el refrany traduït lliurement "mai te n'aniràs al llit sense haver aprés quelcom llegit o dit" i la costum que hagués estat bé tenir de menut, la de ser preguntat, a l'hora de sopar, què havia après aquell dia, vull compartir un conjunt de coses apreses. No vull ni xerrar de coses que ja sé i que vosaltres, oh tabules rases, no. Vull compartir aquelles coses que em fan un inside intel·lectual, segons l'argot de la psicologia, que em fan sentir viu, que em fan coscient del camí que queda per fer. Cada dia sentim aquella sensació de bellesa i de bé i de bo quan descobrim una veritat evident però que havia estat oculta. No m'enrotllo més. M'agradaria afegir, però, que, si us animeu, escrigueu als comentaris una cosa que hagueu après vosaltres cada dia.

Avui he après, i és sorprenent perquè només eren les 11 del matí, que la visió de la casa com a espai de pau i tranquil·litat, l'espai on tornar a descansar, del hogar dulce hogar, és bastant masclista: quan es deia això, era l'home qui tornava a casa per descansar; per la dona, la casa és l'espai de la feina i del descans. I des de que treballa fora, a vegades ni això. Així que si ho dieu, dieu-ho pels dos, no per un de sol!

Out of the Weekend

2011-06-05T11:27:00.000-07:00

A casa meua mai hem sigut de diumenge a la tarda. Quan jo era petit, les tardes de diumenge servien per llegir el diari amb la televisió encesa i fer els deures, sense preguntes gaire difícils pels pares. Ara tampoc faig res gaire diferent. M'agrada la llum de diumenge per la tarda. Té un aspecte de conclusió que no té la resta de dies, com si la simfonia estigués finint i s'espera el girar aspre i interminable del tocadiscos com a autorització pel recolliment serè.

El diumenge a la tarda és el moment del temps quiet i de l'amor despreocupat, molt diferent al de divendres a la tarda, més aviat àvid, o el de dissabte a la nit, més aviat proemial. És quan jo surto a córrer i esquivo les parelles que copen el carrer entre l'asfalt i el vespre d'orenetes. Corro com buscant una cadira quan la música s'ha aturat, o quelcom que ha passat per aquí fa uns segons i que m'és de vital importancia entrampar. Sóc un d'aquells partits presentats per Aristòfanes, separats de l'altra meitat i enganxats sapastrement a un desig, a una búsqueda, anhelant un encaix.

Vist des del davant, és com si m'entrenés per escapar-me d'alguna cosa, o com si ja estigués fugint dels errors de la setmana i que m'entrenés pels de la setmana que vindrà, la que tots rebrem l'endemà quan s'encengui el radiodespertador. Com si el cansament solucionés els conflictes a la feina, a casa, al banc. Potser sigui la raó de tant afany per l'esport i l'exercici físic en aquest absurd narcicista: com que no som capaços de determinar la sortida del laberint, aprenem a no cansar-nos fent veure que la busquem. I d'aquí la dissimulació de les carències, el defugir de la confusió i l'ocultació de les inseguretats, en, en resum, l'estètica chic de l'escapisme amb honor.

Assegut en un banc amb el posat escarransit, obsequi d'unes cames massa llargues i peludes, d'una cara enrojolada i una samarreta vella, miro les onades de personatges que surten d'una estació de metro propera. I imagino qui són i què fan. D'on venen? On es van conèixer? Treballen junts? Tenen els mateixos problemes que tinc jo? S'estimen o diuen que s'estimen? Menteixen a les seves parelles? Es menteixen a ells mateixos? Se senten especials o són conscients que només són una parella més? Se senten únics o només una persona més per l'altra? Els puc entendre? Em poden entendre ells a mi?

Un metro més, em dic, i espero els instants de personatges secundaris, d'alternatius amb xupa clàssica, de prejubilats amb melancolia de la rutina, de família cap a casa i sopar, de joves que tornen de provincia, d'alguns que se'n van a un altre barri. Un minut d'intermedi i arriba un altre comboi de preguntes i comparacions, que pugen les escales mecàniques de l'estació i giren la cantonada d'un altre diumenge que languideix.

Les pluges volen netejar, no desallotjar

2011-06-02T06:27:00.000-07:00

La pluja intermitentment molt forta de les últimes hores és fruit de la nova estrategia d'Interior per dissipar el moviment d'indignats de la plaça Catalunya. La Moreneta de Montserrat ha sigut clau per aconseguir tal fenomen meteorològic, informa Mar Morelló.
Les pluges, però, han provocat importants danys materials i personals a Barcelona. Concretament, 121 persones que feien la migdiada a plaça Catalunya han estat ateses per contusions al cap i altres parts del cos, així com pèrdues del sentit a causa d'ofecs. Centenars de persones han sigut arrossegades Canaletes avall pels forts corrents que baixaven de Rambla Catalunya (antiga riera) i Passeig de Gràcia.
El conseller d'Interior, Felip Puig, ha comparegut en roda de premsa hores desprès del succés, desprès de rebre crítiques de tots els partits polítics menys CiU i sectors de la població. El conseller ha assumit les responsabilitats de l'actuació, la qual ha presentat com "una actuació d'higiene pública", i ha remarcat que l'objectiu no era un desallotjament de la plaça. Ha reconegut que les imatges d'una plaça de Catalunya devastada pot provocar incomprensió i indignació però ha defensat que cal que la població conegui quina era la situació anterior -fins un total de 4 indignats no es dutxaven diàriament- i els danys soferts per la policia catalana. Un total de 30 mossos d'esquadra s'han donat un coscorrón al relliscar amb l'aigua i 7 més han sofert danys lleus al bolcar-se una canoa conduïda coordinadament per mossos i guardia urbana.
L'oposició demana la compareixença del conseller al Parlament i ICV critica l'ús indiscriminat d'aigua.

Temps fora del temps

2011-05-24T15:19:00.000-07:00

Tot era d'una intensitat tant singular que no s'hi podia avenir. Com era possible que una cosa com aquella pogués haver estat creada per humans, per al seu gaudi, per dotar de sentit, qui sap, aquella cosa que els biòlegs en deien sapastrement vida? I si la possibilitat de la seua existència ja era un dubte gairebé tan dens com la magnificiència del fet en si, de tal manera que es necessitaria una altra vida per comprendre la raó de la primera, era sobrehumà assumir la segona qüestió: per què s'havia d'acabar?
Per què una cosa tan pura, tan absolutament beneficiosa, havia de subjugar-se al dolor de la finitud? Per què era precisament una creació humana la que la feia caduca? No, no podia tenir tanta mala sort. Però quan intentanva figurar-se ell mateix com un subjecte novelesc, malaurat, un somriure estúpid se li escapava. Jo, dissortat? Jo, que estic vivint aquesta dansa com si no existís res més al món? No hi havia possibilitat de veure's envaït per la tristor de la mort en un moment com aquell.
S'omplia l'esperit del moviment que no aconseguia desxifrar. Tot provenia d'una estranya espontaneïtat i mostrava una harmonia que semblava infinita en el temps. La mort aguardava, però els girs perfectes marginaven l'error minúscul que, és clar, s'anava arrossegant amb la inèrcia centrífuga. Cada cop s'aniria convertint en una càrrega més feixuga, però és quelcom inperceptible pels cossos units en l'interior de la música d'aquell sentiment.
¿I si conscients de l'arribada dels plors, no fóra millor accelerar el pas, amb la il·lusió de prendre prou embranzida com per passar de llarg de la fi, amb burla, amb un somriure d'orella a orella i amarats de suor? Escapar de la nota final esdevint sords a les seues companyes predecessores i ignorant-les. No, això era impossible. Però valia la pena intentar-ho, bellugar-se com si el nostre temps fos un altre, com aquella revolució que havíem començat molt abans de què realment es produís. Sí, i tant que valia la pena intentar-ho.

Mosca i pluja

2011-05-03T09:12:00.000-07:00

Miro per la finestra el desenvolupament d'aquesta tempesta de primavera. M'agrada veure com plou des de la finestra. Com a tothom suposo. I mullar-me una mica també està bé de tant en tant. És d'aquelles tempestes de gota grossa...
Una mosca intenta atravessar el vidre. Porta hores i si li acosto els dits hi camina, inconscient del perill. "Pobra mosca", penso, "ara podria fer tres coses amb tu. Una, caçar-te i esclafar-te; dues, obrir la finestra i deixar que surtis per a què una gota tres vegades més gran que tu t'esclafi a l'aire; i tres, deixar-te viure. Et deixaré viure, perquè em fas pena. Perquè em fas pena i he de sortir."

Merda. Puta mosca.

Això són tres listillos i un li diu a l'altre: tens un piti?

2011-02-21T02:31:00.000-08:00

Aquest escrit intentarà resumir i comentar els fets ocorreguts ja fa uns dies entre tres intel·lectuals espanyols en mitjans de comunicació. La polèmica té la seua rellevància ja que gira al voltant de què entenem per periodisme. Els tres protagonistes de la història són en Paco Rico, Javier Cercas i l'Arcadi Espada.

Paco Rico va publicar un article infame sobre l'arxicomentada llei antitabac del govern central. Paco Rico utilitza la seua autoritat com a filòleg per ocupar una tribuna del principal rotatiu espanyol (serà per allò de l'intel·lectual compromés) per alliberar-se de la tensió que el mono li provoca. L'estil de l'article és el típic de filòleg expert en textos literaris que es posa a analitzar un text d'un gènere diferent, en aquest cas, legal, amb xuleria i desparpajo impropis de la seua categoria. L'article de l'il·lustre acadèmic, al qual Miguel de Cervantes va tenir el detall d'escriure una novel·la per a què annexés a un pròleg seu, completa l'article amb un post escriptum francament divertit que salva la dignitat de l'escrit: "En mi vida he fumado un solo cigarrillo."

La broma fa referencia a l'última reforma ortogràfica de la RAE, que suprimeix l'accent diacrític de "sólo" quan aquest vol dir "solamente". El fet és que Paco Rico és un fumador constant. Per ser exactes, quan sa mare va trencar aigües, el primer que va sortir va ser fum. La frase, doncs -i perdoneu que esguerri la broma-, juga amb "jo solament he fumat una cigarreta en ma vida" i "en ma vida he fumat una sola cigarreta". La broma va provocar un allau de comentaris i cartes al diari de gent suficientment ignorant com per no entendre la broma i suficientment listilla com per creure's amb el deure d'escriure una protesta al diari, trencant una llança en favor de la Veritat. (el fet secundari és que l'atenció se centri sobre aquest PS i no sobre la vergonya d'article; Rico, expert en picaresca espanyola barroca, intenta demostrar que també és un expert en ètica uns dies desprès).

El segon dels nostres listillos, Javier Cercas, publica "Rico, al paredón", en defensa del seu mestre i en defensa de la ficció en periodisme. En resum és un conjunt de paradoxes històriques i de la cohabitació de gèneres (el relat, la columna, la tribuna i les cròniques) dins d'una mateixa publicació (un diari). Probablement estaria d'acord amb el que pensa Cercas, però no amb el que escriu. El problema són els idiotes que s'han cregut la broma i protesten més per orgull que per honor a la veritat. Però com que si alguna cosa no està ben vista en un diari és insultar als lectors, Cercas s'ha vist obligat (perquè s'hi ha vist, suposo) a fer malabarismes altre cop literaris per justificar una llicència literaria en una plataforma periodística.

Arcadi Espada, articulista d'El Mundo, va decidir donar a Cercas una dosis de la seua pròpia medicina i en una columna comenta que Cercas va ser sorprès amb els pantalons baixats en un prostíbul madrileny on hi hagué una redada. Sembla que va ser detingut, identificat i posat en llibertat. El fet és absolutament fals i la broma pesada. Obviament, qualsevol persona normal hagués posat el crit al cel per tal cosa. I Cercas ho va fer. Però és que dóna la casualitat que en el seu article en defensa de la ficció en periodisme no li havia quedat espai, entre la mare enana i frigorífica de Millàs i la suposada conversa del director del País amb aquest, de precisar en quins casos i en quins no és lícita la broma literària. Arcadi Espada, amb el que ja ha tingut altres discussions sobre la ficció en el periodisme, va decidir recordar les xocades amb una descarada falta d'educació.

La polèmica està inflada per la personalitat de tots tres integrants, i això és gairebé tant important com la polèmica -si la ficció en periodisme és lícita o no-. Des del meu punt de vista, el periodisme no és l'espai de la imaginació i la ficció, encara que la transmissió verbal de fets sempre té un marge de subjectivitat. Suposo que la clau es troba en la voluntat de qui escriu: serveixo a la veritat? Penso que incloure elements de collita pròpia beneficia al text? No entenc la postura d'alguns escriptors de creure que tot és ficció, que tot està permés i de prendre's tot a xauxa. Que en els diaris hi hagi possibilitat d'error i, per tant, de ficció (involuntària) no significa que aquest hagi de ser el seu objectiu. El meu parer és que és diferent la ficció per al gaudi i la reflexió de la ficció per a la manipulació o per manca de professionalitat. Però discutir sobre aquestes coses no ha de degenerar en la fal·làcia i l'intrusisme, d'una banda, i de l'atac personal, de l'altra. El panorama és el de tres espavilats del tres al quatre que manegen trajectòries sòlides en cada àmbit però que l'obliden quan se'ls presenta una oportunitat.

Serem com déus

2011-02-08T01:15:00.000-08:00

A Lleida és fàcil tocar el cel amb les mans. Però no és perquè siguem grans o molt feliços, sinó perquè el cel baixa fins a llepar el terra, com si ens volgués amagar dessota d'una catifa.

Fa fred i el Fifty dorm damunt del sofà quan això passa.

Jo només vull ser periodista cultural

2011-02-01T12:25:00.000-08:00

El sisè escrit que vaig fer en aquest blog estava titulat "Cap a una nova època fosca?" i era una reflexió d'estudiant de primer de carrera escèptic amb això de la postmodernitat. Un resum: internet i, en general, l'alfabetització veritablement universal feia que els escrits íntims, l'escriptura personal però també la pública es multipliquessin per infinit. Llavors, la recerca de testimonis es col·lapsava. Com trobar testimonis del segle XXI entre milions de blogs i sms?

En fi, ja ho veieu, molt dolent. Però el que m'interessa ara és l'associació facilona però ei-sóc-un-estudiant-que-relaciona-conceptes d'"època fosca", la medieval, de la que en tenim relativa poca informació comparada amb altres èpoques, amb una nova època fosca, però no per manca de testimonis, sinó per excés. El tema és que cinc anys desprès em trobo de nou amb una cosa semblant: el periodista asceta.

Sembla clar que ha mort el periodista de redacció. L'època de contractes, viatges pagats, de "m'acompanya en Pep, el fotograf de l'àgencia..." s'ha acabat. Ara tot seran col·laboracions, freelances, articles puntuals o comprats. Abans, el diari pagava el viatge, l'hotel sortia gratis i tota la pesca. Ara hauràs de pagar la connexió a internet.

Els que n'entenen diuen que el periodista del segle XXI ha de tenir les següents qualitats o característiques. La primera és una passió infinita per un àmbit, ser un fan, ser l'ombra d'alguna cosa i dedicar-s'hi amb cor i ànima, deixant-hi la pell. Has de tenir una actitud fervorosa vers allò que segueixes, dedicar-li tants esforços fins que al final tu i la cosa us confongueu, us fusioneu. És igual el que, però el cas és que tu siguis la màxima autoritat quan algú vulgui saber alguna cosa sobre el tema.

La segona és la creació d'un perfil, d'una marca pròpia. Que no siguis un blogger més: el teu nom ha de ser conegut arreu. Tothom quan senti el nom ha d'aixecar les celles i dir "oh, E**** G******* és aquí?!" i actuar de manera gairebé venerativa: les teues cròniques i posts seran rebuts com la paraula verdadera, com una autoritat periodística. Per això, hom ha de trobar el seu propi camí de coneixement i de transmissió, la seua propia via. Si crea escola i ordre, millor.

La tercera de les característiques definitòries del periodista té a veure amb la recompensació. Com deiem, allò dels plusos, dietes, sous... bah, bah. Són coses antiquades, luxes de classe mitjana. Al que tota persona que escriu aspira és a ser llegit, a rebre un feedback. Les publicacions digitals i en paper es classifiquen pel tràfic, per l'audiència, que no dóna de menjar, però fa que et convidin a piscolabis al Salambó de tant en tant. Si escrius aquí, tens m tràfic; si escrius allà, tens m+n en què n és el tràfic provinent de tot aquell que entra a la web del grup editorial del qual depèn el web. Està clar: seràs retribuït en comunicació amb altres persones que, a la llarga, et salvaran si caus en desgracia, diuen.

Per tant, per dir-ho amb un eslògan, el periodista del segle XXI és com l'asceta del segle III. Fe, dedicació, santificació i recompensa comunicacional són els seus principis. O en altres paraules: el periodista de les nostres dècades haurà de ser un fanàtic, un incansable i un mort de gana, haurà de volcar-se en un tema fins perdre la noció de realitat i relativitat, fundir-se amb ell, esperar ser sant i patró dels seguidors de tal cosa i no aspirar a res més que ser escoltat per la Gran Orella. És clar que aquesta no és la única visió del periodista blogger, n'hi ha d'altres. El que està clar és que el nou jourlanist viurà i morirà en la més pura de les misèries però serà venerat.

Estupendo

Quan el diumenge no és tranquil

2011-01-24T11:10:00.000-08:00

La lectura de la premsa del dia pot acabar amb un cabreig monumental si no es pren la distància adequada. Les indignacions se succeeixen a cada pàgina, canviant d'intensitat i de mode, però mai desapareixent. Quan no són declaracions o titulars desafortunats, són mesures perverses o realitats que voldríem impròpies.

Llegeixo que els mercats ara diuen que les autonomies no són bones per a les finances de l'estat. Em semblen greu tres coses: primera, que els mercats estiguin poblats per economistes mediocres o per malvats que mereixen comparèixer al TPI perquè si no no s'entenen els equívocs o les mentides que apareixen setmana sí, setmana també als mitjans; segona, el seguidisme que el president Zapatero fa d'aquests mercats, aniquil·lant qualsevol debat ideològic o polític, i no diguem qualsevol resquici del seu passat de progressista amb talant; i en tercer lloc, el canvi de discurs de segons quins sectors de la societat. Amb l'excusa de la confiança dels mercats (mercats de què, de qui), aquests sectors van clamar per 300 milions de liquidesa pels bancs per donar crèdits (tu els has vist? Jo tampoc). Desprès va ser la necessària reforma laboral, les conseqüencies de la qual veurem d'aquí 20 anys en forma de misèria, si no de violència social. Seguidament la privatització d'AENA amb ridícul aeri internacional inclòs featuring José Blanco, ministre de Foment de problemes, i Reagan com a autor intel·lectual. Per últim, la panacètica reforma de les pensions, la qual hauria de portar la següent citació a la primera pàgina: “'Viure més de 40 anys és immoral' Fiodor Dostievsky”

Però l'última, com deia, és la que ara treu el cap per aquest pou de la porqueria neoliberal: les autonomies no són rendibles. I els polítics i economistes de tradició burgesa s'han quedat amb cara d'estaquirots quan han vist que qui els subministra la droga els la hi pot jugar i abandonar-los quan els hi convè. I ara, és clar, tots a córrer: les autonomies no es toquen (almenys la nostra) i Zapatero és un venut als mercats. I Zapatero, el Zapatero de l'Espanya plurinacional, què diu? Que ho diuen els mercats. M'agradarà veure al Duran de la suor, la sang i les llàgrimes.

Però no s'acaba aquí el diari. Continua amb l'esperança del govern que capital privat es faci amb el capital de les caixes, amb la convenció onanística del PP, on sembla que no hi ha ni un sol periodista amb la valentia de realitzar una pregunta incòmoda. Però és clar, és que Rajoy no deixa fer preguntes. Ni un sol article sobre la previsible política del PP. Ni un.

Però a les pàgines de comunicació arribem al súmmum: les televisions assagen el 3D. Fantàstic. Els programes pioners, endevinin. Esports, porno i curses de braus. No hase falta decir nada más.

Si no estigués tant indignat estaria molt content. M'encanta encertar les prediccions. Fa dos anys discutia amb professors que amb l'actual crisi Espanya retornaria a un nivell relatiu similar al de 1975 o anterior. L'última prova, el Pepe, vente para Alemania Segunda Parte, la retallada dels drets econòmics i la involució autonòmica que sembla que iniciem. Aquí teniu la predicció de la setmana: tindrem moments tràgics i violents d'aquí pocs anys i, la veritat, no em sabran gaire greu.

Possible història de Sant Francisco

2011-01-03T19:48:00.000-08:00

Un dogo de Burdeus de color verd esmeralda esquivava hippiless tranquil·lament per Haight Street quan va veure, per l'altra vorera i en sentit contrari, un beagle de clapes morades sobre fons blau celeste. Tots dos van aturar-se un moment, van esguardar el can de l'altra vorera i van continuar caminant.

-"Em quedaria bé un clapejat com el seu", va dir-se el dogo de Burdeus.

-"Definitivament, he de tornar al color verd", va opinar el beagle per a si mateix.

Era de dia i tot i així plovia, per variar.

Ara, respon les següents preguntes:

1.- Partint de la base que els gossos s'assemblen als seus amos i que a San Francisco tothom té un gos, quina pinta creus que feien llurs propietaris?

2.- Quin dels dos (propietaris) és gay, si s'ha dit que cadascun caminava per un cantó del carrer?

3.- Com s'ho han fet els gossos per veure-hi en colors?

Els viatges de Gulliver (Top of the Rock)

2010-12-03T20:45:00.000-08:00

Des del mirador del Rockefeller pots veure l'Empire State, cosa que des de l'Empire State obviament no pots... A part d'aquest, gairebé només pots veure gratacels. No es veuen places ni parcs i només alguna cruïlla. La gent sembla formigues, o éssers encara més petits. A quarts d'una d'un dia de tardor el sol ja ha passat de llarg el migdia i les ombres són més llargues que els cossos. Així que des d'aqui dalt es reconeix un èssser humà per l'ombra que projecta, no pel seu volum natural, que resulta insignificant a la vista. Per exemple, una ombra es distingeix d'una altra perquè té un apèndix groc fosforescent que es mou enmig de capsetes grogues que no fan ombra. Altres ombres però d'apèndixs més discrets es mouen tumultuosament pels laterals dels cotxes i ocasionalment, davant. I tu et preguntes per l'efecte de l'ombra.

El següent pas lògic és concebre els apèndixs, els propietaris de les allargades ombres com éssers diferents a tu. S'assemblen però són més petits i, per tant, tenen una mentalitat diferent, més petita. És així i no passa res. Al món conviuen diverses espècies. d'un mateix grup De la branca dels "homo sapiens", uns són d'una mida irrisoria i altres són gegants a la seua vora. Des d'aquí no es pot pensar en una mida humana o per una mida humana. El pensament es mou per uns altres circuits, vertebrats per un altre tipus de construcció o matèria. Pot ser en un llenguatge de xifres o estadístiques, no ho sé. Què és l'amor? Què la necessitat, la religió, la simpatia? Són categories d'una validesa nul·la, que manquen de significat.

La vista distingeix nobles afirmacions de voluntat. Tots els triomfs de l'existència que es es mostren al voltant, com el Bank of America, el MetLife o tu mateix, no deuen respecte ni pleitesia a ningú, a excepció de l'absolut Empire State. No, no estic parlant només d'una competició d'edificis alts. No és només una cursa arquitectònica. És alguna cosa més humana amb un toc més inhumà. És un altre tipus de pensament, separat del terra, de dimensions en un altre sistema de valoració, de normes. Els axiomes determinen altres objectius, altres conseqüencies en idiomes diferents. La norma i la ciències que tu i jo coneixíem són una cosa tant petita i insignificant que no se'ns exigeix ni l'esforç d'observar-les.

Aquí estem per sobre de la norma. Recorda-ho i fes'ho recordar a ells, insignificants.

Paul Auster*

2010-11-19T21:27:00.000-08:00

I feel I'm starting to really live in New York... Pero de debo. A fer coses que fan els novayorquesos. Anar escopetejat pel carrer, ignorar els negres que prediquen al metro i adorar Paul Auster.

Aqui no hay tuberias, aqui no hay canyerias,
no hay desagues. Aqui hacemos un pozo!
Vais a flipar! Palabra!

Dimarts vaig recorrer la ciutat des del Noho fins a la la llibreria Barnes&Noble (una especie d'Abacus mes gran pero nomes de llibres i amb discos i Sturbucks incorporat) de la 5a avinguda. Havia llegit malament l'adreça. On posava "17th 33-Park Avenue" havia llegit "17th 33st-Park Avenue". Quan vaig arribar al 33 amb Park Avenue no hi havia cap Barnes&Noble, cosa que ja em temia perque no em sonava. 33-Park Avenue es l'Empire State. Vaig anar a la Barnes mes propera, la de Park Avenue amb el carrer 48 o 50 i alli em van dir que no, que estava equivocat. Havia d'anar la Barnes de Union Sq, al numero 33 del carrer 17! Mes o menys, era d'on venia...

El que s'ha de fer per un idol literari. Encara vaig arribar amb temps i vaig poder seure força a prop de les primeres files. Nomes creuar la porta d'entrada, la seua ultima novela m'esperava en una muntanya (perque tracten els llibres aixi?) i la vaig agafar. Mentre es feia l'hora, molts de nosaltres iniciavem la historia d'un fotograf amb problemes de comunicacio que es lligava a una menor en un parc de Florida pel simple fet de que els dos estaven llegint The Great Gatsby, Oh my good, the same book I'm reading just now! Vaig pensar que res podia ser mes novayorques. En una novayorquesa llibreria amb vistes a Union Sq (be, era de nit aixi que nomes aparexien llumetes), esperant el novayorques Paul Auster i amb el meu novayorques Gatsby a la motxila (que es de New Jersey pero no ho vaig dir a ningu). A la vora hi tenia una novayorquesa senyora gran que, a causa d'un refresc (les coles les carrega el diable), es tirava uns rots que ni un gripau borratxo. La noia de pell blanca de la seua vora i jo ens aguantavem el riure. Puntual, va apareixer l'home alt d'ulls separats que em recorda al difunt Nestor Kirchner no se perque. Sense mes presentacions, va dir que aniria llegint alguns fragments separats i que potser ens marejaria, pero que be, que let's go. La senyora va tirar-se un altre rot.

Va començar pel principi. Era el que esperava i primer vaig pensar que, vaja, ja que havia de llegir, ja podia escollir alguna cosa que jo no hagues llegit, pero en pocs segons vaig canviar d'estat d'anim: sentia la veu d'en Paul Auster llegint una cosa que entenia, que em resultava completament familiar. A mes, en un estil tant facil que em semblava que ho hagues pogut escriure jo. I el personatge llegia el Great Gatsby, com jo. I era un noi sense ambicio a la vida, com jo. Uau, Aleix, vaig dir-me. Es com si tingues una pregunta tipus test que digues: Que esta llegint Paul Auster? a) un fragment de la seua ultima novela; b) una redaccio de l'Aleix sense faltes; c) la vida futura de l'Aleix; d) totes les anteriors son correctes pero la c mola mes. La seua veu masculina em seduia i pensava: ostia Aleix, estas davant de Paul Auster, de l'escriptor viu mes famos despres d'Stieg Larson i Dan Brown. De l'escriptor de New York, la ciutat que has vingut a visitar. Volies New York, doncs te! Trilogia Nova York, Gatsby i Paul Auster en jersei de llana.

Ostia, vaig pensar. Quan ho expliqui als de Barcelona, que he estat amb Paul Auster, fliparan. Sere l'espanyol mes paulausteria despres de Jorge Herralde. Estar a New York i sentir Paul Auster llegir sobre New York, be, si, ara parla de Florida, pero despres hi ha una personatge que es de NY, es una experiencia que Benjamin diria que es de l'aqui i l'a...

Quatre minuts despres de l'inici, quan en Paul (and Paul when you call me, you can call me Al...) llegia la vida d'una tia de la pagina 100, vaig pensar que a mi Paul Auster no m'interessava. I que les lectures publiques, com he defensat sempre, haurien d'estar prohibides des de la invencio de la imprempta. Tots tenim un exemplar, no cal que llegeixis, gracies. Les lectures publiques no et deixen aturar-te i mirar a la jamelga de dos metres mes enlla, com pretenia fer. Les lectures publiques no et permeten estirar-te ni canviar de posicio. Les lectures publiques no et permeten tirar-te un pet si en tens ganes, encara que rots si, com la senyora de la vora persistia en redordar-nos d'una manera irregular pero inesperable i sordida Les lectures publiques eren una practica de l'edat mitjana que, en la contemporaneitat, s'han convertit en una cursilada. La novela no es performativa. La musica i el teatre si. Al Cesar el que es del Cesar. No es la transgressio dels limits. Es l'onanisme del tedi. Es com si hi haguessin museus de discos o teatres en que nomes hi hagues una escultura damunt de l'escenari. Ningu aguantaria mes de quatre minuts.

I alli estava jo, en una actuacio kitsch d'un autor posmodeln, del que n'havia llegit una novela grafica de final inesperat, que diuen. Perque a mi se me'n refot una mica Paul Auster, sabeu? Potser es l'ostia. Potser si. Potser m'agrada d'aqui un temps. I no se si es bo o dolent. No tinc res en contra seua, de debo. Pero em preguntava que hi feia jo alli, si mai anava a lectures publiques. Havia vingut per allo de oh, en Paul Auster, tal i qual, que diuen uns estrategs del meu pais que ajuda a lligar. Potser sigui per trobar una Betty que em pugui dir Al.

*Text escrit en un alfabet on no trobo els accents i altres signes de la nostra preuada gramatica.

Washington DC

2010-11-18T10:32:00.000-08:00

Alrington cemetery, Virginia, (Washington DC)

2010-11-18T08:49:00.000-08:00

New York des de New Jersei

2010-11-06T11:44:00.000-07:00

Corría el año 2018...

2010-10-15T10:09:00.000-07:00

...Corría el año 2018 cuando un sucedáneo de Sálvame, presentado por el mismo Jorge Javier, ocupaba la franja horaria de Telecinco desde las 10 de la mañana hasta las 22:30 de la noche, con pausas para la publicidad y los bloques informativos. Belén Estéban había fogacitado el resto de personajes del corazón, convirtiéndose en un leviathan que apenas entraba en el plató. Tenía su propia productora de chismes mediáticos y su propia agencia de noticias, con la que cubría las salidas de su domicilio. Toda la nube de licenciados en CC (antes Ciencias de la Comunicación, ahora Ciencias Chismosas, cuya facultad de referencia era la de la Pompeu Fabra, situada en el descampado del Poblenou, en Barcelona) le hablaban en diferentes idiomas para exportar las exclusivas a televisiones internacionales. El tema candente ahora era su supuesta relación años ha con el flamante papa, después de que Benedicto XVI muriera de sopetón mientras visitaba una guardería. La última exclusiva era que el nuevo papa Inocencio XIV había tenido un affaire -palabra que Belén Estéban se esforzaba en pronunciar casicorrectamente- con la "princesa del pueblucho" y corría el rumor -sin duda extendido por la propia agencia BE- que el papa había abusado de Andreíta en su época de obispo de Milán. Sobre ese tema, la agencia BE respetaba la dignidad de la menor.

Una localidad andaluza, cuyo nombre no quiero acordarme, sacaba esa estátua de Belén Estéban durante la procesión de Semana Santa

Precisamente sobre niños pequeños, ese mismo año, el presidente Zapatero abordaba la reforma de las guarderías. No era sostenible, decía, que, teniendo una población tan envejecida, los niños estuvieran en colegios y no con sus abuelos. Por eso reducía los 3 cursos de preescolar a uno, consistiendo en los tres meses de más frio de los 3 primeros años (3 meses cada año=9 meses, un curso), cuando hay riesgo de resfriados para niños y seniles, con consiguiente despilfarro para las arcas de la Sanidad Pública. Ante tal medida, los principales sindicatos preparaban una huelga para deciocho años después, coincidiendo con la mayoría de edad de los principales afectados.

Francisco Camps, líder del principal partido de la oposición, acusaba al gobierno de atacar a los más débiles. Lo cierto que, a pesar de lo pobre de su argumentación y las numerosas causas abiertas (entre ellas extorsión, malversación de fondos e intento de homicidio), las encuestas le daban una ventaja nada desdeñable frente al partido zapaterista. Después del tercer desastre electoral de Marian Rajoy a causa de un vídeo de autopromoción en que salía hablando catalán en la intimidad, las bases del partido habían apostado por el líder valenciano. Esperanza Aguirre había formado partido propio al fallar su enésimo intento de liderar el Partido Popular y ahora lideraba una coalición con la facción catalana de Dolors Nebrera.

La tercera preocupación de los españoles, después de Belén Estéban y las reformas de ZP, era, claro está, los infortunios de la selección de futbol. Después de ganar el mundial de 2010, "la roja" perdió vivez y colorido de juego y evolucionó hacia "la palida" y "la descolorá". En el mundial de 2014 no habíann pasado la fase prévia y habían sido eliminados por Cuba, que se estrenaba en el mundial tras su modernización. Los analistas acusaban las desorbitadas primas que ganaron los internacionales después de alzar la copa el 2010 como razón de tan evidente decadencia. Vagos y gordos, no conseguían aguantar los 90 minutos de partido. La liga había sufrido una bajada del nivel similar. Otra causa era la crisi del sector. Y es que el paro, que por suerte se había estabilizado alrededor del 21%, se cebaba en las clases populares. Los campos se habían vaciado y la compra de partidos por el plus casi no era rentable por los bares. En volumen de mercado, la hípica se había convertido en el deporte rey, ya que las fortunas que la mantenían seguían acaudalando pengües ingresos. La reforma fiscal restaba congelada por el grupo de CiU en el Congreso, liderado por Felip Puig.

El hijo de Felip Puig jugaba en el Español el año 2017

En Catalunya, Àrtur Mas intentaba contener las guerras cainitas en el seno del gobierno catalán, protagonizadas por Unió (conducida por el infatigable Duran i Lleida, consejero de Interior), Oriol Pujol (consejero de Presidencia) y el tercero en discordia, Ramon Tremosa, exeurodiputado, ahora encargado de construir el eje ferroviario mediterraneo. Àngel Ros lideraba el PSC y ganaba las encuestas para los próximos comicios (La Vanguardia apoyaba por primera vez un candidato socialista a la presidencia de la Generalitat). Ciutadans, socio minoritario del tripartito (CiU, PP i C'), auguraba un recorte de las horas de catalán en la escuela, para "homogeneizar la realidad de la calle con la de las escuelas", en palabras de Griselda Bereciartu, consejera de Educación. El resto de materías había pasado a impartirse en castellano o inglés al inicio de la legislatura, en 2015.

Ramon Tremosa se jacta de ser el único político catalán que ve el futuro

Una bebida del este

2010-10-09T06:33:00.001-07:00

No sé por qué razón, la gente del bar parecian dependientes de una gran suficie cinco minutos después de que mi copa se llenara de aire. El sonido se distanciaba de la luz. Era como en esos vídeos amateurs donde la chica abre la boca pero los jadeos llegan después, como un orgasmo por fascículos. Discutíamos (bueno, él discutia) sobre la vida, tema virgen de máximas. Su voz me parecía salir del escote de la amiga que fumaba y que nunca se liaría conmigo.

-Mira los Beatles. Tanta droga y éxito acabaron con ellos. John Lennon muerto por sobredosis, George Harrison en un convento...

¿Pero que estaba diciendo? Para mis adentros me dije "cotas imposibles, ahora vuelvo, tengo que solucionar una cuestión de principios". Intenté girar la cabeza, pero no pude. En lugar de eso conseguí que todo el bar se moviera un cuarto de hora para que mi amigo quedara enfrente. Eso no fue gratuïto, por supuesto. Tuve que agarrarme al sofá.

- Por suerte, los músicos de hoy no son así, son mucho más normales, civilizados.
- Lo que dices es una gilipollez.

La z salió aliñada con algunas gotitas de saliva que se estrellaron en la oscuridad. No había estado muy asertivo. Lo vi en la cara de Lluís. Mejor dicho, en un punto a la izquierda de la cabeza de Lluís. Mi argumento era algo débil. Toda mi maquinaria intelectual trabajaba para pronunciar algo ingenioso. El problema era que todas las palabras parecían enganchadas de chapapote rosa ultra dulce y me costaba arrancarlas del magma cerebral. Las chicas parecían estar pasándoselo en grande y no paraban de reir, fumar y tener pechos al otro lado de la mesa fijada en el suelo. Su mundo me parecía mucho más ligero y próspero que el sector masculino. Intenté saltar el muro hacía el lifestyle y el milagro del otro lado de la mesa de mármol con lámparita también fija. Iba a decir algo, y además en catalán, perfé país.

- Esther, el Lluís diu que John Lennon va morir de sobredosis.

Esther echó una calada rápida y profunda y sopló el aire mientras machacaba el cigarrillo en el cementerio de cigarrillos que a mi me recordaba un cementerio de elefantes. Dijo no sé que de Los Manolos, de su cara de drogaadictos, las otras dos se rieron con ella, repitieron al unísono el nombre del grupo y picaron las palmas, lo que a mi me sonó como un golpe de láminas de madera. Dios, todo el mundo se movía cada vez más rápido y yo me quedaba atrás. En sólo unos segundos Lluís se había liado otro cigarrillo.

- ¿Has pensao alguna vez que muchos artistas han muerto de tuberculosis? Yo de ti no comería patatas muy a menudo...

He aquí su intento de mejorar el mundo (nuestro mundo, el segundo de los existentes) con un chistecillo. Yo me dejé caer en el respaldo y me pasé la mano por el pelo, añorando cuando lo hacía ella. Las amigas se rieron de lo malo que era el chiste, pero Lluís se sentia realizado. Había unido los dos lados de la mesa. Intenté sumarme al éxito.

-Coneixeu la cançó de la Trinca, aquella de què l'home ve de la patata?

El telón de acero cayó de nuevo cuando se hizo el vacio encima de las copas: mis amigos aspiraron la nicotina de sus cigarrillos, abriendo fuego contra mi y creando el vacio en el centro. Todos habían pensado en la puta canción cuando Lluís había dicho "comería patatas" por una simple acción involuntaria de los mecanismos de la memoria. Sólo que yo tenía chapapote rosa en mis costas mentales. Me seguí masturbando el cuero cabelludo y mis ojos intentaron reconocer a alguien que estuviera en el bar. En mi cabeza se repite "Yes sir, I can boogie, boogie boogie" sin que le vea ninguna puta razón. Propongo pedir otra copa y también fracaso.

Per què existeix Felip Puig?

2010-10-03T01:18:00.000-07:00

Diuen que una dona que va contactar amb Felip Puig via VamperPersonals va quedar marcada i ara, cada cop que veu una senyera es fot a plorar. Això és el que els psicòlegs en diuen trauma: una experiència tant xocant com desgraciada que condiciona algunes de les nostres accions en el futur. Jo també vaig sofrir un maltracte d'aquest senyor.En els últims anys del pujolisme,aquest home era conseller. Un dia donava una roda de premsa, no sé sobre què, però recordo la mala espina que em va donar. La mare es va posar a cridar i va canviar de canal. Sort que teniem aquell vidre de la tele quan les teles no eren planes (mireu sinó ara els crios, com queden desprès de mirar un telenoticies). Em va salvar de seqüeles més greus. A mesura que m'he anat fent gran, quan el sento només tinc tremolors i cagarrines durant dos dies. L'altra setmana que va cantar allò d'"independència o decadència" vaig haver de menjar sopa de Fortasec.

La seua funció dins de CiU és de fer de poli malo. En política hom sempre s'ha d'interpretar el contrari del que diuen. Així, Convergència i Unió, s'ha d'entendre la reiteració del nom com una dissimulació del contrari. D'una banda, la desunió de Duran i Mas. De l'altra, la divergència ideològica del mateix Mas, el que ell en diu sentit de país. Escoltar Artur Mas és sentir paraules que sonen bé però que no tenen cap base. Si bé, des de Convergència i Unió pensem que el que cal és responsabilitat a l'hora de tractar ________ (posi aquí el que sigui) i no caure en dinàmiques que no ens porten enlloc, que és el que fa el president Montilla.

Una vegada cola, dues també, però no pots passar-te anys així perquè al final el vulgo no sap què vota. Llavors cada 3 mesos o així surt l'enginyer civil i traça els camins ideològics de la formació nacionalista. Diu que Montilla maltracta la llengua, que l'aeroport de Lleida és una mala decisió o que Saura i tots els que van assistir a la manifestació en contra de la massacre de Gaza donen suport a un grup terrorrista. Hom podria fer un estudi de com puja la intenció de vot del PSC i d'ICV cada cop que Puig borda des d'un faristol. Seria un indicador clar, com el de la llum durant la vaga general.

No dubto que és un paio intel·ligent i metòdic, però el que no entenc és perquè no es tracta la bilis. Me l'imagino de sobte tractant la seua filla ("xata, sembles una puta vestida així") o veïns ("vostè deu ser d'Andalusia, oi? ho he endevinat per la pudor que fa"). El fet que estiguem en precampanya afavoreix la proliferació de les seues compareixences, però jo no estic disposat a aguantar-lo més temps i encara menys que torni a ser conseller. La meua psicòloga em recomana no tornar a visitar les situacions traumàtiques. Així, que per això foto el camp d'aquest país.

Com escriure una carta a La Vanguardia

2010-09-12T22:00:00.000-07:00

Al nostre país viuen 7 milions d'ànimes, de les quals un bon nombre d'elles troben suficient temps per redactar cartes al director de La Vanguardia (Josep Antich, un subjecte digne d'admirar). Sembla mentida, però són una turbamulta, membres de classes altes i classes mitjanes els que escriuren al diari. Hom podria trobar una estoneta, si deixés els plats per fregar, si fes esperar una mica la xiqueta, per parlar d'un tema verdaderament preocupant, com les injusticies més flagrants. Però no, resulta que hi ha moltíssima gent(ussa) que troba temps per expressar les opinions més estultícies sobre els temes més banals. Quan hom mira les perles de la literatura a mig camí de l'epístola dominical i l'article d'opinió que la penya escriu a La Vanguardia nota com una indignació li creix des de les pàgines per les falanges, les extremitats superiors (braços) i s'escampa pel cos com un orgasme invers: comença per les puntes i acaba als ous, que volen esclatar. Es com un Billy Elliot monstruós, que intenta aguantar-se el Hulk que porta a dins.

Un les llegeix i al·lucina. Es pregunta pels gilipolles que les escriuen, pels fills de puta que les seleccionen (si aquells són malalts, aquests directament són desequilibrats perillosos que haurien d'estar tancats -o potser ja n'estan) i acaba preguntant-se per un mateix, com ha estat prou imbècil again per tornar obrir la maleïda secció d'opinió pública del rotatiu. Una concadenació absurda d'individus que, lligats i relligats pel sistema de Jakobson -emissor, receptor i missatge, amb el encerclat del canal, que també té un paper important (els perturbats de seleccionadors)- ens converteixen a tots en un rei de les rates, units per la merda i per l'esquena, amb moviments grotescos i descompasats, enmig de xisclets d'horror, dolor i sentiment d'inutilitat.

La temàtica dels escrits varia d'allò més. Et pots trobar una carta sobre la comarcal G-13 al seu pas per Sant Hilari de Sacalm a la vora d'una carta d'una indignada pel Constitucional i a sota d'una que diu que el Guardiola és el millor que ha passat per Barcelona des de Pere el Gran i que els polítics n'haurien d'aprendre. Són mítiques les col·leccions de cartes sobre temes com els mitjons de rombes o el paper de vàter, i és que al prestigiós diari de tant en tant li dóna per acceptar cartes de subnormals ociosos (el que per ells són cronistes de la vida barcelonesa...) que inicien una cadena de respostes d'altres defensors del bon gust i la civilitat (ineptes amb manca carinyoafectiva, seria el diagnòstic). ¿Què provoca que algú destini dos hores de la seua vida a escriure sobre els escuradents i no sobre els escurabutxaques (és a dir, els bancs)? Misteris que mai descobrirem...

discussió sobre la civilitat de l'escuradents de dos destacats membres de la societat civil catalana

L'última joia per a les hemeroteques ha sigut un palurdo de 32 anys que es va lligar a una estudiant de medicina (12 anyets menys senyors, 12) a Calella de mar (miraquesmacuelllocoi?) una nit d'estiu. I ara estan junts gràcies a la publicació de les respectives cursilades a la secció de cartes del diari, prenen un gelat a l'Escribà i escolten Els Amics de les Parts. Busqueu-les, són per creure que les pel·lícules de Michell Pfeiffer són reals. Mireu que lligo poc, però si un dia em veig obligat a recórrer a La Vanguardia per lligar (em refereixo a la secció de cartes, no a la de contactes, que diuen que aporta grans beneficis als diaris), juro que utilitzaré pseudònim i només ho confessaré sota tortura.

Tot i aquesta parafernàlia, es produeix un fenomen d'exclusivitat força interessant. Cada dia publiquen unes 10 cartes de les milers que deuen rebre. Aconseguir que surti publicada, doncs, és motiu de celebració ja que molt pocs ho aconsegueixen. La capacitat influència és bastant minsa, però les dificultats són molt grans. No tothom pot aconseguir-ho, això està clar. Per fer-ho, has de passar pel filtre com si fossis un mocador de seda, un objecte lubricat per l'orifici vanguardista, m'enteneu oi? Si voleu que us publiquin una carta al director a La Vanguardia heu d'introduir en l'escrit almenys una de les següents referències:

1.- Encara que parleu de processos tant inconnexos que ni Déu podria coordinar (com que us heu perdut buscant una bústia perquè l'urbano no us ha dit que "no tengo ni pajotera idea, señora" i la carta s'ha perdut per Correus), heu de dir que el mínim comú denominador de la responsabilitat és l'administració, esa cosa, que és una puta merda, que té la culpa de tot, dels pitjors mals, de la mort del Floquet de Neu, de la crisi (sí, sí, de la crisi sobretot), de les retensions, de l'anorèctia...

2.- Encara que parleu de problemes més antics que les sandàlies, com l'alcoholisme, la mala educació dels nens, de com de sols estan els avis, de com de brutes estan les Rambles o les platges, heu d'acabar dient que vivim en un món decadent, sense valors ni moral (un consell, utilitzeu el civisme i l'esforç). Els valors ho són tot, sense els valors no som res. Els valors, els valors, els valors über alles. Probablement qui ho escrigui sigui dels que van a confessar-se cada setmana (desconfia dels que es confien massa sovint... pequen molt), però com sempre, són els que més saben de valors. Tu tira pa lante manolo. Esforç, suor i llàgrimes, encara que no hagis fotut pal a l'aigua i els papás t'ho hagin regalat tot. Civisme? No n'hi ha, on anirem a parar, que Déu ens agafi confessats, mentre agafem el cotxe per comprar el pa i no cedim el lloc als Ferrocatas als homes amb muletes perquè has treballat molt aquell dia. Ah, i és clar, els joves (joves: tota persona entre els 13 i els 36 que no són els meus fills) encarnen tots els mals. Les persones d'edat adulta són respectables i dignes, però alguna cosa ha passat que els seus fills han sortit petits genets porretes de l'Apocalipsi. En algun moment devien fer el canvi, segurament en la institució sanitària on van nèixer (la Quirón està exclosa), la qual cosa us remet a la condició 1a. (això es cura llegint La Vanguardia entre els 30 i els 35 en una dosi diària i doble el diumenge)

3.- Encara que el problema sigui medioambiental, col·lateral o còsmic, que s'escapi de les mans humanes i divines, la causa última de tot problema és la falta de lideratge que viu la nostra societat. Cal un governant amb mà fèrrea, amb el qual això que ens passa no passaria. No cal citar temps anteriors concrets, només al·ludir que això abans no passava. Aquí el matís ha de ser fi. Cal parlar d'un lideratge a l'estil de Churchill, baixet, gordet, però matón, decidit, que no s'estigui per òsties socialdemòcrates o experiments socials.

Va, proveu d'escriure un text sobre... que sé jo... la pesca de truites al Llobregat o el suposat cosmopolitisme dels entrepans PANS&COMPANY. La primera pot acabar criticant des dels guardaboscos fins als inspectors de consum; la segona, sobre la debacle dels valors tradicionals i la gastronomia de qualitat a favor de l'psomifagia barata i ràpida, signe dels temps que corren, que no valoren ni la mare que els va parir. Acabarem alimentant-nos de cucaratxes seques, cosa que ja feien els grecs. I és que tot torna, i de fet res se'n va, tot és cíclic. Tots esperem l'arribada del nou messíes.

Humanitats

2010-09-11T11:50:00.000-07:00

Estudis holístics, interpretatius i interdisciplinars que careixen de lògica, estadística o qualsevol altra metodologia argumentativa.

Per què ens agrada Woody Allen?

2010-09-07T07:56:00.000-07:00

Sóc de l'opinió que Woody Allen no és per nosaltres. I quan dic nosaltres dic qualsevol persona perquè la gent que surt ales pel·lícules de Woody Allen no són qualsevol persona. Aquesta és una sospita que s'ha confirmat amb l'última pel·lícula You Will Meet a Tall Dark Stranger (traduïda aquí per Coneixeràs l'home dels teus somnis), que forma part del cicle "londinenc" de Woody Allen. Aquest cicle va començar amb Match Point, va continuar amb Scoop i Cassandra's Dream. Els dos anys desprès va dirigir el que probablement siguin les seues pitjors pel·lícules, la celebèrrima Vicky Cristina Barcelona, on va llençar la ciutat a l'univers del cine com si fos escombraria espacial, i Wathever Works, una comèdieta al més vell estil Allen, aquesta cruament masclista, on un tio que no era Woody Allen intentava fer de Woody Allen. Finalment, ha tornat a Londres on ha filmat You Will Meet a Tall Dark Stranger.

Hem d'agrair a Jaume Roures el monumental trunyo de Vicky Cristina Barcelona, que va ser per veure que els viviem a Barcelona no viviem ben bé en ella. Ara mateix no recordo del tot la col·lecció de guirillades que sortien, però em sembla que els únics espais tipically Barcelona que he xafat en 4 anys són Ca l'Almirall on he fet les borratxeres d'absenta i el terrat de la Pedrera en la visita turística de rigor. Si ells (i elles) estan a Barcelona, jo on sóc? Pensar això em va fer reveure Match Point, la qual m'havia fet pensar que viure a Londres era viure així.

Oh amic meu!- vaig dir-me- ets un il·lús! En aquella pel·li tots vam creure'ns capaços d'esmorzar amb vistes al Tàmesis i al Parlament, treballar al Gherkin, treure'ns la corbata i jugar a tennis, matar una amant de curves espectaculars i al vespre anar a l'òpera amb la pobra Emily Mortimer, que pobra no té culpa de res i li ha tocat el paper de pija rica quan l'estúpida és l'altra (sí, sí, és l'altra la burra que fracassa en el seu intent de lligar-se a un hereu forrat de diners). No, nosaltres no veurem res d'això si anem a Londres. Ni a Barcelona. No treballarem a Quaderns Crema mentre la nostra dona, que gestiona el MACBA, es tira al director de projectes del FAD en una habitació de l'hotal W quan deia que anava a una performance a l'Art Santa Mònica.
Perquè Woody Allen és un puto elitista que fa pel·lícules sobre bo-bos. Sí, bohemis i burgesos (bourgeois) Sí, el que explica són universals, però els protas són uns megapijos estetes de bona casa que si te'ls creuessis pel carrer et considerarien merda. A Match Point mantenia un equilibri entre classes humils (Chris, Nola) i benestants (Chloe i Tom) i professions de sector ""burgès"" (Chris, profe de tennis i economista, en Tom no se sap) i professions cultural-estètiques en el pitjor sentit de la paraula, només per per xulejar de professió (-i tu què fas?/ -jo sóc comissària d'art contemporani/ -Ah! Que bé, no?) (Nola actriu, Chloe galerista). A Coneixeràs l'home de la teva vida tots aquests equilibris se'n van a la porra en pro de l'ideal de l'esteta: un és un escriptor (fracassat, però ja ens agradaria a nosaltres ser un escriptor fracassat...), la seua dona treballa en una galeria d'art "descobrint nous talents" i s'enamora del seu cap, que la convida a l'òpera "perquè li encanta Donizetti". El seu marit no es queda curt i es lliga a la nova veïna del davant, una jove de família india, estudiant de doctorat en musicologia que vesteix sempre de vermell. Vaya por Dios, està casi tan bona com la Naomi Watts.
La gent que viu d'aquesta manera són uns bobos de classe altíssima. No surt un sol pringat. Només un dels germans de Cassandra's Dream. No hi ha ningú normal? Realment existeix el tio que treballa d'escriptor, té una nòvia galerista i una amant musicòloga? De debò pots enamorar-te del teu galerista i que aquest s'emboliqui amb una pintora de flors vermelles amb arracades de diamants pel mig?

En aquests films de Woody Allen hi ha un petit problema d'identificació, que en certa manera tranquil·litza: com que el nostre cap no serà un guaperas (si acceptem el Banderas com a guapet) ric i artísticament sensible, mai ens enamorarem d'ell; com que el més probable és que la veïna de davant sigui senyora amb 3 fills bruts, no haurem d'espiar-la mai. En certa manera, el binomi entre vida al cim de l'aspiració intel·lectual i entrada a l'avern dels problemes universals (la sort, les il·lusions) ens dóna certa distància: la nostra vida és més senzilla i aquestes coses no ens passen. Ara bé, que sigui aquest tipus de gent la que es troba en aquest tipus de dilemes, i que sigui cinematogràficament idealitzada ens condemna a la gent normal a l'ostracisme dels problemes humans més bàsics. I és que si ets normal no seràs mai un tema dostievskià.

Si Woody Allen s'ha de servir de referents de classe benestant i culta per parlar de la naturalesa humana és que no sap situar aquestes qüestions en el ser humà corrent. (o només en clau de comèdia). O no vol: l'ambient burgués és molt més fàcil de desestabilitzar perquè té l'equilibri com a principi obsessiu. El drama burguès (Henry James) aconsegueix en la síntesi un estat molt similar a la tesi, fins a Haneke, és clar. El drama shakesperià diu que quan vegis l'antítesis, fuig d'escena perquè no quedarà títere con cabeza. Si aconsegueixes ser el primer desprès del'holocaust, t'endús la grossa. El drama obrer o mitjà comença fosc, tira cap a marró fosc i acaba amb una paret de color verd perquè volem acabar-lo bé, però sabem que acaba amb el mateix color de merda del principi. Mentre Woody Allen no acabi les seues pel·lícules (que passa al final amb els personatges de You Meet a Tall Dark Stranger? Tornen a la situació inicial? Busquen nous camins?). ¿Els finals semioberts són un missatge per als retratats (mira, nen, no juguis amb foc que...) o per a la gent normal (que pringuis aquests galeristes)?
Jo sincerament penso que el final "demà plourà però que me quiten lo bailao" de Match Point o Cassandra's Dream o "la que se avecina" de You Meet a Tall Dark Stranger és una manera de reconèixer que els guapos també tenen problemes i van al psicòleg, però són més guapos que tu i això mola.

I és que viure bé costa molts diners i maldecaps, però, òstia, que se'n viu de bé...

Ampliación del campo de batalla

2010-09-03T06:54:00.001-07:00

"La dificultad es que no basta exactamente con vivir según la norma. De hecho consigues (a veces por los pelos, por los mismos pelos, pero en conjunto lo consigues) vivir según la norma. Tus impuestos están al día. Las facturas, pagadas en su fecha. Nunca te mueves sin el carnet de identidad (¡y el boplsillito especial para la tarjeta VISA!...).
Sin embargo, no tienes amigos.
(...)
A ti también te interesó el mundo. Fue hace mucho tiempo; te pido que lo recuerdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podías seguir viviendo en el campo de la norma; por eso tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fue hace mucho tiempo, ¿no? Acuérdate: el agua estaba fría."

Michel Houllebecq, Ampliación del campo de batalla

Caure mort

2010-08-22T08:49:00.000-07:00

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.

Carta al Sr. Vicepresident de la Coca Cola

2010-08-18T07:00:00.000-07:00

Sr. Vicepresident,

Dubto si l'he de tractar de tu perquè és un piltrafa de 16 anys o de vostè perquè és vicepresident d'una empresa. Opto per la segona. L'escric perquè estic molt preocupat amb la campanya que està llançant vostè mateix en nom de la seua empresa.

Vostè anuncia per la tele que ha trobat la manera de contenir més producte en els recipients. Ho ha aconseguit ampliant els recipients. Vostè té una ment priviliegiada, escolti. D'això no n'hi ha cap dubte. En el recipient de 1,5 litres vostè s'ha carregat les dues zones convexes que permetien una subjecció ergonòmica, arribant així fins als 2 litres. Bravíssimo. Per altra banda, en l'ampolla de vidre de 300 centilitres vostè ha superat el non plus ultra: ha fet ampolles més grans de tal manera que li capiguin gairebé 600 centilitres. Inaudit.

La meua pregunta és molt senzilla: per què volem més Coca cola? No és una pregunta absurda. Entenc que a molta gent li agradi la Coca Cola. Què jo sapigui, ningú s'havia queixat de manca de Coca Cola. Sí, és cert que algú en els restaurants havia demanat una Coca cola de llauna perquè aquest envàs contè més líquid negre que l'ampolla de vidre. Ara vostès presenten la de 550 centilitres. I de 300 a 550 hi van 250, que és gairebé una altra consumició. És un augment residual? A mi em sembla que no. Quans grams més de sucres i greixos ingerirà el client? Gairebé el doble també, he de suposar.

Paral·lelament (no estic dient que hi hagi relació), el Rei Hamburguesa ha presentat els seus postres extragrans. A mi això em recorda una cosa: Super Size Me. En un moment donat afirmen que la mida petita de beguda als restaurant de fast food dels Estats Units equival a la mida gran dels locals europeus de la mateixa cadena. Jo no sóc client d'aquests tipus de comerços, però si suposo que la mida gran a Europa deu rondar el mig litre o més. La mida gran als EUA deu ser de 1,5 o així (fa temps que vaig veure el documental). Sembla ser, doncs, que vostès i el senyor Rei Hamburguesa estan disposats a acabar amb aquesta "anomalia".

Gràcies a vostès Europa serà una mica més obesa. Gràcies a vostès hi haurà més infarts de miocardi, més greixos saturats, més diabètics. Sí, vostè pot apel·lar que el consumidor és responsable i que hi ha lliure mercat. Això és fals. El sucre és adictiu i ho saben. I com més menges, més gran es fa l'estomac i més costa d'omplir-lo, i ho saben. Jo regalaria una Coca Cola de 550 cl al seu fill o filla cada cop que digués això de la responsabilitat del consumidor i la llibertat de mercat. I l'obligaria a beure-se-la sencera. Però com que no crec que vostè tingui decendència perquè és un adolescent, li donaria a vostè i li fotria per un embut, com a un canard. Quan als 20 anys pesi 90 quilograms estaré encantat d'acceptar-li les disculpes i veure com s'intenta agenollar però li és francament impossible.

En el temps en què l'estalvi i la moderació començaven a imposar-se en el caos que l'avaricia i l'abundància han provocat, vostès contraataquen i s'aprofiten del públic jove, el qual ni és responsable ni entèn la llibertat. Si, apel·li a la responsabilitat dels pares. Però, sap?, prefereixo limitar el seu marge de benefici que gastar millonades de l'erari públic per vigilar els pares quan el seus fills facin una festa a casa. Els Estats Units és obesa pel seu afany de diners, no perquè ho hagin decidit els ciutadans d'Estats Units en un exercici de responsabilitat i llibertat.

Per tot això li demano que es foti tota la nova Coca Cola que diu que ens dóna de més i se la foti pel cul amb una manguera fins que li surti per la boca. Just desprès salti cinc cops i engoleixi un paquet sencer de Mentos.

L'oratòria com a síntoma

2010-08-08T06:41:00.000-07:00

Analitzo varis discursos, pronunciats o escrits en diversos moments per diverses persones. Molts d'ells apel·len a valors que, diuen, doten de sentit la comunitat. La pronuncia d'aquests valors és precisament el que encén l'auditori, el que fa que regni la màgia de la retòrica: el silenci, l'emoció i la trascendència de l'experiència col·lectiva. Això passa quan s'apel·la a aquells valors amb els quals tothom s'hi sent identificat. Aquests valors poden ser la llibertat, la història, l'esforç, la responsabilitat, etc.

Ara bé, si fem un pas enrere i ens ho mirem amb calma, veurem que si s'apel·la a aquests valors és perquè estan desvalorats. Tindria sentit parlar de democràcia si aquesta fos desenvolupada plenament? ¿Ens emocionariem sentint a parlar de l'alliberació de la dona si la dona estigués alliberada, encara que creiem que la dona lliure és el pilar de la nostra societat? Aplico el principi que hom no valora quelcom fins que li és arrebatat. Concretem: podem valorar quelcom intrínsec a la nostra cultura, però el versar-ne indica que hi ha una preocupació al voltant, és a dir, que no hi és o que està malmesa. Us imagineu que constantment hi haguessin discursos en defensa l'escolarització obligatòria? No, perquè està assolida i integrada. En canvi, sobre l'esforç a les aules, tothom se n'ompla la boca. És a dir, qui diu com de bons són els amics és perquè se sent sol, qui creu que "España sólo hay una" és perquè n'hi ha moltes, qui diu que som moderns és perquè som antics, etc.

L'anunci d'Estrella Damm sobre les coses ben fetes és un exemple. Aquest anunci identifica la feina ben feta del Futbol Club Barcelona amb el tarannà del ser català: treballar, esforçar-se, perseverar, innovar... en fi, fer les coses ben fetes. Reconeixem-ho: a tots ens ha encandilat i hi ens hi hem identificat com a catalans; hem pensat realment que aquí fem les coses millors que allí (un lloc indeterminat, però no costa gaire fer la dicotomia...). Però queden uns interrogants que sembla que ningú ha pensat: el Barça guanya sempre? Realment fem la feina tan ben feta? I encara més: des de quan la rumba i la cervesa s'associen a la feina ben feta? El Barça no sempre juga bé, Catalunya no és model de gairebé res i si treballéssim amb rumba i una estrella ens fotrien al carrer als dos dies.

Estarem d'acord que l'anunci és un bon joc d'il·lusions, que juga amb els somnis (èxit, modernitat, dinamisme) amb els ídols (tots els que surten) i l'alegria (cervesa, rumbeta, platja). El mateix passa amb tants altres exemples de discursos. Qualsevol polític diu que la joventut és el tresor més valuós d'un poble. Ens podem creure valuosos al sortir del meeting i l'endemà al matí mentre esmorzem, però més enllà la realitat se'ns mostra com un món antipàtic amb el jovent. El més preocupant és quan qui parla és un manipulador nat, un demagog i parla de valors en els que ni tant sols hi creu. Això es comprova de dues maneres: com es comporta en el seu dia a dia i com treballa en conseqüència. L'esforç és un exemple paradigmàtic: quans dels que diuen que sense esforç no es fa res a la vida no són uns panxacontents que tot a la vida els ha vingut regalat? Quans dels que diuen que la vida cristiana és la vida virtuosa desprès viuen de pecat en pencat? Quans dels que diuen que el jovent és la clau pel progrés no han mogut ni un dit per millorar la situació laboral dels que comencen? Llavors, l'exercici d'oratòria es torna en un exercici d'embaucadors: uns enganyen un auditori per perpetuar interessos propis.

En conclusió, els grans passos endavants són signe de grans coixeres: com més il·lusiona un discurs, a més coses inexistents apel·la i és per això que hom ha de vigilar qui escolta i a qui s'encomana.

Ciutats

2010-08-05T11:29:00.000-07:00

"Però les ciutats americanes no assoleixen mai aquelles vaances fora del temps a què convida el gènere monumental, aquella vida sense edat que caracteritza les més belles ciutats, esdevingudes objecte de contemplació i de refleció i no simples instruments de la funció urbana. El que em colpeix a les ciutats del Nou Món, tant si es tracta de Mova York, com de Xicago o Sao Paulo, que hom sovint compara, no és pas la manca de vestigis: aquesta absència és un element de llur significació."

Claude Leví-Strauss, Tristos tòpics, pg. 91

L'anàlisi

2010-07-04T03:38:00.000-07:00

"—No li agrada sentir parlar de l'anàlisi...

—No cada dia. M'agrada molt i no m'agrada gens, amb alternança, enginyer.

—Com es menja això?
—L'anàlisi és bona com a instrument de clarícia i de civilització, bona en la mesura que fa trontollar els convenciments necis, anul·la els prejudicis naturals i soterra l'autoritat; amb altres paraules, és bona en tant que allibera, refina, humanitza i fa que els esclaus madurin per a la llibertat. I dolenta, molt dolenta, en la mesura que impedeix l'acció, perjudica les arrels de la vida i és incapaç de donar-ne, de vida. L'anàlisi pot ser una cosa molt poc apetitosa, tan poc apetitosa com la mort, i de fet crec que en forma part... està emparentada amb la tomba, amb la sospitosa anatomia de la mort."

Thomas Mann, La muntanya màgica, pg. 327.

Primavera

2010-06-23T15:32:00.000-07:00

Si la joventut és la primavera de la vida, tu ets abril.

Si fa, no fa

2010-06-17T03:58:00.000-07:00

-I què me'n dius de tot això? De què ha servit?
Perds el temps saltant d'una pàgina a l'altra. Esperant un correu nou, algú que et comenti, alguna entrada suficientment dolenta en algun blog que no et faci sentir enveja, algun vídeo nou, prou esplícit sense caure en la falsedat. I així dia a dia. Sort que no he entrat en el món de les sèries. Això si és estar penjat.
- Fem les coses massa ràpid, estem accelerats...
Si home. I que fots a les nits? A cas llegir articles? Ningú és més humà que el que és, però no fotem. Les excuses són un gènere literari: són ficció aforística. Però, què és el que falla? A cas ells, a cas el sistema, a cas jo? El fuet i el dit són damunt la taula. Poden ser utilitzats tots dos?
- Sí, ja ho veig. Però em sento malament, saps? Què som al cap i a la fi?
Creus que jo ho puc saber? Em limito a produir coses que em defineixin o millor dit em vesteixin. Les coses que no hem pogut fer són samarretes que ens alletgen. Però nosaltres som una altra cosa. Què? No t'ho sé dir.
- Estem viciats, doncs?
Potser. Potser el vici és preguntar-s'ho.

Clergues pederastes

2010-04-12T15:36:00.000-07:00

(carta enviada al diari Segre)

Sr. Director,

M'ha cridat molt l'atenció que en l'edició del passat diumenge 11 d'abril hi hagués dues cartes sobre clergues pedòfils i en defensa de l'Esglèsia. No tinc comprovat que n'hi hagin en sentit contrari però m'ha semblat necessari respondre.

Les cartes (firmades per Baldomer Vallverdú i Jaume Sirera) intenten desvincular de l'estructura mateixa de l'Esglèsia els casos de pederastia que van apareixent i desvien l'atenció, al meu parer, cap a altres temes, com la pietat i l'antiavortisme, respectivament. No em sembla rigurós fer-ho.

El nombre de casos que apareixen a la llum pública comencen a ser massa com per considerar-los casos aïllats. Això no vol dir que la majoria o tots els clergues siguin propensos a cometre tal acció, però caldrà estudiar si l'estructura catòlica ho permet o ho facilita de manera inconscient.

En segon lloc cal atendre si l'Esglèsia catòlica és autoritat moral o no. Sense cap mena de dubte, l'Esglèsia és una institució que s'ha preocupat des de fa segles sobre moltes qüestions morals. Però sembla que últimament atèn assumptes que no haurien de ser competència seua. Parlo de temes que entren sota el rètol 'família', com el matrimoni (entre homosexuals), l'avortament i l'educació dels infants. Dic que no són competència seua perquè cap d'aquests tres assumptes són accions de les que els clergues puguin tenir experiència directa. El seu coneixement sobre la família és metafòric i simbòlic, no pas pràctic. Per tant, la seua aportació pot ser interessant als debats que s'hi formulin, però donar-los autoritat és exagerat.

Fou Sant Pau qui, savi com era, digué la frase “més val casats que cremats” (I Corintis 7:2), referint-se al conjunt dels mortals excepte els clergues, als quals se'ls hi presuposa castedat santa. Els casos apareguts indiquen, almenys, esquerdes en aquest plantejament. No és d'estranyar que, davant aquesta obsessió pels temes familiars i sexuals, que contrasta amb el silenci que l'Esglèsia guarda sobre altres temes com la violència (de gènere, militar, etc.) o les desigualtats socioeconòmiques, l'opinió pública s'indigni quan la hipocresia assoleix nivells tan vergonyosos.

An Injustice in Spain

2010-04-09T05:48:00.000-07:00

(Editorial del New York Times)
Published: April 8, 2010

Spain’s best-known investigative magistrate, Baltasar Garzón, is now being prosecuted in a politically driven case that should have been thrown out of court.

Judge Garzón is charged with ignoring a 1977 amnesty law when he decided to investigate the disappearances of more than 100,000 people during Spain’s 1930s civil war and the decade of Francoist repression that followed. The charges were brought by two far-right groups who fear an open investigation of the Franco-era record. Unfortunately, one of Mr. Garzón’s fellow magistrates sustained the complaint and brought formal charges this week.

As a result, he will now be suspended from his duties pending trial. If convicted, he could be barred from the bench for up to 20 years, effectively ending a career dedicated to holding terrorists and dictators accountable for their crimes. That would please his political enemies, but it would be a travesty of justice.

The real crimes in this case are the disappearances, not Mr. Garzón’s investigation. If, as seems likely, these were crimes against humanity under international law, Spain’s 1977 amnesty could not legally absolve them. The suspected perpetrators are all dead, and Mr. Garzón long ago halted his investigation, passing jurisdiction to local Spanish courts in the areas where the victims were exhumed.

Mr. Garzón is a fearless and controversial prosecutor who has made many enemies over the years. He has brought cases against Basque and Al Qaeda terrorists, powerful Spanish politicians, Latin American dictators and Russian mafia thugs.

High-profile cases, like his bid to try the former Chilean dictator Augusto Pinochet, appeal to him, and sometimes he overreaches. But his consistent goal has been to deny impunity to the powerful and expand the scope of international human rights law.

Mr. Garzón should be allowed to resume that work at the earliest possible date. Spain needs an honest accounting of its troubled past, not prosecution of those who have the courage to demand it.

Navegante

2010-04-08T18:10:00.000-07:00

Después de birras veo
Sardenya a través de Aragó
y dejo tu cama atrás
y sólo encuentro parejas.
Parejas que se tocan
Parejas que rien
Parejas que discuten
Parejas que salen de fiesta.
Y subo ese paseo
tantas veces cruzado juntos.
Ahora eso
se instala en mi espalda
a medida que me alejo.

Un dia

2010-04-05T01:37:00.000-07:00

"Todo lo contrario, en el recurso a los estereotipos del lenguaje político ve una repetición cuya naturaleza es, por sobre de todo, lúdica; y en la refacción de una universalidad funcional y adaptada, ella teme por el regreso masivo a los códigos coercitivos de la sinstituciones."
.
.
un poco de vino blanco
.
.
¿Hay algo que esté haciendo mal?
.
.
Sí.
.

No he bebido suficiente vino.

.
Vuelvo a leer.
.
.

joder con los estructuralistas (más vino)

.
.
Sigo, si es que es que me muevo (meditación cartesiana)
.
.
Prolongación peluda de mi abdomen que ronronea.
.
.

La cabeza de ma (ay, al revés) vueltas semiológicas. Me voy a dormir en la estructura cama. Será mejor.

.
.
- Hola Buenas noches, ¿a qué piso va?

- Hola, al Cadalso por favor.

.
.
Nunca había cogido el ascensor para ir del comedor a mi cama. ¡Que descubrimiento!
Oye, este botones se parece, que coño, es Jaume Sisa. Voy a preguntarle...Joder, si que sube ésto. No llegamos nunca. ¡Y qué calor de repente! Uf. ¿Será su mata de pelo?
- Oiga, ¿no tiene calor? ¿No falta aire aqui?
- Yo tengo un hermano llamado así.
- ¿Calor?
- No. Aire. Está encerrado en un cajón de armario. Bien, ya hemos llegado. Séptimo cielo, directamente engendrado en su cabeza. Buenas noches.
- ¿Como?
- Ya hemos llegado. Buenas noches. Adiós (¡cling!)
.
.
Mi cabeza es así? No me situo. Es compleja. Yo también pues (meditación cartesana)
.
.
Hay niebla hasta un palmo por encima del suelo. Será Lleida. Lo he superado. (clave metodológica propiedad de S.Freud)
.
.

pg. 29
.
.

Suena un piano por algun rincón del cielo. Es decir, suena en mi cabeza. Creo que son sueños que pueden comprarse (he aquí en enlace para lectores no hábiles: ponedlo, pero seguid leyendo, ya volveréis a verlo luego. Vale la pena, mola. NOTA TÉCNICA: abrir en otra pestaña o ventana, haciendo clic con el derecho y diciendole "abrir en otra pestaña" ¡Que sino te vas de este fantástico blog con esta mierda de texto!)
.
.
Un señor viejo y con joroba da vueltas lentamente a un polígono irregular con la ayuda de dos bastones. Parece que sabe muy bien lo que hace.
.
.
Qué sueño. Y hambre. Un hambre que te mueres.
.
.
¿Qué puede comer uno dentro de su cabeza? Representa que estoy en el séptimo cielo, pero no es sensualmente agradable.
.
.
Veo a Fifty. Bueno, mejor dicho que veo su cola. Parece que el resto se encuentra bajo la niebla. Podria comermelo.
.
.
Leo Salida Burguesa. ¿Será un restaurante? ¡Oh! Una bici sin pedales. Así iré más rápido, aunque pareceré un poco ridículo.
.
.
Bueno, estoy en mi cabeza. Que más da.
.
.
Parece que este relato no se termina nunca y empiezo a hartarme. Tengo sueño y mucho trabajo mañana.
.
.
(chico con mono azul y caja de cartón de tamaño televisor de casa de verano) - Disculpa. Em tornes sa bici? Li estava ensenyant a anar-hi a sa meva capsa. Estàvem descansant.
(detuviéndose, se baja y se la da) - I tant! Perdoni. Però com s'ho fa la capsa si no té pedals?
(sube la caja y se aleja)- Li és igual perquè tampoc té cames.
- Ah, tens raó. (saluda con la mano) Que vagi bé!
(se gira)- Adéu, i gracis!
.
.
Tengo hambre. ¿Quiero una zanahoria? ¿No hay otra cosa? Debo tener algunos nabos. ¡Gracias!
.
.
¡Es un nabo!
.
.
Eso lo dijo Estragón. Aquello Vladimir. Más claro no puedo ser. Bueno, puedo decir la página, pero seria repetirse.
.
. ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Inaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. semiinaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Audito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.
.
Tengo ganas de... mmmh... ser como Wittgenstein... Tu ja m'entens...
.
.
Mecagondéu, this journey never ends, isn't it? Porto 4 dies y yo tenia un examen de retórica, señoria. Tenía que aprenderme la tabla del siete, señorita. Y... no soy hombre de escusas.
.
.
oh, un paisaje

.
.
Duelo: no aplastamiento, bloqueo (lo cual supondría un 'lleno'), sino una disponibilidad dolorosa: estoy en alerta, esperando, espiando la llegada de un sentido de la vida. (ara no sé que anava a dir)

._______________. Fixeu-vos que heu avançat
_._____________._ (baixar de línies)
__.___________.__ i heu retrocedit
___. _________.___(pujar-ne)
____.________.___sense avançar de fet la lectura.
_____.______.____Jugo amb vosaltres. Pringuis!
______.____._____
_______.__.______
________._______
Amics, amigues, aprofitem ara que de grans... qui sap que menjarem de grans... Mireu a Peter, si no...
.
.

Oh, un llit!! (és de color verd perquè el verd és el color de l'esperança)
però no creo que aquí pueda dormir

.
1
.
.
2
.
.
.
3
-->z
--->z
---->z
------>Z
------>Z und so weiter (but in silence)
.
.
.
.
.
.
.
y que ganas de dormir, o de despertar: éste es el dilema. Que es más noble a l'esperit, deixar que el son prengui les brides de la vida o mantenir les nines vives, les oides atentes? Vetllar, dormir... dormir i potser somniar que vivim, i que el que succeix té un sentit otorgat.
.
.
¿Qué fin pondrías tu, si siempre terminamos en la cama, donde algunos follamos, donde otros mueren?

L'Escola

2010-03-28T16:29:00.001-07:00

Una tarda de tardor vam sortir els dos cursos de P5 i P4 si no m'equivoco (sincerament no me n'enrecordo) a buscar pedres. Les mestres no ens van pas avisar. Jo vaig saludar la meua germana tan bon punt la vaig veure, encara que no feia ni 10 minuts que havíem estat al pati o que al cap de dos hores podria dir-li el que fos a l'autocar. La qüestió era recordar als meus amics que tenia una germana al curs de sota. Vam creuar la carretera. Això era una cosa que es podia fer als principis dels 90 amb més o menys llicència. Ara cap mestra s'arriscaria.

Just a davant de l'escola hi havia la carretera i desprès hi havia un camí que feia baixada fins al marge del riu, feia un gir de 90º i discorria per la riba. És a dir, l'escola estava com en un turonet proper al riu. Cada matí observàvem aquell camí que s'allunyava paral·lel al riu i es perdia. Sempre m'he preguntat on duia, riu amunt. A les muntanyes? A la neu? Podeu imaginar l'estat d'excitació que significava deixar la carretera per baixar pel camí.

Llavors les mestres ens van dir què feiem allí. Veníem a agafar un còdol que desprès pintàriem com si fos una marieta. Ens van advertir que vigiléssim, que podíem caure al riu, que es trobava a un metre i un poc més per sota nostre. Vaig pensar que ja s'havia de ser ruc per caure en una cosa tan gran com un riu. Al cap d'una estona vaig sentir com una petita esllavissada de pols i sorra i un cos del que només vaig poder distingir la bata a ratlles i els pantalons foscos que queia. Era el F. Durant molt de temps vaig pensar: qui si no? En F., però, no es va mullar. En una imatge pròpia de l'Indiana Jones, havent caigut de cul encara al camí, va saber girar-se i agafar-se a una sòlida arrel d'arbre que sobresortia només un pam de la terra. Depressa les mestres van ajudar-lo. Ni Harrisson Ford ho hagués fet millor.

(Anys desprès, a 6è, amb bicicleta pel Delta de l'Ebre, ell mateix, fent el ruc, va sortir-se de la carretera i va caure, aquest cop sí, a una sèquia plena de llenties. Les llàgrimes per la bronca de la profe (un dia us en parlaré) se li mesclaven amb l'aigua fangonosa mentre el monitor rescatava la bici.)

On éreu, vosaltres, aquell dia?

Al despertar, el neoliberalismo seguía allí

2010-03-02T11:43:00.000-08:00

“Restablecer la competitividad de España puede necesitar grandes sacrificios, como una bajada de salarios.” -Olivier Blanchard, economista jefe del FMI-

Isaac Rosa || Público, 06/II/2010

Permitan que parafrasee hoy el famoso cuento hiperbreve de Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.” Porque así me siento estos días. Cuando uno cree estar despertando de la pesadilla de la crisis, todavía amodorrado y entumecido, abre los ojos y se encuentra al FMI, la OCDE y compañía, en el mismo sitio en que los dejamos, y emitiendo los mismos gruñidos. Así que cierro los ojos y me duermo otra vez, o por lo menos me hago el dormido.

¿Me he perdido algo? ¿Me di un golpe en la cabeza y no me he enterado? Porque hasta hace nada todavía se oían voces, incluso voces autorizadas, que prometían un cambio de rumbo, que las cosas no podían volver a ser como antes, había que aprender de los errores y etc. Ya digo, hace nada de eso. Y de repente, me encuentro estos días con los mismos informes y portavoces de los mismos organismos internacionales, recomendando las mismas medidas de ortodoxia neoliberal que recomendaban antes de la crisis.

Y no sólo el FMI y demás fauna. También oigo hablar estos días de “los mercados internacionales”, ante los que gobiernos como España o Grecia deben arrodillarse, tratar de usted y obedecer en lo que manden para recuperar la confianza de esos mercados, que por lo visto son capaces con sus decisiones de mantenerte a flote otro ratito o terminar de hundirte.

Pero hay más. Entre los dinosaurios revividos no falta el T-Rex: resulta que el gobierno tiene que girar a la derecha para que las agencias de calificación no devalúen los bonos de deuda. ¿Mande? ¿He oído bien? ¿Agencias de calificación? ¿No fueron ésas las que dieron nota alta a la basura financiera? ¿Y para esto me he despertado? Casi que prefiero la pesadilla.

_____________________________________________________________

La CEOE propone un nuevo contrato precario para jóvenes

La idea de la patronal es que tenga "una duración de entre seis meses y un año, sin protección por desempleo y con cuotas empresariales cero"

EL PAÍS - Madrid - 02/03/2010

Con la mesa del diálogo social en marcha, la patronal ha lanzado una nueva propuesta de contrato juvenil. La idea de CEOE es que este contrato tenga "una duración de entre seis mese y un año, sin protección por desempleo y con cuotas empresariales cero", ha explicado el director de Relaciones Laborales de la patronal, José de la Cavada, en los pasillos del Congreso de los Diputados, tras intervenir en la comisión de Trabajo del Congreso.

El responsable de la patronal fue más allá al precisar que esta propuesta se inspira en una medida francesa que "en el mejor de los casos" iguala el salario mínimo interprofesional, aunque eso en España podría revisarse.

Según De la Cavada, la propuesta ha sido puesta encima de la mesa del diálogo social, y no ha recibido una buena acogida ni por empresarios, ni por sindicatos. Pero desde la orilla sindical se niega que haya formulado con tal nivel de detalle. Se admite que, en algún momento, la CEOE ha intentado hablar de nuevos modelos de contratos, pero que el Gobierno ha rechazado abrir ese debate.

Bonificaciones a la contratación

Por su parte, el secretario general de CEPYME, José Manuel Vilar, ha señalado que la experiencia ha dicho que hay que perfeccionar el sistema de bonificaciones a la contratación para que sea más eficaz y cumpla los objetivos para los que fue creado.

Durante su intervención en la comisión, Vilar ha subrayado que no es cierto que exista "una cultura de la temporalidad" entre los empresarios y añadió que lo que hay es incertidumbre y que las personas también son temporales. En cualquier caso, subrayó que "ojalá mañana hubiera uno o dos millones de contratos temporales".

Paraules de comiat

2010-02-14T02:26:00.000-08:00

Lleida, 10 de febrer de 2010

La mare s’ha mort. I vull dir des del principi que crec que jo no hauria d’estar aquí dient aquestes paraules. O no ara.

Volia dir-vos en primer lloc que és injust. Les mares es moren, és cert. Però no és just que la nostra mare, aquesta mare i no una altra, s’hagi mort ara. No és just que ens deixi amb 20 i 21 anys. No és just que desprès de sofrir tant entrés en aquesta malaltia i no se’n sortís. No és just. No és just que després dels esforços per fer-nos créixer, no ens vegi adults, titulats i enamorats. No és just que no ens pugui fer d’àvia.

La mare ens ha criat, educat i mantingut. I ho ha fet amb molt de patiment. Hem de preguntar-nos si ha estat feliç la mare. Ho ha estat? Crec que ho ha estat en la mesura que veia en nosaltres, la Violeta i jo, el producte dels seus esforços.

Recordo i recordaré la mare com una dona lluitadora, exemple per a moltes altres dones. Com a mare ens ha transmès el valor de la dedicació i l’esforç. L’estiu passat ella estava en un moment delicat. Ella no ho sabia. I sense saber-ho, vam tenir una conversa, ella i jo, a la meua habitació. Vam parlar de les dues coses més important que ella ens havia volgut transmetre. I una d’elles era aquesta: l’hàbit d’esmenar-se en les coses, de fer-les i fer-les bé. Això era el principal caràcter de la persona bona, deia. Per a mi, és clar, ella ha estat una mare que ha tret forces d’on no n’hi havia per portar-nos amunt. I crec que ho ha fet, de nou, de manera exemplar. Violeta: seguirem endavant.

L’altre valor que ella va destacar aquella tarda d’estiu té a veure amb aquest Andante grazioso de la sonata número 11 de Mozart que hem escoltat. Una altra tarda ella i jo estàvem al menjador de casa. Ella llegia el diari, jo un llibre, el gat dormia arraulit i vaig posar aquesta sonata. De seguida vaig notar que passava alguna cosa. De repent, la música establia entre ella i jo un marc familiar tancat i equilibrat, on el temps només era el senzill sonar de les notes o el pas de les pàgines. No feia falta que parléssim. El segon valor que la mare ens ha transmès és el de la serenitat de l’acció, la serenitat i l’harmonia d’un andante grazioso de Mozart. Això és més important del que sembla i es veurà a la llarga.

La mare és morta. Va morir a mitja tarda, la llum del sol ponent entrava a l’habitació de l’hospital de manera plàcida i agradable. Va morir com era ella: amb pau, amb serenitat i sí, reconeixem-ho, amb un xic de tristesa. Va morir amb els que més s’estimava, que érem nosaltres. Ara ja descansa en pau.

La Violeta i jo hem perdut la nostra referència, el nostre pilar. Probablement sigui l’esdeveniment més important en la nostra vida. S’obra una nova etapa que serà dura. Però, Violeta, tenim quatre coses que ens ajudaran. Dos ens les ha donat la mare, a saber:

1) L’esperit de l’esforç i de la feina ben feta, clau per sobreviure i tenir èxit.

2) La serenitat per neutralitzar els obstacles, per viure en harmonia amb el món i els altres.

3) Els amics. Els amics seus i nostres, que s’han bolcat i es bolcaran en nosaltres. Sense vosaltres això no serà possible.

4) Nosaltres. Cadascú pel seu compte però units encara més, la Violeta i jo som dipositaris d’aquest grandiós exemple que era la mare. Violeta, sabrem caminar sols, n’estic segur.

Mare: descansa en pau que ja et toca. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes, moltes gràcies. T’estimem.

Gràcies a tots i a totes per haver vingut. Ara, quan sortim d’aquí havent acabat, fem-ho com ella hagués volgut: tristos però contents d’haver-la conegut. Dolguts, però amb un somriure de serenitat. Estic segur que així ho hagués volgut. Moltes gràcies.

Aforismes hospitalaris VII

2010-02-07T13:30:00.001-08:00

Quan els hi parles, les infermeres, et miren com si ja sapiguessin el que els hi estàs dient i t'escolten només per no girar-te l'esquena.

Aforismes hospitalaris VI

2010-02-07T03:41:00.000-08:00

La veus entubada i penses que és la fi, que com hem arribat fins aquí. I recorres les últimes 24 hores, a casa, l'ambulància, urgències... Tenia la cara com desfigurada i estava semiconscient.
Observes que ja portava dies donant síntomes d'aquest tipus, que pot ser no calia córrer tant sinó anar poc a poc però havent començat més aviat.
Però no, ja portava mesos així i no podies anar a l'hospital perquè es queixava de...
Te n'adones que no, que aquest estat és el mateix que des de vam començar amb la medicació X, combinada amb les pastilles Y, sol que una mica més greu.
El record d'aquest estat de debilitat, ensopiment i depressió es remonta fins al principi de la malaltia i et preguntes: quan va ser l'última vegada que la vas veure bé i rient?
I recorres tots aquests anys i no caus en cap dia, ni assenyalat ni ordinari. Tot una constant de preocupant boira damunt seu i en l'ambient.
Quan fa de tot això? Comptes els anys i intentes recordar el temps d'abans, per si com diuen, qualsevol temps anterior era millor. I llavors tampoc recordes que estigués bé, que tampoc reia en excès o no més del que reia just al principi de tot plegat. Tampoc tenia una vida més alegre de ha anat tenint fins ara que té una mascareta a la cara.
És que ja estava malalta des de sempre? Estem tots malalts i no ho sabem? Som el que som i estem malalts? O ens anem fent a mesura que emmalaltim? O dit en termes més extrems: som el que som quan estem vius o quan morim, o en el procés.
Sí, tot això sona molt a joc per a impressionar estudiants, però el tub i el llit són ben reals.

Desnudo en Haití

2010-02-06T01:47:00.000-08:00

Un joven trastornado pasea desnudo por Puerto Príncipe, un símbolo inconsciente de la indefensión del país tras el terremoto

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL) - Puerto Príncipe - 05/02/2010|| EL PAÍS

Pasea siempre solo, desnudo, sin rumbo. De vez en cuando se detiene, mira al frente, bosteza, se rasca el costado y continúa su camino con los brazos caídos. Si un coche pasa demasiado cerca, se recoge unos centímetros en la acera y sigue andando. Lo echan de un sitio y se va a otro. Sin protestar. A las seis de la mañana se le puede ver en cualquier calle. El frío le hace abrazarse a sí mismo entre la gente que carga con sacos de arroz y bidones de agua en la cabeza. No mira a nadie y nadie le mira. ¿Quién está más trastornado? ¿El chico desnudo o la sociedad que ni siquiera repara en él, que no tiene resortes para acogerlo en ningún lado como cualquier ser humano se merece? ¿Quién vive más enajenado?

El chaval desnudo se ha convertido en un símbolo inconsciente de la indefensión de Haití. Una indefensión que ya era patente, igual que su desnudez, antes del terremoto. Con cada autobús, cada coche o cada moto que sortea, cada peatón que se cruza, cada tienda de móviles, el joven va desnudando las grandes palabras de este siglo: ayuda humanitaria, cooperación, solidaridad internacional, reconstrucción.

Desnuda también a sus compatriotas, ricos y pobres. Después del 12 de enero hay bajo sus pies más cristales, escombros y alambres, pero su historia ya era así antes de la catástrofe. En el centro de Puerto Príncipe, muy cerca del Palacio Presidencial, desde toda la vida, algunos "locos" se pasean en cueros sin que nadie haga nada por ellos.

Son pocos, pero son. Las ruinas del terremoto sólo han puesto el decorado idóneo detrás de ellos. La estampa podría servir para que un publicista avispado idee un anuncio en el que ensalce la fuerza, la independencia y la libertad de la juventud ante cualquier situación.

Tendría mucho éxito en cualquier sitio, menos en Haití.

Tong! Tong! Media noche

2010-02-02T13:39:00.000-08:00

Y dentro de las casas se hace la alegria:
¡Hoy es el día!
El suyo
y lo comparten.
Sonrisa torcida. Tengo frío y estoy lejos.
Bueno, no tanto, por ahí
Sólo unos meses detrás.
Y sonrío para que no me pregunten
pero hombre, ¿no te alegras?
¡Pues claro! ¡Claro que me alegro, joder!
Hubiera esperado este día con la mayor ilusión.
Esperaba más este día que el fin de mes,
pero, ¿yo que quieres que le haga,
si hace frío y estoy en la calle?
Mejor me entro en una biblio
a hacer lo que se me da mejor:
mirar por la ventana de una biblio, el viento,
la lluvia... la gente... fijate...
Pero todo tranqui y sin que pase ná.
El tiempo va haciendose cada vez más lejano
el reloj cada vez más pequeño, en esa nube
de arriba a la derecha. Hasta que desaparezca.
Vamos, venga, pongámonos en serio.
Que lo pasado, pasado está.
( )
Pero hoy, es hoy. Y un año, fijate.
Y este día es el que me hubiera gustado
que fuera de otra manera,
no sé, sabes. Normal y especial a la vez.
Otra vez la sonrisa torcida. ¡No me preguntes!
Que sé yo de poesia. Yo sólo le doy vueltas
a las cosas.

Entrevista Renzo Piano

2010-01-09T12:41:00.000-08:00

"El arquitecto siempre busca la Atlántida"

El creador del Beaubourg de París sigue siendo uno de los arquitectos más activos, con proyectos en todo el mundo. Se considera "un artesano". "Mi trabajo se basa en la verdad", afirma.

LUCIA MAGI |El País, suplement Babelia, 09/01/2010

Su estudio es una caja de cristal en equilibrio entre mar y montaña. Descansa en la ladera de una colina, justo encima de la bahía de Punta Nave, unos 30 kilómetros al oeste de Génova. Se accede por un ascensor transparente que trepa a cielo abierto hasta la puerta. Los cincos niveles de este fortín de luz son un hervidero de gente reunida alrededor de diferentes mesas, examinando dibujos, escrutando maquetas o charlando en los pasillos con un rotulador entre los labios. Renzo Piano se para, asiente con la cabeza, se toca la barba meditativo, sonríe. Su estudio, el Renzo Piano Building Workshop, es uno de los más activos y laboriosos del mundo. En este momento cuenta con 27 obras en curso: desde el campus de la Columbia University hasta el Tower Bridge de Londres; de un monasterio de monjas en Ronchamp, Francia, a Gandía, Valencia, donde acaba de arrancar la calificación urbana del puerto. La Fundación ICO de Madrid le homenajeará con una retrospectiva a finales de septiembre. A sus 72 años -nació en Génova en 1937- parece inagotable. Salta de un rincón a otro del planeta, dividiéndose entre la sede italiana del RPBW, la de Nueva York y la más antigua, abierta en 1981 en París, donde vive. Luego controla las obras in situ, observa, come entre los andamios, habla con trabajadores y vecinos.

PREGUNTA. Usted prepara sus intervenciones como un buen reportero una pieza. En la calle.

RESPUESTA. No se puede ser arquitecto sin un perpetuo trabajo de investigación de la realidad. Sin la actitud continua y humilde de preguntar a las personas y a las cosas que viven en un lugar. Un edificio no es un ornamento, es algo que dialoga con su contexto. Hay que prestar atención a ese entorno. Tampoco se trata de una celebración narcisista: interpretas a una comunidad, no te citas a ti mismo. Es un pirateo, que recoge estímulos de cualquier cosa. Un robo constante, y muy peculiar: a rostro descubierto y mano desarmada, perpetrado con la honesta intención de devolver el botín en el futuro.

P. ¿Cómo se consigue?

R. La mía era una familia bastante humilde: mi padre, constructor; mi madre, ama de casa. Pero lograron inculcarme el germen de la curiosidad. Me obligaban a leer. Una lectura asidua te hace instintivamente curioso. Y sólo si te interesa el mundo puedes escucharle.

P. ¿El truco entonces está en su niñez?

R. No se me daba muy bien la escuela. Eso me ha permitido crecer con la idea de que tenía que aprender de los otros. Los empollones se forman pensando que son superiores, y acaban siendo arrogantes. Yo tenía la sensación inversa.

P. ¿El conflicto mundial afectó a su infancia?

R. Los que nacimos con la guerra y nos criamos en sus consecuencias somos hijos de un temporal. Venimos al mundo en medio del drama, de la tragedia, del miedo. Cuando llegó la paz, empezamos a notar pequeños cambios: las calles eran cada vez menos destartaladas, los edificios menos agujereados, la comida más sustanciosa, el coche de familia más grande... Día tras día, mejoraba la vida. Al final, se te pega una suerte de optimismo intrínseco. Más tarde, llegó la universidad, la Politécnica de Milán. Vivía compartiendo piso e ideas; trabajaba en la bodega del arquitecto Franco Albini y por la noche participaba en la ocupación de la facultad. ¡Aquellos debates infinitos! Teníamos la sensación de que podíamos cambiar el mundo.

P. ¿Sigue pensándolo?

R. ¡Claro que sí! Un arquitecto tiene que cultivar la absurda idea de que puede mejorar la realidad. El sueño es lo que te empuja.

P. Sin embargo, un edificio es algo con los pies bien plantados en la tierra...

R. El arquitecto sigue dos pulsiones. Si por un lado idealiza, por el otro atiende a la tierra. Estudia la luz, el viento, la geología, la tecnología. Mi trabajo se funda en la pura fuerza de la necesidad. Se basa en la verdad, que es la cosa más terca y cabezota que existe. Estamos todos allí anclados. Pero luego me abro a cualquier sugestión, porque si no te quedas aplastado. Es un trabajo divertido que te hace testigo activo del mundo.

P. Enzo Biagi [importante periodista italiano] decía: "El reportero debe ser testigo de su época".

R. Je, je, creo, sin embargo, que un arquitecto es una especie rara de reportero. Es alguien que se transforma en ciudadano del sitio que relata con su obra. Tardas años en terminar un proyecto y pasas en aquel lugar un tiempo muy dilatado, que no transcurre en superficie, sino en profundidad. Para construir en una ciudad, te vinculas a ella, te identificas con ella, acabas considerándote ciudadano suyo. Eres el prototipo del antiturista, una persona que vive su permanencia con ligereza.

P. ¿Logra ser turista a veces?

R. Sí. Detrás del timón de mi barco. En el mar, la esencia de la que participas es acuática. Tocas la tierra y ya te vuelves a ir. Estás de paso, capturas una impresión mutable, de navegador. Como arquitecto no puedo. Me obligo a entender los ritmos, los rituales, los sentimientos de un barrio, de su comunidad. Acabo siendo lo que hago. Entro en un rol. Como un actor. A Vittorio Gassman le gustaba repetirme que un actor es un mentiroso que, sin embargo, sabe decir las cosas con gran sinceridad. El arquitecto no es un mentiroso, pero debe poder reproducir lo que captura en una ciudad con extrema lealtad.

El arquitecto-actor genovés ha interpretado algunos de los lugares símbolos de la historia contemporánea. Aún joven, en 1971, con su compañero Richard Rogers, hizo planear en el centro de París un nuevo tipo de museo, aquel Beaubourg todo cristal, abierto a la ciudad, que rompió con la Academia más de cien mayos del 68. Él proyectó la Potsdamer Platz finalmente unificada, justo encima de la herida que había dividido el mundo en dos partes. La nueva sede de The New York Times fue el primer rascacielos construido en la Gran Manzana tras el 11-S. El año pasado inauguró la Modern Wing del Art Institute de Chicago, una gran alfombra voladora que cataliza el fervor cultural de una ciudad que se descubre orgullosa tras la elección de un ciudadano suyo a la Casa Blanca. La ecosostenible California Academy of Sciences de San Francisco, con su techo ondulado y verde, parece un himno a la naturaleza, cuando ésta se revela frágil y el hombre se pregunta cómo dejar de vulnerarla. En el trabajo de interpretación del mundo, Piano parece estar siempre en el lugar apropiado en el momento apropiado. Cuando se lo haces notar, rompe en una divertida carcajada. "He tenido suerte. El truco es no quitarte las antenas. Acabas siendo un sensor que capta las ondas emocionales y las necesidades de una comunidad".

P. ¿Qué era lo que captaba en Nueva York? Construir en ese momento fue una especie de psicoterapia colectiva.

R. Las personas necesitaban volver a confiar. Por eso nos decantamos por un edificio completamente de cristal, con un auditorio donde organizar eventos para los ciudadanos y una planta baja que es un continuo ir y venir de gente. La transparencia no te esconde y te deja ver el mundo, transmite seguridad y sentido de pertenencia.

P. ¿Y en Berlín?

R. Sentido de culpabilidad. Necesidad de inocencia. Ganas de olvidar, incapacidad de asumir una memoria tan dolorosa. Los berlineses son así: borrón y cuenta nueva. Lo habían tachado todo. En 1990, Potsdamer Platz era un desierto. Eso fue difícil.

P. Hubiera dicho que sería más fácil construir en la nada que en un contexto urbano ya muy denso.

R. Es un lugar común creer que sin pautas, en la más completa libertad, el creativo pueda expresarse mejor. Para no crear sólo objetos bonitos, necesitas una partitura, algo a lo que aferrarte. La fantasía es una cosa maravillosa. Como la mermelada: riquísima, pero no hay que abusar y resulta aún mejor encima de una buena rebanada de pan.

P. Sueño y realismo, mermelada y pan. ¿Así nace un proyecto?

R. La lentitud forma parte del proceso. Te reúnes con los que encargaron la obra, con quien va a usarla y con tus colegas. Debes dejar que los estímulos y la parte técnica conversen, fluyan, reposen.

P. ¿El trabajo de equipo ayuda?

R. Claro. Conmigo está gente desde hace 30 o 40 años. Nuestras reuniones parecen partidos de pimpón. Ni nos acordamos quién dice qué, lo nuestro es un proceso colectivo. Generamos tanta carga que luego basta un movimiento de la mano, una arruga en una hoja, para que nazca un boceto.

P. ¿Cómo es su relación con las obras acabadas?

R. Son tus criaturas, como los hijos. Aunque se hayan independizado, sigues preocupándote por ellas, te preguntas cómo están. Y además son tu memoria. Te dan coherencia. Cuando estás con un nuevo proyecto siempre te acuerdas de una solución adoptada en el pasado, un error que ahora evitas...

P. ¿Vuelve a visitarlas?

R. Claro. Por ejemplo, una vez al mes suelo comer en el Beaubourg. El día siguiente le envío al director una nota en plan: "La ventana de la tercera planta necesita reformas; la maceta de la sala tal está agrietada...". Pasaré por una madre ansiosa, pero éste es mi oficio.

P. Habla de arquitectura como oficio y no como arte.

R. Me da reparo usar esa palabra: arte. Es un concepto que se desvanece nada más pronunciarlo. Como si afirmara ser modesto. Al autoproclamarme tal, ya dejaría de serlo. No puedo definirme un artista. El arquitecto es un constructor, un artesano.

P. Pero lo que crea dura, como el arte.

R. La arquitectura dura porque es el oficio de hacer las ciudades. Y las urbes son longevas, igual que una buena sinfonía. Mi amigo Luciano Berio decía que música y arquitectura viven de tiempos largos como los ríos, las montañas o los bosques.

P. Y cambian la realidad...

R. El arquitecto siempre busca la Atlántida. La arquitectura es sueño.

De la realidad literaria

2010-01-04T05:15:00.000-08:00

Decía Nabokov que hay tres niveles de interpretación literaria. La primera es la infantil, en la que el lector "vive" lo relatado. Así, todos nos hemos creído alguna vez mosquetero, Phileas Fogg o Frodo Bolsón. No creo que haya nada de malo en ello. A lo mejor creen que soy un anticuado, pero prefiero que un niño haga eso a que se pase la tarde jugando en una videoconsola.

El nivel siguiente es el adolescente, esto es, el que lee la literatura como si se tratase de un manual para la vida, sonsacando lecciones del mundo. No tiene porqué ser malo tampoco. El adolescente se caracteriza por su desarrollo en el mundo, dejando atrás el ámbito familiar más cerrado. Aparecen el amor i los amigos, en fin, nada que no sepan ya. Como nuestros padres acostumbran a no soltar prenda de como fue su época de andanzas, y como la vida acostumbra a no ser enseñada en las escuelas y los institutos (aunque ese sea su propósito), para eso están los libros. Leemos la tragedia de Joseph K., de Werther y del lejano Siddharta. Nótese que en la mayoría de los casos son aventuras acabadas en fracaso, a diferencia de las infantiles, que acaban bien, por lo general. Es decir, el adolescente es como si prefiriese compartir el conflicto más que aprender a evitarlo.

Nabokov decía que lo difícil es llegar al nivel adulto de la literatura, por el cual el lector se acerca al libro como artefacto, como creación, y no como representación de algo. Sus libros no son una narración novelística de nada. Es decir, el lector no puede identificarse para nada con los personajes de Ada o el ardor o ¡Mira los arlequines!. Desde este punto de vista, y mirando hacía atrás, parece un tanto ridículo, mejor dicho quijotesco, creer que uno se asemeja con un personaje novelesco, ya sea Ulisses o Max Estrella. Dicho en otras palabras, el adulto se acerca al libro por su calidad como producto completo, no por su posible correspondencia con la vida real, que es lo que busca el lector "adolescente". El adolescente busca un significado vital; el adulto un significante.

No es que lo que yo diga aquí tan alegremente sea una verdad que poseo y que quiero transmitir. Lo que Nabokov dice es algo radicalmente dispar a lo que yo y creo que muchos de ustedes acostumbramos a hacer: leer una novela para aprehender alguna lección vital. Buscamos en las novelas una evasión de la realidad pero que nos haga reflexionar sobre ella. A Nabokov le da igual la existencia. La única realidad es la que el escritor crea, acaso la única que existe. Esto es más difícil de lo que parece. Significa, creo, la separación total del yo con la realidad empírica para la total libertad creativa. Consideremos que cada uno de nosotros tiene un estilo propio, más o menos original y personal, pero observemos que tenemos uno y no muchos. Estamos ligados a la realidad literaria como estamos ligados a nuestro estilo. Nabokov es un maestro no en confundir realidad y ficción, sino en el mismo arte narrativo, que es el de la creación, sea cual sea.Reconozcamos que la literatura, pues, no sirve como método de descripción del mundo y la realidad que nos concierne. ¿A caso Nabokov traza una literatura demasiado purista? ¿Qué clásicos se salvan? ¿A caso Don Quijote, unos cuantos más y el mismo Nabokov? Y aún así, posiblemente baste.

¡Vivir!

2009-12-26T07:54:00.000-08:00

Entrevista a Richard Sennet

2009-12-22T18:38:00.000-08:00

"El capitalismo se ha hecho hostil a la vida"

El sociólogo estadounidense habla de su última obra, 'El artesano', basad en una conversación con su profesora Hannah Arendt

JUSTO BARRANCO | Barcelona | 23/12/2009 | La Vanguardia | Cultura

EL PERFIL

Del violonchelo a la sociología
Su padre fue voluntario de la Brigada Lincoln en la guerra civil española y además tradujo poesía popular catalana y autores como Unamuno. "No es el filósofo que yo hubiera elegido, pero…", bromea Richard Sennett (Chicago, 1943) sentado en el archivo del CCCB. Su padre regresaría a España poco después de nacer Richard y él crecería con su madre en un suburbio de Chicago, vivienda pública para familias pobres, sobre todo negras, en el que imperaba la ley del más fuerte, pero en el que aun así creció dentro de una cierta bohemia intelectual izquierdista. Iba para violonchelista hasta que una enfermedad en la mano le apartó de la música. Y acabó en la sociología, donde se ha convertido en una figura internacional gracias a obras como El declive del hombre público o La corrosión del carácter, en las que ha examinado desde la permanencia oculta de las clases sociales en la sociedad opulenta a los efectos del sistema económico en la narración de nuestra vida. Fundador del New York Institute for Humanities, actualmente es profesor de la London School of Economics.

El capitalismo financiero ha cambiado el mundo. Y no para mejor, opina el sociólogo Richard Sennett. La aversión al largo plazo de este capitalismo ha sido uno de los factores que han originado la crisis actual y que ha cambiado radicalmente nuestras vidas en las últimas décadas. Sennett estuvo el lunes en Barcelona para hablar en el CCCB de su último libro traducido en España, El artesano (Anagrama), que parte de una vieja conversación con su profesora Hannah Arendt, la autora de La condición humana, en la que ella separaba la producción física, en la que seríamos poco más que bestias de carga, de la creación mental. Para Arendt, la mente entra en funcionamiento una vez terminado el trabajo. Para Sennett, en el proceso de producción del artesano –todo aquel que desea realizar una tarea bien hecha, y que incluye no sólo la producción manual, sino también a programadores, médicos, artistas o padres– están integrados el pensar y el sentir. La mano y la cabeza no están separadas, aunque nuestra sociedad sólo valore una.

¿Por qué la relación entre la mano y la cabeza es básica?
Nuestra potencia mental se desarrolló a través de las manos, de la manipulación de cosas. Hoy pensamos en las actividades materiales como cosas estúpidas, percibimos nuestros cerebros como una maquinaria autosuficiente. Es erróneo. Hay un proceso abierto entre mejorar las capacidades físicas y el pensamiento, una relación estrecha entre la mano, la cabeza y el corazón. Pensamos un diseño y creemos que esa imagen mental puede proyectarse al mundo. Una política malísima: no aprendemos de la práctica.

Parece aquella vieja división filosófica entre alma y cuerpo.
No es la filosofía sólo, la política también. El capitalismo ha alentado esta división. En las últimas décadas los bancos han negociado con abstracciones, teorizan sobre los valores y pierden el contacto con lo que es una fábrica, una tienda. Muchos compran y venden empresas que no entienden. Ni lo necesitan, porque compran su valor monetizado. Y no hay posibilidad, artesanía, de hacer que la empresa sea buena o mala, no hay conocimiento. Compran una empresa de colchones y la venden a otra pero con más deuda, esta hace lo mismo. La empresa cada vez tiene menos capital y tiende a la quiebra. Le pregunté a uno de los compradores: ¿Has visto cómo se fabrica un colchón? Me dijo que para qué, si sólo iba a ser propietario tres meses. Así se desarrolla ahora la economía capitalista, se desprecia la praxis, las manos en la masa, no saben qué hacer porque de hecho nunca han gestionado nada.

¿Es la explotación actual?
Sí, la dominación de las finanzas sobre la economía real. Las finanzas son una operativa abstracta. Siempre pensamos que el capitalismo es hostil a la artesanía porque discapacita al artista, pero es más sofisticado: no está implicado en la práctica. Teoriza. Por ejemplo, con la deuda. Es una de las razones de la crisis actual.

¿Y las otras?
Otra es la forma del tiempo en el capitalismo hoy: todo es a corto plazo. La economía global se reorienta al comercio del precio de las acciones más que a sus beneficios finales. La noción de gestionar una empresa para tener beneficios a largo plazo ha desaparecido. Puedes ganar dinero con empresas que están perdiendo. De manera que cuando llegas a una economía como esta no tienes ningún interés en lograr que la economía real funcione.

¿Qué piensa el autor de La corrosión del carácter de la alarma por la alta tasa de suicidios en empresas como Renault o France Télécom?
En mi equipo estamos estudiando el desempleo a largo plazo en Wall Street y encontrando cosas muy similares. Alcohólicos y suicidios no sólo entre los que pierden el trabajo sino entre los que se quedan, que están tan estresados porque para conservar el puesto de trabajo tienen que hacer cada vez más. El capitalismo en los últimos veinte años se ha hecho completamente hostil a la construcción de la vida. En el antiguo capitalismo corporativo de mediados del siglo XX podías sufrir injusticias pero construirte la vida. En los últimos 20 años se ha convertido en algo inhumano y la izquierda tan contenta de ser hombres prácticos que pueden hablar con los banqueros. De hecho, el primer movimiento en la crisis ha sido ayudar a los bancos. En Inglaterra se compraron cuatro y aun así se decidió no interferir en lo que hicieran.

¿Cuál es su alternativa?
No podemos volver al antiguo capitalismo. La izquierda debe reflexionar sobre cómo hacer crecer empresas que realmente permanezcan. Empresas de tamaño pequeño como las del norte de Italia y sur de Alemania, con trabajos muy especializados. No fabrican en masa y trabajan más a largo plazo, desde la formación de los trabajadores a sus relaciones de exportación. Un trabajo artesanal, que puede ser muy avanzado, como pantallas de enorme definición para operaciones quirúrgicas.

El artesano es el inicio de una trilogía de despedida.
Quería unir las preocupaciones básicas de mi obra, la relación entre lo material y lo social, lo concreto y lo abstracto. Luego me dedicaré al violoncelo, he recuperado la posibilidad de tocarlo, pero sólo me quedan diez años en la mano. Por cierto: todos los músicos son artesanos, saben que no existe una idea musical sin base física. El segundo libro estará dedicado a la relación entre lo material y lo social: la confianza, el respeto, la cooperación, la autoridad, la artesanía de las relaciones sociales. Y el tercero, a nuestra relación con el medio ambiente.

Usted rechaza lo que implica la idea de sostenibilidad.

Porque no somos propietarios de la naturaleza. Sostenibilidad significa mantener las cosas como están. Es una metáfora errónea. Podemos funcionar con mucho menos. Menos tráfico, menos carbono. Distintos tipos de edificio. Debemos cambiar la noción de la modernidad de que el ser humano siempre dominaría la naturaleza. Produce autodestrucción. Copenhague ha sido terrible, especialmente los chinos, que cinco días antes decían verde verde, y luego que no, que no quieren que nadie interfiera con ellos ni conozcan su tecnología. Aterrador. Y los europeos, fuera de juego.

UB Raval, servicios, media tarde

2009-12-17T12:58:00.000-08:00

Tengo caquita. Mierda, hay alguien. Bien, espero. Pipiripipí... Joer, si que tarda. Dicen que el tiempo es relativo, que depende de a qué lado de la puerta del váter estés. Me parece una verdad como una casa. Oh, bien, ya termina. Pipopí... ¡Je! ¿Por qué sale deprisa con la cabeza baja? Todos los hombres lo hacemos cuando nos cruzamos en los servicios. Es como si pensásemos "oh mierda, nos han pillado con los pantalones bajados". Bueno, en fin, yo a lo mío. ¡Buah, nen! ¡Que peste! No me estraña que saliera avergonzado... A soportarlo. Yo a lo mío... ¡Uy! Entra alguien. A ver si quiere sentarse... ¡Uy! siempre me da un susto cuando intentan abrir la puerta aunque me haya asegurado que está bien cerrada. Bueno, a esperar, chico. Ahora es a mi a quien el tiempo le va más des pa ci to. Ostia, ahora éste se pensará que yo soy el causante de esta peste. Y yo no tengo los intestinos generosos. Que no soy yo. Ostia, ¿Cómo se lo digo? Pararse y decirle "hola, mira, el váter apesta pero yo no he sido" no es plan. No cuela. Mierda. La he bien cagado. Un chico formal como yo, pillado de esta forma. Y si le hago una mirada de advertencia, en plan: "chico, vigila: huele mal". Hmm no, será a un peor. Seria como reconocer que he sido yo. Y yo no he sido. Mecawen Dios. Papel. ¿A Kant no le olía mal su mierda? ¿O había conseguido convencer a su aparato digestivo que el imperativo categórico sobre la mierda exige que no huela mal porqué si toda la mierda oliera mal seria universalmente inmoral? Bueno, ya estoy. Cadena... Adiós cositas. Siempre me ha maravillado este invento. Canzoncillos, pantalones... Bueno, total, que lo mejor será que abra la puerta y salga corriendo, mirando hacia abajo. Una, dos y.

Nabokov

2009-12-15T11:10:00.000-08:00

-Me ha parecido entender que no aprecia a Freud.

-No es exacto. Aprecio mucho a Freud como autor cómico. Las explicaciones que da sobre las emociones de sus pacientes y sus sueños son de un burlesco increíble, pero hay que leerlo en la lengua original. No entiendo cómo se le puede tomar en serio. No hablemos más de eso.

-Los escritores políticos tampoco son sus autores de cabecera.

-Muchas veces me preguntan quién me gusta y quién no, entre los novelistas, comprometidos o no, de mi siglo maravilloso. Primero, no aprecio al escritor que no ve las maravillas de este siglo, las pequeñas cosas, la ropa masculina informal, el cuarto de baño que substituye al lavabo inmundo. Las grandes cosas como la sublime libertad de pensamiento en nuestro doble occidente. ¡Y la luna! Recuerdo con qué escalofrío delicioso, envidia y angustia, miraba yo en la televisión los primeros pasos flotantes del hombre sobre el talco de nuestro satélite y cómo despreciaba a quienes decían que no valí la pena gastar tantos dólares para pisar el polvo de un mundo muerto. Detesto pues a los divulgadores comprometidos, a los escritores sin misterio, a los infelices que se alimentan con los elixires del charlatán vienés. Aquellos que aprecio saben que sólo el verbo es el valor real de la obra maestra. Principio tan viejo como verdadero, y eso no ocurre a menudo. No es preciso dar nombres, nos reconocemos por un lenguaje de signos, a través de los signos del lenguaje, o bien, al contrario, todo nos irrita en el estilo de un contemporáneo detestable, incluso sus puntos suspensivos.

-Me han dicho que no le gusta Faulkner. Cuesta creerlo.

-¡No! No soporto la literatura regional, el folklore artificial.

Fragment de l'entrevista de Bernard Pivot a Vladimir Nabokov

snif, moquets

2009-12-12T10:39:00.000-08:00

I estem sols tots
aquí i allà
en un vespre de boira

2000-2009:Los años nada

2009-11-27T07:52:00.000-08:00

JORDI COSTA

EL PAÍS - 27-11-2009

Poco después de ser inaugurado el milenio no era raro encontrarse por la calle carteles que anunciaban la más instantánea forma de remember en algún club de moda que, con toda probabilidad, cambiaría de nombre al menos tres veces por semana: "Vuelven los noventa". Los más carcamales de entre la comunidad peatonal podían formularse una pregunta que no dejaba de ser razonable: pero ¿es que acaso hubo en los noventa algo que recordar?, ¿algún tipo de identidad cultural o estética capaz de evocar una época con la fuerza de, pongamos, una patilla quinqui de los setenta o un cardado con mechas modelo Limahl de mediados de los ochenta? Dentro de muy poco nos toca cambiar de década ¿ya?, y los cerebros detrás de esa veloz maquinaria mercadotécnica al servicio de la nostalgia readymade se encontrarán con un problema adicional: la década que dejamos atrás no es que tenga un problema de estética y/o identidad..., lo que no tiene es ni nombre.

El artista y agitador cultural australiano David Art Wales propuso un bautismo ingenioso: the naughties, juego de palabras que conjuraba la fuerza paralizadora del cero (naught significa nada) con el utópico deseo de 10 años marcados por la subversión creativa y la innovación irreverente naughties significa, también, traviesos. Resulta difícil, a pocos pasos de las campanadas, considerar que éstos han sido años traviesos. Lo de años cero o años nada quizá hubiese sido la opción bautismal más fiel a lo que ha sido esta realidad.

A la década no se le puede reprochar descuido en cuestiones de estructura narrativa la cosa se abrió en clave de trauma (el 11-S) y se cierra con el advenimiento de un nuevo Mesías (Obama, una imagen de marca amable, y su Nobel de la Paz), pero lo que falló fue lo de en medio; es decir, la chicha, el contenido: sucumbiendo al simplismo, podría decirse que, entre la caída de las Torres Gemelas y la elevación del político estadounidense, los naughties fueron un buen puñado de vídeos de cucamonas y acrobacias de gatitos encantadores colgados en YouTube. ¿Algo más? He aquí un decálogo, sin pretensión exhaustiva, para orientarse en el desierto (o no) que dejamos atrás. Una chuleta para hacer memoria cuando vuelvan los... años nada.

1. SIN IDENTIDAD

"¿Quién soy?", se preguntaba Jason Bourne minutos antes de sacar la siguiente conclusión: "Ya no quiero saber quién soy". Creado por Robert Ludlum en 1980, esta máquina de matar atrapada en un nubarrón de olvido ha llegado a ser lo más parecido al gran héroe popular de la primera década del milenio, merced a la trilogía de películas que lo han reformulado como relevo de Bond para la era del vacío. Sintetiza el espíritu de su época, de la misma manera que 007 encarnó el sueño húmedo de la virilidad hipertecnificada y agresiva de los años Kennedy. Cuando Paul Greengrass se hizo cargo de la franquicia en El mito de Bourne (2004) y El ultimátum de Bourne (2007), la forma se convirtió en la mejor expresión del fondo: estética de teleobjetivo, hiperrealidad en tonos metálicos y, sobre todo, un concienzudo desecado de toda ironía y todo sentido lúdico.

2. SIN SENTIDO

Aunque su parroquia de fieles ha ido ajustando su número a las selectivas dimensiones del círculo de iniciados, la serie Perdidos ha sido el más claro intento de formular una gran mitología unificadora en esta década. Su estructura narrativa -entre la complejidad fractal y los juegos del posmodernismo literario-, sus estrategias de propagación vírica en el imaginario colectivo -alentando teorías e interpretaciones paranoicas- y su épica, fundamentada en la búsqueda de sentido por parte de un puñado de personajes sin brújula en el espacio-tiempo, han hecho de ella una perfecta metáfora multiuso para estados de perplejidad general. En Barcelona, el Bharma (calle Pere IV, 93), club temático sobre el mundo lost, se presenta como el último bar del universo donde seguirá estando bien visto hablar del tema tras el cambio de década y el fin de la serie.

3. SIN PROTECCIÓN

Según la periodista Patricia Godes, ésta "ha sido la década de la idiocracia: el incompetente, el necio y el drogado han accedido a puestos de responsabilidad y han podido tomar decisiones asesinas e ilógicas contra el medio ambiente, la sensatez, la decencia, el buen gusto y la misma supervivencia de la especie con toda impunidad. Una niña recién nacida puede ser bautizada con nombres como Seila sin que nadie diga nada". También han sido años clave en la transformación de los circuitos de distribución y consumo de la cultura. La industria musical ha sido la primera en mutar, pero el resto -el cine, los libros- aguarda turno. Una época de microfenómenos, modas efímeras, grupos forjados y quemados en MySpace y chorradas convertidas por YouTube y afines en fenómeno global: verbigracia, el fenómeno de los vídeos de surtidores elaborados con Happy Mentos y Coca-Cola.

4. SIN PUDOR

La imposibilidad de encontrar refugios en un clima de intemperie moral ha tenido como consecuencia (o daño colateral) la emergencia de un nuevo narcisismo que ha revelado su lado más o menos oscuro en la dictadura del Yo que se expande en las poéticas de Fotolog y algunos acantilados del ensimismamiento de la geografía bloguera. El pudor ha pasado a mejor vida y el lenguaje de la emoción ha ganado el pulso a la razón en una ofensiva marcada por el exceso de melaza. Tampoco hay que ser negativos: la impudicia contemporánea también ha cristalizado en excelentes tebeos autobiográficos (Persépolis, Metralla, María y yo, los diarios de Lewis Trodheim...), en dispares ejercicios de narración espectacular en primera (o primeras) persona?(s) (Monstruoso, Redacted, REC) y en una obra cumbre como Paranoid Park, de Gus Van Sant.

5. SIN DOGMAS (NI TORRES DE MARFIL.)

"El director de cine ya no es esa figura bíblica que baja de la montaña cada cierto tiempo y entrega a los fieles su última obra para, acto seguido, volver a desaparecer en las cumbres", señala Nacho Vigalondo, director de Los cronocrímenes, una de las películas que ofrecen un nuevo paradigma de arte portátil, perfectamente equipado para sobrevivir en un nuevo contexto donde las viejas barreras entre creador y consumidor se han abolido. Casos como el de Vigalondo o, en el panorama internacional, J. J. Abrams (Perdidos, Misión imposible III, Star Trek XI) esbozan el perfil de un nuevo modelo de creador que tiene poco que ver con el arquetipo de artista encerrado en su burbuja particular. "Una figura como la de Abrams habría sido impensable hace unos años", añade Vigalondo, "alguien a quien reconoces como autor, aunque lo que haga sean series, remakes, secuelas... La frontera que separaba al autor del mercenario se rompe".

6. SIN PATRIARCADO

La ensayista y gurú de la mercadotecnia Faith Popcorn propuso que el nuevo milenio tendría que ser rebautizado como el EVEolennium, o, lo que es lo mismo, el milenio de Eva, la era en la que se desarticularía un patriarcado que ha ejercido su asfixia sobre el poder de lo femenino desde el mismo origen de la cultura occidental. Bajo esta luz, el éxito de El código Da Vinci ya no parece responder tan sólo a las gratificaciones de la literatura barata: el best seller de Dan Brown pinzó el nervio del presente y, de hecho, invita a pensar en surtidas variaciones de esa reivindicación de la diosa madre en la estructura profunda de un buen número de obras de ficción de esta década, desde Caótica Ana (Julio Medem, 2007) hasta Ágora (Alejandro Amenábar, 2009), pasando por Anticristo (Lars Von Trier, 2009) y la popularización de una heroína tan a la medida de los tiempos como Lisbeth Salander, coprotagonista de la trilogía Millennium, de Stieg Larsson.

7. SIN FUNDAMENTO

Toda década genera sus tópicos, ideas elementales que calan en la colectividad y son repetidas como un mantra bajo la esperanza de que algo cuaje en certidumbre. En los años nada han hecho fortuna frases del tipo: "El mejor cine está en televisión", "La novela negra vuelve a molar (especialmente, si es nórdica)", "Los superhéroes son más humanos que nunca" o "Los videojuegos se colocan a la cabeza de la industria del ocio". No hay mejor antídoto que acorazarse frente al alud de ideas recibidas con una muralla de desconfianza y sentido común, aunque en la base del tópico siempre suele apuntar el hocico de una verdad. También existe la opción de recurrir a argumentos para rebatir estos neodogmas: sin ir más lejos, la edición en Criterion de la caja de DVD The golden age of television demuestra que la edad de oro de la mal llamada caja tonta ya tuvo lugar... ¡¡en los años cincuenta!!

8. SIN ALEGRÍA

Probablemente, uno podría contar con los dedos de una sola mano (o con los dedos de media mano) las risas que estallan en las circunspectas bocas de los personajes de las sagas Crepúsculo o Harry Potter. Los naughties no han sido años de cachondeo, ni siquiera de discreta mofa o educada befa: la gravedad ha sido el único valor capaz de cotizar en Bolsa mientras todo se desmoronaba alrededor. Otro fenómeno sintomático: la lectura de Batman propuesta por Christopher Nolan, Batman begins (2005) y El caballero oscuro (2008), es el perfecto negativo de esa serie de los sesenta que usaba la onomatopeya como chispeante efecto de posproducción pop y sepultaba de ridículo al Hombre Murciélago y a su escudero en minishorts. "Ha habido una obsesión por humanizarlo todo, mientras, paradójicamente, asistíamos al fracaso de la identidad", diagnostica el cineasta Nacho Vigalondo.

9. SIN CRITERIO

La escena musical ofrece una buena imagen a escala de lo que, en términos generales, ha dado de sí la cultura de la década: una escena del crimen en cuyo centro figura el cadáver de la exigencia. Según Kiko Amat, autor de la novela Rompepistas, "si miramos al mainstream, ha habido un empeoramiento abismal desde los noventa. Sólo hace falta ver las portadas de las revistas inglesas. Todos los grupos que se postulan como gran esperanza del pop blanco (desde los Strokes hasta Arctic Monkeys, The Hold Steady o Fleet Foxes) en los años sesenta, setenta y ochenta hubieran sido de tercera fila: son derivativos, copias hechas con una cuarta parte del talento del original, y sobreamplificadas por los medios de una manera inaudita hasta ahora. Esta década nunca dio sus equivalentes a Specials, The Jam o Who".

10. SIN MADUREZ

En los naughties ha habido muchas bajas prematuras y dolorosas (desde Sergio Algora hasta Francisco Casavella, pasando por David Foster Wallace y Antonio Vega... y mejor dejar de contar, para no ponernos lúgubres), pero el nada codiciable trono de mártir de la época lo ocupa, sobre las nubes que cubren Neverland, Michael Jackson, icono de una era de la inmadurez que ha dado paso a otra cosa: Hannah Montana, los Jonas Brothers, Demi Lovato y toda suerte de ídolos de síntesis que parecen reivindicar el equilibrio entre la artificiosidad máxima y el espejismo de autenticidad. Pasará un tiempo prudencial antes de que se reconozca a Hannah Montana, la película como forja de un arquetipo futuro: encerrarse con un solo juguete (o con toda una colección de ellos) en un parque temático es el pasado; el futuro es saber compaginar sin problemas el maquillaje cegador y el ordeñado de vacas.

Dolores Pumares

2009-11-01T15:30:00.000-08:00

L'actualització de l'Abril m'ha fet recordar una cosa que vaig posar fa dos anys a Història Medieval i a qui ningú li va fer gràcia.

Video 1: des del 0:04
Vídeo 2: des del principi fins a 0:50 (treieu-li el volum!!!)
Sigueu ràpids en coordinar-ho!! (el "en pie" ha de coordinar-se amb el dit)

Curs de Geografia nacional I

2009-10-25T03:54:00.000-07:00

Aquest curs pretèn mostrar textos, imatges i sons que ens ajudin a conèixer millor la fauna del nostre territori ibèric. Comencem amb dos vídeos del tema nacional per excel·lència: el SEXE.
Prengueu apunts.

http://www.youtube.com/watch?v=F6HqyEbs6l4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qXZm7ZPoF40

Resumen semanal

2009-10-03T01:56:00.000-07:00

Y lunes, y martes, y ese mail que tengo que enviar de respuesta a..., ay, y tengo que llamar al electricista, debería haberlo hecho ayer. Y miércoles, a ver si puedo ir a la piscina para relajarme un poco, pero antes tengo que terminar esto. Y lavar los platos. Y jueves, ¿que voy a cenar hoy y dónde como? Necesito los apuntes de... ¿qué le pasa a...? Hace días que está rara. Ostia, eso me recuerda que tengo que llamar a... que hace mucho tiempo que no le digo nada pobre. ¿pasta otra vez? Kebab ya comí el martes. Y si mañana me voy, ¿cuando limpio? Tendré que hacerlo mañana. Tengo que llamar al electricista, pero creo que lo dejo para la semana que viene. Vale, sí, me equivoqué. Pero no voy a estar marcado toda la vida por ello, ¿no? ¿Soy una mala persona? Puede. Puede que sí. Pues tendremos que vivir con ello, llevarlo escrito en la frente. Ostia, ¡¿tengo que pasar otra vez por el cajero?! Como puede ser que gaste tanto... Y viernes, dios, ¿como he podido dormirme de esta manera? Me encuentro fatal. Tengo que llevar esto aquí y esto allí. Paquetes de tal y de cual en catalán y en castellano. Si, yo me ocupo. (...)

Fin de semana, billete, tren. Y ahora, la única preocupación que tenia que había estado oculta toda la semana, aparece por la ventana en forma de ser apagado, encorbado, las uñas negras y calvo. ¿Por qué no va más lento este tren? Necesito pensar más despacio. Bueno, conclusión in extremis: da. Y no esperes nada a cambio. Y procura que la semana que viene no pase otra vez lo mismo. Y apréndetelo para la semana que viene y para toda la vida. Es que pareces tonto a veces.

Aforismos hospitalarios V

2009-09-16T14:17:00.000-07:00

Hoy he visto como una cardióloga diagnosticaba una depresión sólo viendo entrar la paciente. ¿Pero no era verdad incuestionable que la teoria de los sentimientos y los órganos es falsa?

Aforismos hospitalarios IV

2009-09-16T14:11:00.000-07:00

Resulta ser posible que ese médico que parecía un dios que todo lo controlaba, que conducía el futuro y el presente de muchas personas, resulta ser posible que ese mismo hombre pueda perder la paciencia y toda la paz que consigue transmitir a sus pacientes por un obstáculo informático.
Esos también son humanos. También dicen palabrotas.

Lightman

2009-09-08T15:49:00.000-07:00

Xiela va decidir allunyar-se del món horrible en què vivia. En el seu món, que és el del mateix que el dels que llegeixen aquesta història, la gent és malvada i fa coses lletges. La gent no s'estima. Només fa veure que s'estima. En veritat, es complica la vida. Ell sentia repulsió vers el món i necessitava evadir-se'n com fos. Però no podia fer com aquells místics de bona família que complien amb el mínim d'operacions i anaven de divins per la vida. Tampoc podia fer com aquells japos, que es tancaven a la seua habitació i no en sortien mai més i necessitaven de la marona que els portés el menjar i els recollís... les coses. Precisament això no podia fer-ho.

Decidí amagar el cap. Si evitava mirar el món potser evitava relacionar-se amb el món que tant el feia sofrir. Sabia que era una estratègia pròpia d'un estruç, tot i que sabia també que això era una llegenda urbana, que els estruços corrien i no amagaven el cap sota terra. Si així fos, ja s'haurien extingit. La gent s'inventava la vida dels altres per no fixar-se en la pròpia, que era plena de merda.

Xiela havia d'impedir que el món es relacionés amb ell de la manera tan fàcil com havia aconseguit fer-ho fins aleshores. Però tampoc havia de tapar tots els seus sentits: probablement moriria només creuar el primer carrer. El millor seria tapar-se parcialment la vista i l'oida per tal de no viure atent a tot el que passava però el suficient com per sobreviure. Es coneixia la ciutat, així que si sabia on posava els peus, sabia on era.

Primer va posar-se unes ulleres de sol ben fosques i uns taps a les orelles. Era excessiu. La gent li preguntaria perquè portava ulleres i taps a tot arreu. Va posar-se un jersei de coll molt alt, però li feia una calor espantosa. Va provar de posar-se una galleda. Va mirar-se al mirall, però resultava ser esgotador aguantar una calleda amb el cap tot el dia. A més, la gent té tendència a picar quan algú es posa una galleda al cap. De petit ho havia comprovat al pati de l'escola. Això augmentaria el seu dessidi i ganes d'escapisme.

Al final va trobar-ho. Va veure una làmpada a casa seua, ideal. Era d'aquelles de peu amb un tub molt ample i membrana. El seu cap hi cabia de fàbula. Permetia la llibertat de moviments i la ventilació. A més, tenia llum, la qual cosa aniria molt bé per llegir al metro. Era perfecta. Ara entenenia perquè a les botigues de llums hi havia tants llums. Hi havia un llum per a cada persona, com les varetes de Harry Potter. I ell havia trobat la seua.

L'endemà sortiria de casa amb la membrana posada. Va poder instal·lar un joc de piles per poder tenir llum, si bé era una mica rudimentari. Però tant li feia. Podria sentir i mirar on posava els peus. Veuria si feia sol o estava núvol i un munt de coses noves que amb el temps descobriria.

I efectivament, l'humor de Xiela canviava al llarg de les setmanes, cap a millor. El seu psicòleg no s'ho creia (quan li va aparéixer amb la làmpada va estar a punt de derivar el cas, però ara estava a punt d'iniciar una nova escola analítica).La gent al seu voltant continuava estant amargada i buida per dins, però Xiela no ho veia. A més, tot s'aturava al voltant de Xiela i tothom deixava els seus mals humors per una sorpresa i un somriure. De tot això, Xiela no n'era conscient. La gent no l'increpava, no li feia nosa, no li posaven traves a les sol·licituds de beques ni a l'hora de demanar el menú. No lligava, però les noies tampoc li trencaven el cor. Tot anava rodat. Viure amb làmpada al cap era genial.

Aperturisme

2009-08-26T13:37:00.000-07:00

L'avanç en l'estudi i en els anys d'estudi de la Guerra Freda em milloren l'ànim.
No obstant, aquest matí he plorat per primera vegada en l'estiu, mentre escoltava l'Andante grazioso de la sonata número 11 en La Major (alla turca) de Mozart, que em situa en una escena domèstica en què la mare i jo llegim, ens fem companyia mútuament i la música fa de llaç entre nosaltres; de marc espiritual, suprimint el marc temporal, mentre el menjador és el marc espaial.
He pensat que aquesta peça trista però serena al principi amb variacions és l'estructura immaterial imprescindible, que supera la necessitat espaial i temporal i que ella i jo -necessaria per tots dos- podrem invocar en el futur per reconstruir allò que vam compartir una tarda de juliol mentre els dos llegíem als sofàs de casa nostra.

Una mica de disbauxa

2009-08-23T13:42:00.000-07:00

Carta publicada a La Vanguardia el 21/VIII/09

Prou critiques a les festes majors. Ja fa dies que llegeixo moltes crítiques als horaris de les festes majors, especialment a les festes de Gràcia. Com pot ser que hi hagi persones que es queixin pels horaris? Des de quan ens queixem dels horaris per festes? Sóc de Gràcia, visc al carrer Torrent de les Flors amb Sant Lluís, 1r 2a, i sí, treballo tot el mes d´agost a Barcelona de 9 a 13 i de 16 a 20. No tinc aire condicionat al pis i dormo amb les finestres obertes. Hi ha molt soroll al carrer, és normal, és la festa major. He estat a moltes festes majors del nostre país i veig que tothom accepta que un cop l´any no fa mal una mica de disbauxa. Al meu poble fan ball tota la nit i xocolatada quan surt el sol. Algun matí també es fa el cercavila matinal a les 7 hores, amb timbals i petards, que desperten tots els veïns. Ningú es queixa, ja s´entén, és la festa major. Si qui no vol pols, no va a l´era, qui no vulgui sorolls a les festes, que no es quedi al poble o al barri. Sé de gent que marxa de Gràcia durant les festes perquè busca tranquil·litat. Sempre ha passat això.

Potser és que a vegades la gent es queixa perquè està una mica amargada. Ja ens queixarem durant l´any pel soroll. Ara, disfrutem de les festes que són un cop l´any, perdó, disfruteu vosaltres per mi, que jo treballo.

Per cert, la brutícia que es genera als carrers és la normal quan hi ha aquest tipus de festivitats, es neteja i cap problema. No cal instal·lar-se a la queixa constant per la brutícia: que si les platges per Sant Joan, que si la Rambla quan guanya el Barça, etcètera.

Jaume Gual Cabo

Aforismos hospitalarios III

2009-08-07T08:35:00.000-07:00

Hace tiempo vi un documental sobre una población del Cáucaso (creo que sobre la guerra de Bosnia) Enterraban a un niño con todas sus pertenencias. Como en algunos casos en nosotros, tenía cosas que sus familiares le reservaban para su edad adulta, como, significativamente, una maquinilla de afeitar. Eso me dio a pensar que la muerte es un golpe que termina con todo de un ser. Todo lo relacionado con esa persona pasa a ser pasado. No hay más presente para los muertos, eso es lógico. Lo que era ya no es. Lo que es más duro de reconocer, si cabe, es que el futuro de esa persona pasa a ser pasado también, pero sin haber llegado a ser presente. Esa maquinilla de afeitar, aunque material, reconoce como aunque no fuera propietario de su futuro (de haberlo sido, no hubiera perecido), todo el mundo es dueño de un futuro más o menos definido. Al morir, todos somos capaces de intuir como hubiera seguido viviendo el difunto. Un futuro pretérito.

En un hospital el futuro es algo que entra o sale por una puerta y lo dice una bata blanca o un mono verde. Es normal pensar que en un hospital no haya muchas referencias al futuro (sólo "recuperación positiva", "evolución" y esperanza). Entrar en un hospital es entrar en un tiempo que llamarle presente es un insulto, pero no hay, creo, otra posibilidad.

Aforismos hospitalarios II

2009-08-06T04:34:00.001-07:00

¿En qué piensa un arquitecto o unos arquitectos a la hora de diseñar un hospital? El arquitecto es el artista que debe subliminar su genio a la utilidad. ¿No es de artista supremo poder hacer claro tu mensaje a pesar, a través y mediante la censura de la practicidad? Pues bien, aún así, ¿por qué tantas filigranas arquitectónicas sin conseguir que ni pacientes ni acompañantes se sientan mejor? Podría estar peor diseñado, por supuesto, pero algo me dice que se avanza poco.

Por supuesto, la culpa la tiene el presupuesto. Los hospitales no forman parte de la cultura del Estado. Estaciones, museos, aeropuertos, metros, universidades y bibliotecas dan votos. Los enfermos y sus acompañantes no. Pobres arquitectos. Pobres enfermos. Esos si me dan pena.

Aforismos hospitalarios I

2009-08-05T06:53:00.000-07:00

Cuando tu vida depende directa o indirectamente de lo que digan en un hospital, te sientes tan dependiente que necesitas saber cualquier cosa que te dé pistas de como funciona semejante leviathan eclético. Tan apurado estás que la llegada de un operario con el repuesto de botellas de suero y similares para una planta entera es un fenómeno observable con mucho interés. Aunque las conclusiones sean nulas.

Biogeografia d'A.P.A

2009-08-04T07:56:00.000-07:00

A continuació un llistat dels espais públics que A.P.A ha freqüentat al llarg de la seua vida, ordenats de més antics a més recents. Només posem els més destacats ja sigui per valor quantitatiu com per valor qualitatiu:

- Hospital Arnau de Vilanova de Lleida
- Llar d'infants "la casa blava", Lleida
- Guarderia "la casa vermella", Lleida
- Escoles Alba i el seu pati tant gran, Corbins
- Martinet, campaments
- Pistes de tennis, Club Tennis Lleida, Lleida (intent frustrat de ser jove promesa del tennis)
- Atlètic Segre, Lleida (intent frustrat de ser futbolista)
- Tavascan, campaments
- IES-SEP Guindàvols (ESO), Lleida
- plaça del Clot de les Granotes i la Mitjana, a l'estiu, Lleida
- Altea
- IES Gili Gaya (batxillerat), i biblioteca del Campus de Cappont, Lleida
- Varis poliesportius de la provincia, vestit de gris i amb un xiulet a la boca.
- Parc del riu Segre, Lleida
- Auditori Enric Granados (dia de les orles), Lleida
- Universitat de Lleida, Selectivitat (no problem)
- Berlín
- Universitat Pompeu Fabra i biblioteca de les Aigües, Barcelona
- Barri de Gràcia, Barcelona
- Casal d'Estiu a l'escola Joc de la Bola, Lleida
- Liceu, Barcelona.
- Praga
- Sitges
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida
- Biblioteca de Filosofia del Raval
- Hospital Vall d'Hebron, Barcelona
- Piscina del carrer Perill
- Rambla Catalunya i voltants, Barcelona
- Campus de Comunicació de la Pompeu, una nit.
- Barri de Gràcia, Barcelona, aquella nit.
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida (actualment)
- Biblioteca del Lletres de la UdL (actualment)
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida (previsió)
- Tanatori "La Leridana" (previsió)
- Cementiri de Lleida (previsió)

Fins aquí s'ha pogut indagar. A partir de l'últim punt, A.P.A, espavil.

Yo ya me iba

2009-07-15T11:54:00.000-07:00

Sólo vine para ver como estaba todo esto.
Si podíamos hacer un café y de paso
me enseñabas aquello
de lo que tanto me habías hablado.
¿Ves todos estos relojes,
en el centro de los cristales?
Marcan la hora de ciudades diferentes.
Para que nunca olvides que tienes un billete de vuelta.
Y que tu hora no es la de aquí.
Y que sólo vienes de visita.
Un par de sorbos más, y me voy.

El món se n'anava a merda

2009-06-27T11:04:00.000-07:00

I va arribar ell.

Admiratio

L’òpera dels tres rals, de Bertolt Brecht

2009-06-25T23:07:00.000-07:00

L’òpera dels tres rals de Bertolt Brecht és una obra triplement satírica. En primer lloc, perquè Brecht va treure la història d’una opereta anglesa del segle XVIII que posava a uns aristòcrates en el lloc d’uns indigents. En segon lloc perquè aquesta òpera no és representable en un gran teatre d’òpera sinó en un cabaret o en un teatre petit, és a dir, ja és una sàtira del gènere operístic. Per últim, la història, satiritza la societat que surt representada. Aquests tres graus de sàtira col·laboren a crear l’esfera que a Brecht li interessa, com veurem més endavant.

Tal com es mostra en alguns poemes de Brecht (“Poema de les cireres”), l’intel·lectual alemany creu, com el Woyzzeck de Büchner, que la moral és un luxe dels qui tenen les necessitats cobertes. És a dir, la necessitat passa per davant de la rectitud moral. Si tens gana i no tens diners, agafa les cireres que necessitis, encara que no siguin teues. El quid, és clar, rau en definir quan pesen més les necessitats que la moral i això només és possible, creu Brecht, en l’anàlisis de les relacions i circumstàncies dels individus (Verhältnise). Aquesta idea es transmet en moltes de les peces dramàtiques de Brecht com l’obra que aquí ens ocupa.

Segons Brecht, les obres de conflictes socials,

“a pesar de que los abusos representados son lamentados por los espectadores, raras veces consiguen despertar en la prensa burguesa una discusión sobre estos abusos; las reseñas se mantienen en el marco estético, en ellas se habla de ‘vivencias artísticas’.”^¹

Això indica que per molt antianestèsica que sigui una obra, per molt que qüestioni els valors d’un o de la societat en què un viu, la realització de l’obra sempre serà més important. Brecht està molt en contra d’això perquè el tema i l’objectiu del teatre no són, en cap moment, agradar o no al públic, sinó inquietar-lo i fer-lo reflexionar.

L’estètica teatral de Brecht respon a l’objectiu del teatre segons Aristòtil. L’objectiu del teatre és la catarsis: en el teatre hom ha de purificar-se emocionant-se. El que Brecht en la seua dramàtica no aristotèlica rebutja és precisament la identificació com a element necessari del teatre. La identificació distorsiona el judici sobre els actes proposats. Per això, en la dramàtica no aristotèlica, no hi ha identificació possible entre l’espectador i personatge. El vincle actor públic-actor és l’explicació de les Verhältnise. Només així hom pot comprendre la base del problema, la injusticia pal·lesa en les relacions socials i moure’s en pro de l’acció.

Amb aquest objectiu, tota arrancada il·lusionista és aixafada: “La ilusión del teatro ha de ser parcial, de modo que siempre pueda ser reconocida como ilusión.”^² Els diàlegs són en algun irrellevants, l’escenografia inapropiada, els actors no han de ser professionals i el desenvolupament ha de veure’s interromput amb cançons, actuacions d’altra índole, fins i tot amb projeccions. Qualquecosa per tal que l’espectador no se senti identificat i sigui constantment conscient que està assistint a una representació teatral.

Per a la suggestió reflexiva —ja hem explicat que intel·lectual i emotiva en tant que impulsora d’acció però en cap cas identificativa o catàrtica— el gènere èpic és ideal i no el gènere dramàtic, que produiria el contrari. En resum, en el teatre èpic l’espectador està confrontat amb l’acció, es treballa amb arguments (i no amb la suggestió), s’analitza l’individu (en el dramàtic es dóna per conegut), els actes esdevenen en corba i no linealment i l’element d’anàlisis és què pot fer l’individu i els seus motius, no què ha de fer seguint els instints. El teatre èpic té un contingut didàctic —que no té el dramàtic— bàsic per a Brecht: “el objetivo de nuestras investigaciones era encontrar los medios capaces de eliminar dichos abusos insoportables.”^³

Un dels elements centrals del gènere èpic és el protagonisme d’un heroi. En L’òpera... aquest és Mackie Punyal. En l’èpica, l’heroi representa caràcters atemporals de l’ésser humà, és a dir, naturals i eterns, per això és possible una identificació. En canvi, l’heroi de Brecht ha de ser plenament històric, mutable i variable i plenament individual, “que despiertan más bien asombro que un ‘Así soy también yo’.”^⁴ L’actitud de l’espectador no pot sinó ser crítica: les seues circumstàncies no són les nostres. Però en tant que subjecte d’unes relacions i circumstàncies determinades —que l’obra s’esforça per mostrar— l’heroi és subjecte d’unes causes difícils de determinar —les de les circumstàncies— i esdevé així membre d’una classe social que comparteix part d’aquestes circumstàncies. L’heroi èpic és aliè a les voluntats del seu temps^⁵; l’heroi brechtià és precisament permeable a la influencia.

“El hombre actual sabe poco sobre las leyes que dominan su vida. (...) Las fuentes de sus sentimientos y pasiones están tan embarradas y turbias como las fuentes de sus conocimientos. (...) Sus ideas de la convivencia con los hombres son confusas, inexactas y contradictorias.”^⁶

La distanciació de la representació amb l’acció representada és el mètode que, segons Brecht, obliga a l’espectador a sorprendre’s i preguntar-se del perquè. En L’òpera... tenim un tema de justícia (Justiz). Segons ens indica el monòleg de Mackie en l’escena 9 i la nota per a actors núm. 13, Mackie no veu diferència entre donar feina a un home i assassinar-lo: moralment és el mateix si la necessitat així ho exigeix. És per això que, com indica la nota, creu que es tracta d’un error judicial que se l’acusi. L’exercici del receptor és descobrir quines Verhältnise justifiquen el donar feina a algú o matar algú i perquè un és reprobable i l’altre no si ambdós casos suposen un acte de desigualtat. En aquest cas, l’aparició deus ex machina del final no té res d’absurd conceptual —sí dramàtic o narratiu—: la reina, com tot monarca, recompensa aquells que actuen per l’engrandiment del país, és a dir, que “controlen els mitjans de producció”, que produeixen riquesa. En aquest sentit, no hi ha diferència entre robar un banc que fundar-ne un. En tots dos casos hi ha un enriquiment. És per això que la reina corregeix un error judicial. Evidentment, no fem un elogi de Mackie el Punyal: el que Brecht parodia és la Justicia que té com guia la moral i no les necessitats. I Brecht, mitjançant la distanciació com a mètode, ens fa observar les circumstàncies i les relacions dels personatges, no els personatges en sí.

1 Brecht, Bertolt: Escritos sobre teatro, pg. 27

2 Íb. pg. 31.

3 Íb. pg. 53.

4 Íb. pg. 56

5 “[los héroes] se niegan a repetir los gestos que la costumbre, la tradición y, en resumen, los instintos biológicos les fuerzan a hacer.” Ortega i Gasset, Meditaciones del Qujote, pg. 106.

6 Brecht, pg. 77.

La Rosalia

2009-06-20T06:46:00.000-07:00

Recordo com si ho visquès ara certa cosa que em cridà molt l'atenció ara ja fa uns quatre anys. Cada estiu, si m'és possible, vaig a passar uns dies amb els meus oncles a Planoles, al Ripollès. És un poblet força maco, ple de pixapins que ho troben idíl·lic i per a ells és indispensable per suportar la vida a ciutat. El poblet consta d'una activitat comercial mínima: una desena de comerços i una sucursal bancària. Dos d'ells són punts clau de la localitat: el bar del casino, local social, on es fa relació social; i la Rosalia, la botiga de queviures, que dóna de menjar i més a tota la gent del poble.

La Rosalia és la dona que porta la botiga. També hi treballa la seua mare, però tothom coneix a la seua filla, potser perquè la mare no para de preguntar-li coses: -Rosalia, on és el sucre morè?; -Rosalia, on són els cartutxos de tinta?. En un habitacle no més gran que un taller de sabateria, la Rosalia té absolutament tot el que hom pot necessitar. Des de tota la premsa diària i periòdica, fins als prodcutes de neteja més específics, passant per varietat de menjars frescos i en conserva, llaminadures i productes d'higiene personal. Crec recordar que li he comprat fins i tot segells.

I si que alguna vegada es baixa a Ripoll per anar a un súper, però la sensació més impactant és que a casa no hi falta de res, que tot el que necessitis la Rosalia t'ho dóna amb un somriure i calidesa. És increible com tanta gent, des dels més petits fins als més grans saben anar a la Rosalia i hi van fins i tot contents. La botiga és el centre del poble. Amb la Rosalia tothom hi confia. Els pares que no deixen sortir els nens sols a Barcelona, els hi envien tranquil·lament. La Rosalia s'enrecorda del nom dels clients i dels nens i mai retorna malament el canvi. Ningú es pregunta: -ho tindrà això, la Rosalia?- Tothom diu: -Anem a la Rosalia a comprar-ho.

La Rosalia amamanta tohtom al poble. Anar-hi a comprar no és una obligació domèstica pesada com és anar al súper. Fins i tot és més divertit que anar al casino. Fer-ho és com fer un pastís amb la mare. Des de primeríssima hora del matí fins al vespre (amb un descans al mgidia), obert tots els dies. És increible la força de treball que té. Hom sap que no li faltarà gairebé de res mentre ella tingui la persiana pujada. El poble es quedarà orfe quan la Rosalia se'n vagi.

Hospital

2009-05-26T08:41:00.000-07:00

Creuo una sala d'espera de la planta baixa, de les més concurrides. En un dels bancs, un home amb una front ampla, bigoti i ulls de peix em mira. És llavors que concreto la imatge i les sensacions que tinc dels hospitals. Són les mateixes que ell tenia als hospitals de París. Edificis massissos i alts però d'interiors compactes, gens diàfans. Totes les parets semblen murs. La llibertat de moviment sembla només permesa dins dels passadissos hermètics. I la gent acaba asseguda, gens cansada, odiant-se i odiant quelcom impossible de determinar. Sí, a fora hi ha un parc verdíssim i molt viu, però parc i hospital no s'entenen.

Desprès hi ha els malalts i acompanyants. Sembla que s'hi concentren tots aquells i aquelles que, en un paisatge urbà de mig matí o mitja tarda quedarien dil·luits entre la varietat. Aquí s'ajunten desgraciats, gent amb pocs recursos, immigrants d'origen andalús i immigrants d'origen africà, coixos, semianalfabets, impedits... En altres paraules, tota aquella gent vetada dels cercles polítics, culturals, socials i intel·lectuals de la ciutat i de la regió. Perduts. Buscant una solució que no existeix. Incapacitat d'introspecció que es tradueix en una manca de distanciament i presa de consciencia del lloc on s'està. Els senyals de silenci són tapats per les plantes de plàstic, que creixen i es multipliquen encara que sembli que no puguin. El soroll, les converses a veu massa alta trepen per l'esperança i li xuclen els nutrients fins a aniquilar-la. Davant d'això, la higiene del blanc i de l'estirilització sembla autoafirmar-se com a principal remei de tot allò pel qual hem vingut. I no s'adona que és inútil. El silenci és impossible. Els malalts, els ignorants, els pobres, els maltractats per la ciutat i per la civilització que es diu del progrès, tots aquests s'aferren a la dignitat de l'autopresencia i la veu exigint. Hem aconseguit que la mort sigui néta i sorollosa. Parlen en veu alta perquè estan en un hospital i estan malament. Egoisme, sí, però ni se n'adonen. No els hi demanis que baixin el volum. Ells tenen tot el dret a estar malalts.

Levitant sobre aquest emmerdament, el personal hospitalari. D'una banda, l'administratiu, directament inmune a l'entorn que els envolta. De l'altra, el sanitari, pel qual professo l'odi més corporatiu i a la vegada l'estupefació més sincera. Tot això focalitzat en les robes blanques, sense cap mena de dubte, signe de mort: en un ambient de dolor, de podriment, de llàgrimes, avorriment, vòmits i expulsions, el personal sanitari repel·la tot això amb una lluent camisa blanca. Entren en una habitació i en una altra, d'una història, d'un tedi a un altre transmetent, això sí, seguretat. Però, com ho fan per no veure el patiment del qui resta postrat o postrada al llit davant seu i de qui els acompanya? No els culpo. És incomprensió davant aquesta mena de cinisme filantròpic vestit de blanc.

A més, aquest hospital és universitari, la qual cosa vol dir que abunden estudiants i practicants que ronden per arreu. Majoritàriament noies, és clar. I és increible pensar que aquestes estudiants, una mica més grans que qui us parla, joves al cap i a la fi, que poden tenir els mateixos rituals més o menys decadents que jo, no mostren aquí ni una mínima vitalitat, sensualitat o pensaments libidosos o propis d'un jove de la nostra edat. Només concentració de curar gent, però sense aparent consciencia del tracte personal. Només, els joves, les enfermeres i els doctors, demostren tenir vida pròpia en els moments de cafeteria i de tabac, i les bromes als passadissos. I això, lluny de consolar-me, em sembla encara més desquiciant.

Una papallona rondava per oncologia. Què hi fas aquí, boja? L'he caçada per traure-la d'allí. No per temor a infeccions o coses així (si n'hi hagués!), sinó per ella. Una planta d'oncologia no és lloc per una papallona. Capturada a la mà, com un sospir dels arbres de fora, he recorregut tota la planta buscan una finestra oberta amb la que entendre'ns, natura i hospital, vida i defalliment. Per on has entrat, malaurada? No n'hi ha cap que es pugui obrir? Has penetrat tres pisos de densos murs des de l'entrada? Si és així, em sembla una proesa. Però no et puc ajudar.

L'he hagut de llençar a les escombraries. Viva, crec.

Oh classic Gentleman

2009-03-14T16:33:00.000-07:00

Carrer Tallers. Un dia per la tarda. Busco a discos Castelló. Un home entra i pregunta a uns dels responsables què en saben d'allò de la travesti morta. Em quedo flipant. Berlín Alexanderplatz és el llibre que més se'm repeteix al dia a dia, segurament perquè explica el dia a dia .Desprès de rebuscar surto amb un disc de Dire Straits i Radiohead, embolicats per regal, i un de Bauhaus, per a mi. Teletransport a dins dels altaveus. A la música on es fa música. On la música passa de no sonar a sonar i es reculli en uns aparells. Allí, a la subsuperfície dels micros, allí s'escolta Bauhaus. Surto, deia, i veig una noia ajupida en un portal, immòbil, mentres un gos li llepa impulsívament la cara. Vaig a Castelló Clàssica. Comento una gravació dels Concerts de Corelli, que finalment m'enduc. Quan surto, pensant com l'harmonia barroca de Corelli resulta lleugera, sento parlar al dependent d'una botiga de roba amb un home que desprès m'assabento que és el guàrdia de seguretat de discos Castelló. El noi, tot emprenyat, parla de la noia que resta semi absent ajaguda al portal. Com qui no vol la cosa, entro a la botiga i, sorprès, pregunto si parlen de la xiqueta. Afirmen ambdós. El dependent diu que la noia li és igual, però que és trist, molt trist, que tinguin un gos així. A mi em sembla que la noia li preocupa més del que diu. Estiro del fil. Omiteixo el quàdruple i li pregunto per la noia. Diu que la veu sovint, que té casa perquè es canvia, va neta i a vegades va amb bici. Que el problema és l'altre, un tio molt més gran que ella, ja habitual per la zona. Què és una vergonya que un tio tan gran foti en aquestes merdes a ties tan joves. Aquesta noia, culmina, no deu tenir més de 18 anys. Jo faig una volta per la botiga. Roba caríssima. No estic per aquestes coses. Torno a passar per davant del ja trio, noi gran, noia jove i gos, per xafardejar. Dos de tres van fins dalt de merda. Disc dos de tres perquè desconec la reacció d'heroina en cans. El noi ha portat menjar i s'està de peu a uns metres. La noia menja ajupida. Està en un estat que donant-li un copet amb el dit cauria a terra. Li costa agafar la llauna de refresc. No apunta bé. A dins hi podria haver orina, no se n'assabentaria. Passo per Plaça Catalunya, on hi ha algunes dotacions de la urbana. M'hi acosto i informo del que he vist, a veure si hi poden fer alguna cosa. Un agent em diu que passarà l'avís, però que molta gent fa això perquè vol. Satisfet amb la resposta, continuo en direcció al meu destí. Em convidaven a sopar i feia tard. Durant la vetllada vam parlar de Mozart, els Dire i altres coses interessants. Em van trobar excèntric per Radiohead. Com si vingués dels llocs més foscos de la incivilització urbana.

No me quieras tanto, colega; sólo quiéreme

2009-03-02T13:27:00.000-08:00

28.02.2009 -

RESU CRUZ VALLEJO

GRUPO DE IGUALDAD DEL PSOE LOGROÑO Y MIEMBRO DEL COMITÉ REGIONAL

Es muy triste que tenga que suceder algo grave, como la muerte de Marta del Castillo, para que seamos conscientes de la gravedad de los temas, aunque vamos a pensar que «nunca es tarde, si la dicha es buena» y que «más vale tarde que nunca». Os voy a intentar hacer una reflexión que espero os haga pensar, como me lo ha hecho a mí, que muchas veces estas cosas son previsibles y que, una vez más, está en nuestras manos el evitarlas.

Me hago eco de la próxima campaña de Aído sobre violencia de género específica para jóvenes que, como toda campaña procedente del Gobierno como la del condón, una vez más tendrá sus detractores. Ojalá leyendo estas líneas cambien de opinión.

Tomo prestada una frase de Antonio Andrés Pueyo, director del Grupo de Estudios Avanzados en Violencia que dice que «si quieres predecir el futuro, analiza el pasado». Y la tomo prestada porque me hace recordar los comienzos de la relación de esta chica, en boca de sus padres, unos primeros momentos que deberían haber sido los mejores y que sus padres describían como totalmente infelices. Ahí estaba la primera señal de alarma, ese era el primer síntoma, el primer SOS, que podía predecir el futuro.

La chica podía sentirse querida todavía porque seguía llamándola, quedando, mucho tiempo después de haber roto la relación, podía sentirse hasta halagada porque buscaba el asesino hasta réplicas de ella en sus posteriores relaciones. Pero, fatalmente, hay amores que matan. Como ha señalado la ministra cuando tu novio te envía 100 mensajes de texto al día o te prohíbe vestirte de cierto modo, no es porque te quiere mucho, sino porque te quiere dominar.

Aunque puede que el detonante del anuncio de la puesta en marcha de este plan dirigido sólo a mujeres jóvenes sea tristemente este último asesinato, esta campaña se produce, según fuentes del ministerio, ante el aumento desde 2003 hasta 2008 de la violencia de género en mujeres jóvenes.

Este plan con un lenguaje fresco y directo, típico de la adolescencia, les tiene que hacer ser conscientes de que «la violencia de género no comienza con la primera bofetada» y según la psicóloga y experta Rosaura González Méndez, a las chicas hay que enseñarles estrategias alternativas que no sean «devolver la torta», porque al final «las que van al hospital son ellas».

Continuando con el refranero, como comenzábamos, siempre estamos en lo mismo: en esto como en todo, «más vale prevenir que curar», por ello una de las fórmulas para remediar estas actitudes violentas reside en la prevención. Todos los expertos recomiendan que los programas comiencen antes de que los adolescentes tengan su primera vivencia en pareja y que estén dirigidos al conjunto de la población juvenil

Dicho esto, paso a analizar los resultados de una investigación, al respecto, que os va a dejar de «pasta de boniato» como a mí. Se trata de un estudio realizado por la Comisión para la Investigación de Malos tratos a mujeres de noviembre del 2005, tomando como muestra los talleres de prevención, que funcionan desde el 2003 y que se impartieron en 28 Institutos de la Comunidad de Madrid.

Son, ante todo, preocupantes las conclusiones (los resultados son literalmente transcritos de una sesión con un grupo de secundaria de 2º de ESO):

-Creen que alguien que te hace sufrir o te trata mal puede quererte al mismo tiempo.

-Minimizan las situaciones de violencia de género y no identifican conductas de abuso psicológico en sus parejas o parejas del sexo opuesto.

-Pasan por alto actos como que les controlen el móvil, la ropa, con quien deben o no salir, que les griten, que se enfaden sin motivo, o incluso los pequeños golpes.

-Gran parte del alumnado considera que si no hay celos en una pareja es porque realmente no hay amor, es algo necesario y una forma de demostrar ese amor.

-Preguntadas por el hombre ideal, en el grupo de chicas preocupa especialmente la elección que hacen del «malote». Describiéndolo como el «típico chulo, caradura, rebelde, popular, el líder generalmente negativo...». En él buscan reconocimiento social, seguridad y protección. Esta actitud se traduce en una relación no igualitaria por definición. La protección se brinda a la chica desde una posición superior.

-Llama la atención la poca frecuencia con la que ambos sexos hablan de la reciprocidad en la relación «que nos queramos, que nos entendamos, que nos respetemos».

-Se da una ausencia total de valores en la pareja. En ningún caso se incluyen valores como la tolerancia, la generosidad, la solidaridad, honestidad, integridad...

-Los/as adolescentes describen una pareja en términos muy superficiales, que encaja con los cánones de belleza del momento y con rasgos muy estereotipados. Esto se ve con más claridad en el grupo de los chicos. Ejemplo: hombre fuerte y con poder económico, o mujer sumisa y disponible para el hombre.

-Los chicos realizan una descripción de la mujer claramente como objeto sexual y muy influida por la pornografía.

-Las chicas hacen una descripción más completa, e incluyen un mayor número de atributos positivos en su hombre ideal, pero de igual forma hay una tendencia a lo material, a lo superficial.

-En ningún caso se contempla la interculturalidad en la pareja. La descripción que realizan ambos grupos es la de una persona de raza blanca, chocante cuando donde la multiculturalidad es más visible es, precisamente, en las aulas.

Aunque, muchas veces, sus opiniones no se corresponden con el pensamiento individual de cada uno de ellos, sí recoge una idea grupal y nos orienta sobre la forma sexista en la que muchos de estos adolescentes construyen su identidad, asociando los valores femeninos con la debilidad y la sumisión y los masculinos con la fuerza, el control y la dureza emocional.

Me encantan las investigaciones sociológicas, pero los resultados de ésta, en especial, me han herido en lo más hondo, porque demuestran que nos queda un arduo trabajo en el camino hacia la igualdad y que, para más INRI, las piedras en ese camino nos las seguimos poniendo las propias mujeres.

Hay que inculcar a nuestros jóvenes que ya nadie muere de amor y que los amores que matan no son amores sino obsesiones.

de carn fer butifarra

2009-03-01T11:28:00.000-08:00

Només corre el temps que vull que corri. Només el de la discursió linial del que ara tu llegeixes. No res al meu voltant transcorre. No música, no moviment de ningú. He deixat un llibre boca avall i no sé si l'he llegit o si l'he començat però sé perfectament quin és. Només, si voleu filar prim, alguns vehicles sorollosos que passen per Travessera. Sento sorolls, és cert. La veïna juga amb la seua filla, li canta; els veïns de tant en tant aixequen la veu; algun estri es deixa caure. Però tot això no té ni un abans ni un desprès ni tant sols un inici. Per un inici necessitària un temps X que marcaria com a 0 i a partir del qual situaria els cants de la veïna mare a la criatura. Però no. Només sé que he sentit això. El rellotge de l'ordenador corre però només és una successió de números. Fa estona (no sé quanta) que tinc gana així que per mi l'hora de sopar pot ser ara o podria haver estat fa molta estona. Tot el cap de setmana ha estat així, amb una visió del temps fora del temps. Sense horaris, només m'he aixecat a l'hora per esmorzar quan tocava però només jo ho he fet, de 50. Des de divendres a la tarda que no sé quina hora és. El sol no ha estat visible i no m'ha ajudat. Matí o tarda? Podrien ser les 4 de la matinada perquè tinc son de 4 de la matinada. O gana de segon esmorzar perquè tinc gana d'esmorzar per segona vegada avui. Em tapo els ulls i veig un arbre lluminós en forma de guspires, però no ha passat desprès de tot això que us he dit. Només és desprès aquí, mentre tu ho llegeixes. El meu estat és propi del somni, però sé que no estic somniant. El text és massa linial com per ser inconscient. Tot i així, us garantitzo que el gos que he sentit bordar no sé si l'he sentit al mateix temps que l'ascensor que pujava o no.

El cap de setmana s'ha acabat. Demà...

nyam nyam

2009-02-09T15:08:00.000-08:00

la repetitiva acció de deixar caure galetes Yayitas (yayas pequeñas??) dins d'una tassa amb llet calenta amb cacau, estovar-les fins al límit de les seues forces i desprès rescatar-les per finalment engolir-les senceres, tot això, dic, es pot considerar un acte sàdic propi d'uns caiguts i pecaminosos, nazis, orcs sense escrúpols, mercenaris barats i salvatges del SEPC? És cruel, goyesc, infernal, tremebund i inhumà menjar galetes ofegades?

Pregunto

Apunts de l'últim concert

2009-02-01T03:03:00.000-08:00

Tot i que anar a concerts era una de les coses que més li agradaven, sempre sortia tard del lloc on era i havia de córrer per arribar a temps. Aquesta vegada, com tantes altres, va haver de pujar les escales de dos en en dos per arribar just quan la sessió començava. Va trobar un lloc lliure a la banda en un lloc una mica elevat. "Llàstima, una mica allunyat", va pensar, sense fer-se en cap moment la més infíma autocrítica per arribar tard.

Va treure el programa i alguna cosa per escriure, però la intenció era escoltar. "Si trec apunts em perdo", es diu per a si mateixa. Mentrestant, l'obertura anava avançant presentant el fil conductor de la sessió. L'obertura deixava pas a un Andante seguit d'un Allegro con brio. La Marta es del·leitava amb l'encadenació i el trot dels sons, la seua harmonia i força expressiva. El significat, però, restava fosc en el fons. No entenia el que li entrava per les orelles, només una part superficial. Tot i així, badava i fins i tot en alguns moments tancava els ulls. Amb el final de l'Allegro pero non molto s'arribava a l'entreacte.

Era el moment d'intercanviar opinions amb el grup de companys d'abonament. "Ei!, no t'havia vist! on ets?", "Estic a dalt a l'esquerra, és que he arribat tard", "avui és meravellós", "has vist el moment en què... vol dir que... o que... no ho he acabat d'entendre", "no ho sé, això ha dit? no ho recordo", "sí, jo si que ho recordo. Això ho has d'entendre com a referencia de la tradició protestant que...", "ah, sí, em sembla fatal que li dongui aquesta interpretació; això és mentida, és...". La Marta anava a respondre-li enèrgicament però, passats els deu minuts de pausa, la gent tornava a entrar a la sala.

El segon acte reprenia de seguida la vivacitat del primer. Pluja de referencies, virtuosisme i pujada del to que feien difícil el seu seguiment, però a la Marta encara li plaïa més per la seua força. Desprès, la força musical frenava de cop, deixant en caiguda lliure les notes i les idees més fonamentals de la civilització. Llançades des de la torre de la sabiduria, començava un Iras Diei que feia sentir a tota la sala petita i insignificant. L'apocali·lipsi s'acostava i el lament inicial deixa pas a la desesperança cínica. En el desprendiment, tot era molt més clar encara que la Marta només veia caure grans rocs que s'havien aixecat amb molt d'esforç. En aquest moment de pianíssimo, va sonar una veu des d'algun seient, punxant la bombolla estètica de la Marta i d'altres assistents.

La incertesa era gran: el director va haver d'aturar-se i esperar a que l'assistent acabés. A la Marta no li semblaven res més que estossecs punyents. "Odio la gent que incordia expressament; si no els hi agrada, que no vinguin" pensava la Marta. El director es veia amb l'obligació de reprendre la funció, reprenent poc a poc el ritme com un ciclista desprès d'una caiguda. Més suaument, amb algun brot de força, arribava al final. Acabada la sessió, la Marta es reunia amb la colla, profundament indignada amb la interrupció que havia fet el seu company, iniciant una llarga discusió. En general, es qüestionava la interrupció i encara més el moment tan inoportú. L'amic es defensava penosament: allò no era inaguantable. La Marta marxava enrabiada però amb ganes de què els dies passessin ràpid per poder tornar-hi. No havia entès gran cosa i els apunts que tenia no servien per res. Però li encantava la música.

dedicació poètica

2009-01-17T05:43:00.000-08:00

Escolto Mishima, la seua cançó "Covards" i la genial "Miquel a l'accès 14" i penso: què se sent quan reps una obra la qual tu n'has estat font d'inspiració principal? I no em refereixo solament a quan érem més petits (o no tant) que vam rebre alguna carta o algun poema dedicat. ¿Existeix la paraula que defineix aquella emoció entre sopresa de l'objecte gens esperat (una carta o una cançó dins la motxila o a la bústia), la vanitat de sentir-se admirat i la incomoditat davant de l'obligació de la resposta? No em sona que existeixi.
Però aquesta és una manera, la de rebre directament una obra dedicada. Existeix l'altra: que l'obra no s'envïi a la font d'admiració, sinó a una discogràfica o a una editorial i, desprès d'un temps, surti al mercat, soni a les ràdios o la gent la llegeixi als autobusos. Imagineu-vos se font d'inspiració d'una cançó que tothom coneix. Imagineu-vos veure-us identificats amb un personatge d'una novel·la i sabeu que l'autor o autora s'ha inspirat en vosaltres perquè és conegut vostre i les proves són evidents.
La cosa es complica tant quan el tema de l'obra és dramàtica. Les dues cançons de Mishima estan dedicades, suposo, a alguna exparella de l'autor de la cançó i són un retret. Com se sent aquesta persona? Com us sentirieu vosaltres si el vostre ex fa una cançó sobre com l'orgull us impedeix estar junts? Com us sentiríeu si l'amic de la teua parella escriu un llibre sobre una aventura amorosa?
No es pot evitar la sensació de complicitat -encara que sigui amarga- i de comprensió íntima encara que el secret es digui a cor que vols: només entre els membres del cercle íntim s'entèn la motivació de l'artista. Qualsevol de nosaltres desitjaria sense condicions poder dir que el personatge d'un llibre és ell, encara que sigui el més desgraciat i malèvol. Som així de vanitosos i la temptació d'estar en boca de molta gent i de passar a la història ens pot.

Mites

2009-01-01T10:02:00.000-08:00

24 hour party people és la pel·lícula sobre Tony Wilson, periodista i empresari de Manchester que va llançar a la fama els Joy Division, New Order i Happy Mondays. Va crear The Factory, club i desprès discogràfica i posteriorment La Hacienda, també club. Va morir el 2007 d'un càncer de fetge.
Els Joy Division, els Sex Pistols... Anys 80. I nosaltres? nosaltres, als anys 2000 els continuem escoltant, però amb el pensament que vigilia, pesadament al nostre cervell: "estan bé, però no hagués volgut viure en la seua època". No fos cas que ens esvalotéssim.
Què cony ens passa? Vestim la seua moda per assimilar-nos a ells? Ens sentim tranquils per poder analitzar-los com a fenomen cultural? Yeah, they were fantastic... Llàstima de les drogues? On som desprès de tot això? en la hipocresia de rebutjar les drogues i la puta mala vida i escoltar grups que, la veritat, estan bé, però no arriben ni a la meitat d'aquells. Això és el pop. Ho és també el funk, l'indie... ?
Merda, som joves i hauríem d'estar sentint que avancem. I on collons estem anant? A concerts a Razz de grups poppys. Amy Whinehouse, que no dura ni dos anys? The Ting Tings? La Casa Azul? Aquesta és la puta vanguardia musical?

Ros al Fòrum Europa

2008-12-10T13:39:00.000-08:00

Aviat farà un mes que vaig obrir La Vanguardia del dia i vaig trobar-me, ja a la segona pàgina, dos textos sobre l'alcalde Àngel Ros. El primer, el de la secció "La mirilla", dedicat a coses alguna vegada hilarants, sovint distretes, a mode de digestiu que el diari posa desprès de l'article de l'Antich i l'índex. Parlava sobre la rumba a Lleida. El segon era el semàfor del diari, que marcava amb verd l'alcalde lleidatà per la seua conferència al Fòrum Europa. Encara a dins, a la secció Vivir, una petita crònica de Miquel Molina que sembla que, entre una sala d'oients vinguts en tropa amb Avant, també hi era i coincideix amb l'alcalde. Com que no se'm va convidar a l'acte ( a veure si per la propera...) he hagut de llegir el text que he trobat per algun lloc.

Són gairebé 15 pàgines d'exposició del que són, a parer de l'alcalde, els trets atractius de Lleida: la seua influència en una àmplia zona, les bones comunicacions, l'economia agrícola i comercial, el punt de trobada de nombrosos congressos, la preocupació per l'educació, la formació i la investigació... Molt bé, senyor alcalde, molt bé. Sap vendre. Si no, de què aquests afalags de la premsa barcelonina que normalment no ens diu ni ase ni bèstia?

Llegint la conferència he reflexionat sobre un tema. S'ha dit sovint el nostre temps és un temps mancat d'ideòlegs i que avança cap a "l'empresarització" de la política, la qual buscarà simplement rednibilitat econòmica a la vegada que electoral. Pot ser. Això es plasma en el fet que falten ideòlegs, caps-pensants que analitzin, discuteixin i defineixin cap a on va el país. Alguns polítics ocupen els càrrecs com una "temporada al sector públic", com un entreacte entre càrrecs a l'empresa privada. Bé. El nostre alcalde ve de la Coca-Cola.

Això no té perquè ser dolent (del tot). Poca cosa té a veure Ros amb l'anterior paer en cap, Antoni Siurana. Qualsevol diria que són del mateix partit, si és que existeixen els partits en les localitats petites. Recordo que els anys de bipartit del Siurana, almenys els que jo vaig viure de manera timidament conscient, Lleida era presentada com la ciutat del benestar. A Lleida, tot quedava a prop i els serveis eren molts. S'hi vivia bé. Segons els índexs que s'utilitzaven llavors (ara suposo que segueixen existint, però els hi he perdut la pista) Lleida sortia com a segona capital espanyola en qualitat de vida -desprès de Girona- i la provincia va ser la primera en alguna ocasió. Aquesta qualitat de vida, aquest benestar, aquest idil·li urbà suposà una pràctica financera de l'erari públic poc rendible, certament. La liquidada Empresa Municipal de Serveis poques vegades cobrava els serveis que realitzava, que eren molts i variats. Per què? Perquè l'important era que els serveis que es necessitaven fossin acomplerts. Pagar-los era secundari!

Aquest tarannà és contrari a la forma de ser del nou alcalde. El seu model de ciutat passa, sense deixar de banda la ciutat, tot sigui dit, per aconseguir l'èxit econòmic municipal i l'èxit productiu. Ros vol crear el teixit productiu necessari per situar Lleida en el panorama espanyol general i sudeuropeu en alguns sectors. I per això va a Barcelona i diu una altra vegada el que ja fa temps que porta dient sense manca de raó: que Lleida és el territori emergent de Catalunya i que Catalunya necessita de Lleida per progressar.

Més endavant diu: "Lleida és, clarament, una ciutat universitària". Fa riure, sinó plorar. Que Lleida tingui una Universitat no la converteix en una ciutat universitària. Per molt que l'escola de forestals i la facultat d'Agrònoms sigui única i bona a Espanya respectivament, per molt que tinguem el dubtós honor de tenir la única titulació de medicina animal de l'Estat, Lleida no és ni ha estat mai una ciutat universitària.

Formadora? Entenc l'esforç educador de l'Ajuntament (segurament, l'única idea que s'escapa a la mentalitat gestora que impera), al qual li veig pocs resultats de moment (i poca inversió i competències), però no confonguem les voluntats amb la realitat. D'això n'hauríem de saber prou els espanyols amb el nostre llibre més universal (es llegeix als instituts? pregunto). No és cert que Lleida sigui una ciutat d'un nivell cultural excel·lent com es diu a la conferència. A Lleida hi ha Museus d'Art Contemporani (on?) però llogarets de l'Empordà tenen un mercat d'art tres vegades més gran, productiu i interessant que el de Lleida. A Lleida hi ha Conservatori però només sona jazz en un cafè i es multen els locals amb música amb directe. A Lleida hi ha Aula de Teatre (que funciona excel·lentment) però no hi ha temporada estable. Cal buscar fets culturals de ciutats com Reus, Girona o fins i tot La Seu d'Urgell? Lleida és un lloc idíl·lic, especial i genial... desprès de molts altres.

El resum de la conferencia és aquest: Lleida és un bon lloc on invertir. Vota PSC. Sembla que tenim de tot (fins i tot gent treballadora diuen, no sé si ho corroboren els índex de productivitat), però els capitals de Barcelona no venen. Ni a la de tres. I l'alcalde pretèn canviar-ho. Bona sort senyor alcalde. Deixi's acariciar per la premsa barcelonina. A veure si la fa canviar per catalana.

Per què encara estem a Afganistan?

2008-09-28T12:03:00.000-07:00

GUILLEM SANS MORA - Berlín
PÚBLICO, 26 de septiembre de 2008

El diputado democristiano alemán Willy Wimmer, de 65 años, visitó en numerosas ocasiones Afganistán, Pakistán y sus países vecinos entre 1995 y 1998, por encargo del entonces canciller Helmut Kohl. Ahora, en contra de la línea de su partido, en el Gobierno de la canciller Angela Merkel, reclama la retirada inmediata de las tropas alemanas de Afganistán, porque sospecha que Estados Unidos no tiene interés en terminar esta guerra.

¿Cómo le miran sus compañeros democristianos en el Bundestag (la Cámara Baja del Parlamento) por defender una posición contraria a la del Gobierno?

He vivido otros tiempos. Durante la guerra de Yugoslavia era completamente diferente, había que contar con consecuencias. Hay compañeros que me dicen: pensamos igual que tú, pero tenemos tal o cual puesto en el Gobierno o en el grupo parlamentario, y por eso no tenemos margen de maniobra. Algunos han estado desde el principio contra esta intervención, y no ocultan su opinión.

¿Qué impresión destacaría de los años en que visitó a menudo esos países?

Me pareció increíble y alucinante que estadounidenses, saudíes y paquistaníes alumbraran a los talibanes y los usaran para defender sus intereses estratégicos en Afganistán. Los talibanes tenían entonces el encargo de penetrar hacia el norte desde Pakistán, a través de Kandahar y Asia Central, para defender las rutas de suministro de petróleo y gas que llevaban a India desde Afganistán y Pakistán. No se puede crear un peligro para combatirlo a continuación. Creo que nuestros aliados, especialmente estadounidenses y británicos, deberían dejar de implicarnos de esta manera.

Algunos autores sugieren que la CIA apoya a los talibanes para mantener inestable Afganistán y Pakistán. ¿Le parece plausible?

En mi último viaje a Islamabad y Kabul, la primavera del año pasado, representantes de los servicios de información paquistaníes me dijeron que seguía habiendo contactos entre EEUU y los talibanes. Si se trataba de la CIA, eso no lo sé, pero cuando interlocutores oficiales paquistaníes me lo dicen, y en presencia de nuestro embajador, entonces sólo puedo decir que esa tesis no es despreciable.

¿Arrojan esos contactos nueva luz sobre la reciente evolución del conflicto, con la extensión de la guerra a territorio paquistaní?

No quiero relacionar esos contactos con la situación actual, pero hay que saber que existieron para entender quién colabora con quién. La situación en el noroeste de Pakistán y en el sur de Afganistán no es completamente independiente de estas cosas, pero también tiene una dinámica propia. No subestimo en absoluto el componente de Al Qaeda, pero debo preguntarme: si nosotros los alemanes, o la OTAN, podemos localizar exactamente a los que apoyan a Al Qaeda en esa zona con nuestras capacidades tecnológicas, no entiendo que todo siga igual. Creo que los países occidentales lo simplifican todo. La cosa funciona según conceptos de lucha acuñados por EEUU que nos hunden cada vez más en la ciénaga afgana, con consecuencias imprevisibles. Me cuento entre quienes no descartan por completo que estemos en Afganistán, no solo por el 11 de septiembre, sino para usar Afganistán como zona de entrenamiento de tropas para futuros conflictos en toda la región.

¿Habla de los alemanes?

No, de todos. De todos. Futuros conflictos: Irán, Pakistán, India, China. Generales británicos dijeron hace un año aquí en Berlín, en un encuentro público con el ministro de Defensa alemán, que había que prepararse para 40 años de guerra en Afganistán. Y ahí sólo puedo decir: esto no puede ser. Tras siete años de guerra, hay que preguntarse realmente qué hacemos y cómo salimos. Canadá ha anunciado que se retira en 2011. Holanda también se lo está pensando. Cuando empiece esta avalancha, también otros se irán. No creo que nuestra sociedad esté de acuerdo con seguir en guerra 40 años sin saber para qué.

¿Está interesado EEUU en mantener la inestabilidad en Afganistán y Pakistán?

El presidente afgano, Hamid Karzai, me dijo en mi última visita a Kabul que EEUU hubiera podido terminar esta guerra hace cuatro años, pero no lo hizo porque tenía sus motivos. Si esto es así, hay otra razón para terminar nuestra presencia allí. Si nuestros aliados estadounidenses no tienen ningún interés en la pacificación y la retirada, me parece contraproducente permanecer ahí.

¿Asumen EEUU y la OTAN víctimas civiles para mantener esa inestabilidad?

No puedo sacar esa conclusión porque no tengo pruebas. Pero en Afganistán no puedo distinguir entre civiles y combatientes, es el mismo problema que en Vietnam. Al final, todo acaba en contar muertos. Si se asume esa alta cifra de civiles muertos, hay que añadir a la cuenta que en Afganistán existe la venganza de sangre. Y esto lo saben militares, diplomáticos y las ONG.

¿Cómo sería una retirada razonable?

El Gobierno debería mirar cómo lo hizo España al retirarse de Irak, y cómo quieren hacerlo Canadá y Holanda de Afganistán. No puede ser que estemos en el octavo, noveno, décimo año de guerra sin tener respuesta sobre su sentido. Estoy convencido de que ,si las cosas siguen así, el apoyo social a la OTAN en Europa va a caer rapidísimamente. Si siguen aumentando las víctimas militares y civiles, la gente dejará de entender a la OTAN. Si Canadá y Holanda empiezan a retirarse, ¿querrá el Gobierno alemán seguir entre los tontos? ¿Querremos ser los últimos?

Letrilla de una letrina

2008-09-11T12:57:00.000-07:00

Me presento en un café de nombre italiano en la plaza Vicenç Martorell, en el Raval barcelonés. Entro apuesto hacia dentro empujado por las necesidades fisiológicas, que me apremían puntuales después de comer. La camarera, hábil ella, me corta el paso y me pregunta qué deseo. Le digo que ir al servicio y también un café con leche. Ella me responde que me siente que ahora estan limpiando los lavabos. Cuando me trae el café -que me cobra en el acto- me da luz verde. Se lo pago con despecho, con la dignidad del que no quiere reconocer la derrota, sin mirarla, y sigo leyendo un par de artículos que ahora me entretienen. Acabado el ritual, cruzo el bar y subo unas coquetas escaleras. En las puertas de los servicios no hay retratos de escritores aún vivos, como le pasó a Manuel Vicent, sino retratos de Modigliani. Giro el pomo de la puerta con el retrato masculino y para mi sorpresa tengo que tirar y no empujar hacia dentro, como es costumbre. La razón es clara: no hay dentro posible. El váter, sin tapa alguna, ocupa practicamente todo el habitáculo y su fondo acuoso se asemeja a un pozo y yo una más que posible víctima. Nos introducimos cual gordo en una cristalería mi mochila y yo. Voy a cerrar el ataúd con servicio de expulsiones cuando me percato que, por no haber, no hay esa materia polisacarída que tantos buenos beneficios hace al conjunto de los humanos. Salgo, pues, en la búsqueda de papel higiénico. Fuera no está así que me dirijo al servicio de mujeres, por lo que no tengo que andar mucho por lo cercano (europeo, diría Stenier) que resulta todo. Saludo a la mujer de cuello largo de la puerta, abro la puerta y me encuentro con otra liliputiense letrina con, ésta sí, un enorme rollo de váter de esos industriales. Lo cojo sin más, vuelvo a mi cáscara de nuez. Me atrinchero dudando de si cabemos todos: mi mochila, el váter, el rollo y yo (si no cabiéramos, no sé a quien dejaría fuera). Me bajo los pantalones y los calzoncillos y me siento en el trono. Para entretenerme compruebo que llego a tocar con mi nariz a la puerta -¿cuántas narices habrán comprobado lo mismo?- y que la apertura inferior de la puerta es demasiado alta para la -atención, hipérbole- poca distancia. Imagino la visión de mis zapatos, mi cinturón y mis pantalones desdel otro lado de la puerta, donde seguro que el tiempo va más lento (la relatividad del tiempo depende del lado de la puerta). Siempre he temido que un granuja me tire del zapato o del cinturón en ese momento. El susto sería mayúsculo. Un calor sofocante me oprime aún más en la cápsula y me doy prisa. Recojo con una elasticidad de gimnasta rusa y me precipito armónicamente fuera del váter model Estación Internacional, más estecho que Gibraltar y más ancho que Castilla. Siento la risa de los de Modi mientras desciendo las coquetas escaleras.

¿Leer sirve para algo bueno?

2008-09-01T12:51:00.000-07:00

LUISGÉ MARTÍN, supl. Babelia, El País, dissabte 30 d'agost del 2008

La ópera ha sido considerada siempre el espectáculo artístico más completo y refinado. Aúna música, literatura y teatro. Para disfrutarla hay que ser una persona cultivada y tener educadas todas las capacidades estéticas. Es necesario, además, poseer una sensibilidad especial. Podríamos decir, por lo tanto, que los amantes de la ópera forman parte de un linaje extraordinario. De una quintaesencia humana. En febrero de 2001, sin embargo, los socios del Círculo del Liceo de Barcelona -quintaesencia de la quintaesencia- decidieron rechazar el ingreso en el club operístico de las diez mujeres que, después de siglo y medio de absoluta hegemonía masculina abolida en unos nuevos estatutos, habían solicitado la admisión. Entre esas mujeres -por si alguien duda de sus méritos- estaba Montserrat Caballé. Es decir, los seres más sensibles, los que se conmovían hasta el retorcimiento del alma con la música de Verdi, con la voz doliente de María Callas o con las quejas de amor de Madame Butterfly, se comportaban en la vida real como gañanes de taberna.

Este suceso, excesivo y paradigmático, es un exordio vistoso, pero resulta fácil encontrar diariamente muchos otros ejemplos que nos obligan a plantearnos si la cultura contribuye a iluminar las ideas o si, por el contrario, sirve sólo para empachar las mentes y emponzoñar los ánimos. Uno de nuestros novelistas jóvenes más eximios, a quien se le debió de aparecer una virgen en algún camino de Damasco, como a Fernando Arrabal, escribe cada semana en los periódicos sesudos y floridos artículos en los que igual pone en cuestión la teoría de la evolución -"siempre me ha llamado la atención la rotundidad con que se suele negar la intervención del misterio cuando se trata de explicar el origen del hombre; pero lo cierto es que, si existe un momento en la historia del universo en que parece más que probable la intervención del misterio, es precisamente el momento en que el hombre irrumpe en el mundo"- que describe con extraño discernimiento las sociedades modernas -"matrimonios deshechos porque sí a velocidad exprés, hogares desbaratados con el menor pretexto o sin pretexto alguno, hijos desparramados y convertidos en carne de psiquiatra, abortos a mansalva, nuevas fórmulas combinatorias humanas negadas a la transmisión de la vida, etcétera"-. A algunos otros escritores, no menos eximios, les vemos participar en tertulias televisivas diciendo disparates y simplezas que sólo mejoran las de los invitados de Salsa rosa en el rigor de la gramática y en la riqueza del vocabulario. Y aquellos a los que no se les ha aparecido ninguna virgen ni han sido invitados a ninguna tertulia no pueden tirar tampoco la primera piedra. En el sector editorial y en el mundo literario -un castillo de hombres cultos, de cultivadores de ese gran bien espiritual que es la lectura- se encuentra la mayor concentración de individuos biliosos, marrulleros, hipócritas, envanecidos, desequilibrados y tortuosos que conozco. Incluyéndome, por supuesto, a mí mismo.

La gran obra de la literatura española cuenta la historia de un pobre hombre que, empachado de libros, salió a recorrer el mundo escudado por un analfabeto que no había leído ninguno. Todos conocemos las peripecias que les ocurrieron. Todos sabemos quién creaba los problemas y quién los resolvía luego; quién era soberbio y quién humilde; quien contemplaba la realidad y quién veía únicamente sus propias fantasías y vanaglorias. Que cada cual elija un modelo, pero que no haya excusas: todos los libros son de caballerías.

No quiero hacer menosprecio de corte y alabanza de aldea, y ni siquiera estoy seguro de si soy abogado de dios o del diablo, pero desde hace años tengo la sospecha de que la lectura es menos benéfica de lo que se proclama continuamente con altavoces y pregoneros. O incluso que es dañina, que resabia. Hay dos virtudes que nadie le puede negar: su ejercicio produce un placer estético que sólo es superado por los que producen los de la música y la sexualidad; y desarrolla, instrumentalmente, las capacidades de comprensión y de construcción textual, que sirven para leer el prospecto de un medicamento, para redactar una carta o una reclamación, o para poder estudiar mecánica de automóviles o mecánica cuántica. Es decir, la lectura tiene una utilidad sensorial -si hay utilidades así- y una utilidad práctica -valga el pleonasmo-, pero tal vez no tenga ninguna utilidad ética, que es la que más se pregona. "Los libros nos hacen libres", decía uno de los eslóganes publicitarios con los que el Ministerio de Cultura trataba de concienciarnos de los beneficios de leer. "El nacionalismo se cura viajando y leyendo", proclamaba Juan María Bandrés en aquellos años en los que se pensaba aún que las barbaridades de ETA eran cometidas sólo por ignorantes sin formación. Como Sócrates, en suma: "No hay hombres malos, sólo hay hombres ignorantes". Y continuamente escuchamos hablar con desprecio o conmiseración de aquellos que no leen o que leen productos como El código Da Vinci o La catedral del mar y no a Borges, a Paul Auster o a Vasili Grossman, que son algunos de los autores que al parecer nos hacen más libres y menos abertzales.

Es decir, los apóstoles de la lectura hemos creído siempre que a través de ella se crearía un mundo más justo, más tolerante, más inteligente y más pacífico. Más humano, en suma. Hemos creído que alguien que se conmoviera con las desdichas adulterinas de Anna Karenina y el Conde Vronski no podría luego, por ejemplo, llamar alimañas a quienes cometen una infidelidad o se divorcian. Que quien se emocionara sumergiéndose en el alma insatisfecha de Emma Bovary no sería capaz de pegarle una paliza a su mujer o de negarle el ingreso en el Círculo del Liceo a Montserrat Caballé. Que aquel que se estremeciera al conocer la vida de Primo Levi en Auschwitz o la de Anna Frank en Ámsterdam no tendría ya nunca la desvergüenza de -pongo por caso- votar a Batasuna, apoyar la guerra de Irak, defender Guantánamo o enmascarar con palabrería libertaria la dictadura cubana. Hemos creído siempre, en fin, que los libros eran el manual de instrucciones de la naturaleza humana y que quien leía terminaba descifrando sus mecanismos y mejorando su rendimiento. Pero a la vista está que hemos creído mal.

A los niños y a los adolescentes les instigamos casi enfermizamente a que lean, anunciándoles las siete plagas si no lo hacen. Pero habría que preguntarse si esa obsesión está justificada por tantas plagas como decimos. ¿Son menos corruptos los que leen? ¿Son menos despóticos en sus trabajos o en sus casas? ¿Respetan más las señales de tráfico? ¿Sienten menos cólera, saben dominarla mejor? ¿Tienen mayor clarividencia política? ¿Son menos violentos? Hace años leí un artículo -seguramente de algún norteamericano extravagante- en el que se sostenía que entre los individuos de mayor nivel cultural estaban más extendidas las prácticas sadomasoquistas. No quiero poner de ejemplo a Hannibal Lecter, pero creo que la duda es razonable.

Son no obstante los razonamientos desvariados de este texto, sin duda, la mejor prueba de que leer -lo hago mucho- no siempre trae provecho. -

El proceso

2008-08-17T04:33:00.000-07:00

Un individuo mantiene una vida no fuera de lo normal aunque marcadamente solitaria. De repente se ve envuelto en un proceso judicial. Desconoce la procedencia de la denuncia y los vehiculos por donde avanza el proceso. Intenta avanzar a partes, pero es inútil.

Creo que una de las particularidades del individuo cultivado, en relación al poco educado, es la consciencia y la observación de la realidad como proceso. Para el no cultivado, todo es aislado, sin apenas causas y con lmitadas consecuencias en el desarrollo de otras actividades. Todo aparece y desaparece regido por una no norma invisible (no me atrevo a decir que es el azar). Como paradigma tenemos las modas y los deportes: el que hoy es "lo mejor del mundo", mañana es odiado. Sin más. Voy a poner el ejemplo de Joan Laporta, presidente del FCB. Hace un año era el mejor presidente del club, un ídolo de masas (llegó a participar en campaña electoral) y ahora es odiado por toda la afición.

La persona cultivada, por otro lado, se da cuenta de donde vienen las cosas (por qué suceden) y qué provocan y notan su fluidez. Aislar los fenómenos es sólo una práctica facilitatória de la comprensión. El isolamiento en extremo de los hechos provoca que se expliquen por ellos mismos o sin una causa exterior: las cosas se explican porqué sí. Pero ésto no es así. Todo pertence a un fluido mayor, a una comunión de factores, que lo provoca.

La sospecha se convierte en la primera herramienta del hombre y la mujer sabios. Pasar cualquier fenómeno cultural por la lupa de la sospecha nos conduce a la explicación del hecho, a veces radicalmente alejada: parte del auge del arte abstracto europeo de la segunda mitad del siglo XX se atribuye a la financiación de la CIA para éste arte, en plena guerra fría. Ahí es nada.

El hombre y la mujer no cultivados no recuerdan los "escenarios" (entre comillas porqué precisamente no existen escenarios, sino transiciones constantes) anteriores. Rafa Nadal y Samuel l'Etóo pueden parecer el mejor tenista y el mejor futbolista del mundo, pero nadie se acuerda ya de Carlos Moyá, de Ferrero, de Kluivert o de Rivaldo, que recibieron los mismos temporales aplausos. Lo mismo con la moda, los programas de televisión y el cine. No se acuerdan de los programas y éxitos cinematográficos pasados. Solamente el último éxito en cartel parece ser el novamás del séptimo arte.

Comprender que la historia se escribe sin puntos y apartes es un gran paso para el estudiante. La costumbre aristotélica de la clasificación es perniciosa por el caracter solitario de los hechos que de poco sive fuera de las realidades físicas. Desde los periodos artísticos hasta los cambios demográficos son procesos y, es más, estan relacionados en tanto que parte de un único proceso que es la cultura. Aprender significa, en parte, entender porqué Rúsia bombardea Georgia o porqué este año se llevan los colores neutros y los cuellos redondos. Estar cultivado es conectar cualquier hecho con un proceso mayor, abandonando su aparente soledad histórica. El universal de Kafka es la consciencia de la pertenencia a un proceso que no podemos controlar plenamente. Salir es imposible. El único control posible pasa por el conocimiento de la fluidez de uno mismo para saber hacia donde nos lleva el río.

Lleida i els arbres

2008-08-09T03:00:00.000-07:00

Carta meua publicada a la secció de cartes al director del diari Segre a dia 9 d'agost de 2008

La recent tala d’arbres en uns carrers de Ciutat Jardí de Lleida em fa reflexionar de nou què passa amb els arbres en aquesta ciutat. A Lleida cada estiu arribem als 35º i no bufa el vent, i prescindim de la verdor i de l’ombra amb una tranquil·litat que sorprèn. Em venen al cap uns quans exemples: el carrer Salmerón, sense arbres des de fa anys; els arbres de la rambla Ferran no fan ombra (ves per on, els de Macià sí); els pins de l'IEI fan pena i emmalalteixen; la vorera ampliada davant d’una escola de Prat de la Riba no incloïa la plantació d’arbres; igualment, els pares i mares s’esperen a ple sol davant l’escola Pràctiques II; el pàrquing del nou tanatori és criminal i l’avinguda de Pinyana, inaugurada no fa un mes, no té arbres; però el cas més escandalós és la tala dels arbres de l’avinguda el Segre arrel d’una “poda excessiva” (sic).

La regidoria d’Urbanisme hauria de revisar si aquesta pràctica, la de podar i talar amb aquesta facilitat, dóna bons fruits. Que a la mateixa zona de “Ciutat Jardí” s’hi talin arbres i s’hi projecti un arbolàrium frega el cinisme: per quans carrers sota el sol hauran de caminar els lleidatans per tenir una mica d’ombra?

El suc de les infraestructures

2008-07-20T15:54:00.000-07:00

Bona part de la política catalana, això és, les peticions, exigències o condicions que es posen damunt de la taula a Madrid, és el tema de les infraestructures del nostre país. En l'últim curs polític s'ha vist que falten obres importants per al desenvolupament de Catalunya, com són les rodalies de Renfe, la xarxa elèctrica o les autopistes. En les passades eleccions, aquest tema era un dels plats forts de la campanya i va ocupar, per exemple, un dels blocs del debat dels candidats i candidates catalans a les Corts Generals, a TV3.

Paral·lelament es feu el debat dels candidats lleidatans a Lleida Televisió i també hi hagué discusió al voltant de les infraestructures a Lleida. S'arribà a una conclusió: el debat no existeix, no hi ha demanda de noves infraestructures per a les terres de Lleida. Si ens hi fixem, les obres i inversions que reclamen els polítics catalans afecten a la zona geogràfica de Barcelona i la seua àrea i pertanyen, doncs, al centralisme al qual ens tenen tan mal acostumats.

En efecte, a Lleida, amb l'arribada del tren d'alta velocitat, l'autovia cap a Barcelona i cap a Saragossa (l'única gran via circulatòria de Catalunya que no és de pagament), i les actuals construccions de l'aeoroport i el canal Segarra-Garrigues -llargament demanats-, quina altra infraestructura podem reclamar per al desenvolupament econòmic?

Lleida, però, hauria de fer una profunda reflexió sobre aquestes infrastructures. Un dels eslògans de Lleida ha estat sempre, des de temps dels romans, que Lleida era un nus de comunicacions. Cert. La seua posició més o menys estratègica, a la riba d'un riu gran i al creuament de camins muntanya-costa, litoral-interior, etc. La seua posició lateral de Catalunya la configura com a pas obligat per anar a Saragossa, Madrid i a l'atlàntic. No obstant, la indústria logística, la que havia de prestar possibilitats al comerç de mitjana i llarga distància, emmagatzematge i redistribució de mercaderies no s'ha desenvolupat mai a Lleida. Les causes són variades i no es veuen amb claritat (per a quan un anàlisis crític de l'economia lleidatana?): la relativa proximitat dels ports de Barcelona i de Tarragona, el potent sector logístic de Saragossa, falta de captació de capital, etc.

El que sospito que hi pot haver és una manca de decisió per apostar i invertir. Quelcom semblant ha passat aparentment amb l'arribada de l'Ave. La seua ignauguració el 2004 feia de Lleida la porta de Catalunya a l'Ave. Els comerciants es fregaven les mans: la gent vindria de Barcelona, de Tarragona i de Girona per agafar el tren a Lleida i anar a Madrid. I viceversa: els madrilenys es plantarien a Lleida amb 3 hores i desprès pujarien al Pirineu. I què ha passat? 4 anys desprès, el pont de Príncep de Viana s'està fent, la nova estació d'autobusos -prevista a la vora de l'estació de ferrocarrils- encara s'ha de licitar i el complex comercial i urbanístic de l'estació ha estat altra vegada remodelat a l'Ajuntament, la qual cosa indica la velocitat amb la que es du a terme. Mentrestant l'Ave ha arribat a Barcelona (amb 4 anys de retard!) i ja comença a desbancar el pont aeri. Si el pàrquing de l'estació encara està per fer, on preveien que aparcarien els que havien de venir de Barcelona? Una oportunitat perduda.

En tercer lloc hi ha la qüestió aeroportuària. S'està construïnt l'aeroport d'Alguaire i està previst que entri en funcionament el pròxim gener. A la vegada, alguns estudis desconfien de la viabilitat d'aquest aeroport: amb el de Reus, el de Barcelona, el de Saragossa i el de la Seu d'Urgell el de Lleida ho té molt difícil per iniciar nous vols. Els vols nacionals manquen de sentit a Lleida (no hi ha públic regular per tenir línia a Sevilla o a Coruña) i els internacionals són difícils (els low-costs a Londres, París, etc. estan consolidats al Prat i a Reus). Pel que fa als vols de mercaderies, el sector de la fruita podria sortir-se'n molt beneficiat però, sospir, la logística paral·lela no existeix com hauria. Ja veurem si és l'enèssima oportunitat perduda.

Una altra obra menor, que tindrà un valor simbòlic molt important i espero que també econòmic és la connexió ferroviària amb Girona, ara mateix inexistent (Sic). Fins a la construcció de l'eix transversal, per anar de Girona a Lleida calia passar per Barcelona. Si bé ja hi ha connexió viària (tot i que aquesta sigui pèssima), el tren és necessari. Aquesta obra va lligada a la millora de la línia Lleida-Manresa-Barcelona -tercermundista és un qualificatiu suau- i està prevista per al 2020. Així que paciència.

Per acabar, queden obres que es poden fer i que dotarien Lleida d'un valor afegit. No m'hi estendré perquè espero fer-ho algun altre dia amb més deteniment. En primer lloc, ara que la comunicació ferroviària amb Barcelona està resolta amb els trens Avant, una xarxa de rodalies ferroviàries i/o de cotxes de línia pràctics, que facin del pla de Lleida una regió ben comunicada. En segon lloc, una Universitat que dinamitzi seriosament el sector productiu i social de les terres de Lleida. Aquestes dues idees no es poden proposar ara mateix. Demanar una xarxa de rodalies completa seria la broma històrica més gran de la història desprès del port de Cervera. Són dos projectes a desenvolupar al llarg de tot el segle XXI i a reclamar quan Lleida hagi extret tot el suc que les vies de comunicació, els trens i l'aeroport han permès i que, de moment, tan malament ha sapigut aprofitar. Mentrestant, certament, no hi ha més obres a reclamar al ministeri.

Las claudicaciones de la izquierda

2008-07-06T15:21:00.000-07:00

Carlos Paris
PÚBLICO, 6 de juny de 2008

Pocas cosas en el mundo actual me parecen tan sorprendentes como la contradicción interna que la política abriga. Por una parte el manifiesto fracaso del capitalismo para resolver los graves problemas sociales de la humanidad y, por otra, la creciente ceguera para percibir este fracaso y reaccionar ante él. ¿Es la que denunciaba Saramago en su lúcido Ensayo sobre la ceguera? Y en esta ceguera se mueve a tientas una izquierda que ha perdido el vigor de sus grandes convicciones, aquellas con que se erguía anunciando la posibilidad de un mundo mejor.

Cuando me he referido al fracaso del capitalismo no aludía, ciertamente, a sus beneficiarios. El orden actual, con toda su injusticia, constituye un enorme éxito que corona triunfalmente sus luchas, especialmente virulentas desde los ochenta, bajo la dirección de la trinidad Reagan, Thatcher, Wojtyla. Ni pienso sólo en la actual crisis mundial. Las periódicas crisis forman parte de la dinámica del capitalismo, como ya vió Marx.

Pensaba en el panorama desolador, que, en medio de un enorme desarrollo científico y técnico, se extiende ante nuestros ojos, cuando contemplamos la sociedad planetaria, con los mil millones de seres humanos que sufren el flagelo del hambre, en el Tercer Mundo, y en las bolsas de miseria del Primero, y con muchos más que llevan una vida inhumana. Y que, cuando tratan de huir de la miseria, se encuentran con los muros levantados por el Primer Mundo. Todo ello mientras no faltan alimentos, sino las medidas que, permitan desarrollar su producción y distribución, obstaculizadas por los intereses de las multinacionales. Hace ya años René Lenoir lo documentaba en su lúcido libro Le Tiers Monde peut se nourrir. Y Susan George explicaba que la raíz del hambre mundial no se encuentra sino en el precio especulativo de los alimentos. Hoy el Primer Mundo, más preocupado por el funcionamiento de sus vehículos que por el hambre, ha descubierto los biocombustibles. Pero, como recientemente explicaba Ziegler, con la cantidad de maíz que es precisa para llenar el depósito de un coche se podría alimentar, durante un año, no a la “niña de Rajoy”, pero si a un niño o niña mejicanos.

Y pensaba en los hirientes contrastes que en el mundo industrial se dan entre las clases sociales. Según el economista Stiglitz, “a finales del siglo XX el número de pobres aumentó en cien millones, al mismo tiempo que la renta mundial total crecía según un promedio del 2,5”. Todo un fracaso del devotamente cantado desarrollo, que obliga a pensar, más allá de los lugares comunes que se han impuesto a las mentes. Porque a la incapacidad para contemplar la realidad se une la asunción de los más viejos tópicos de la derecha, triunfantemente lanzados por los beneficiarios del actual orden, y asimilados por políticos y pensadores que se consideran progresistas y por las resignadas multitudes, incapaces de luchar por una sociedad mejor. Recordando el concepto de hegemonía ideológica de Gramsci hemos de reconocer que la derecha se ha impuesto en este terreno de combate, del cual es preciso desplazarla.

El primero y decisivo de estos victoriosos tópicos es la afirmación de que no existe más manera de organizar la vida económica y social que la representada por el capitalismo. Incluso mentes tan críticas y documentadas como la de Vidal Beneyto mantienen que no cabe otra posibilidad sino escoger entre las diversas formas del capitalismo, representadas por Europa, por EEUU y por China, pronunciándose a favor del modelo europeo. Pero en la realidad de la Unión Europea se acusa un creciente deterioro de los avances con que la socialdemocracia, aun sin tratar de eliminar el capitalismo, pretendía hacerlo algo más habitable mediante medidas sociales de protección a los más desfavorecidos. Un exponente de ello es la propuesta de la jornada de sesenta y cinco horas, en que culmina la agresión a los trabajadores que Lidia Falcón ya exponía lúcidamente en su libro, Proletarios del mundo, ¡rendíos!

Hoy día nuestro presidente del Gobierno Central ha declarado que no piensa tomar ninguna medida que suponga una intervención en el mercado. La idea de que el mercado está gobernado por un mano mágica que produce el universal beneficio es otro de los grandes tópicos difundidos por la derecha que falsean la realidad. Ya hace muchos años Einaudi demostró cómo los oligopolios dominaban el espacio mercantil y, en nuestros días, cada mañana nos sorprende la noticia de una fusión de grandes empresas, llamadas a aumentar a nuestra costa sus beneficios, imponiéndose en el mercado.
La libertad que la Revolución Francesa reclamaba para el ciudadano y Olimpia de Gouges exigía para la ciudadana, la que Marx vindicaba cuando afirmaba que “el libre desarrollo de cada uno es condición del libre desarrollo de los demás”, se ha convertido, hecha caricatura esperpéntica, en libertad de la empresa para incrementar sin límite sus beneficios, falta de control social. Y al mismo tiempo se extiende la mitología de la privatización, que en nuestra Comunidad madrileña bajo la dirección de Esperanza Aguirre, trata de arrollar la sanidad y la enseñanza públicas y arrinconar a la Universidad abierta a toda la población. Y en una práctica ampliamente extendida se convierte en “externalización de servicios” que aumentando costes, sólo benefician a las empresas privadas.

Hace tiempo escribí que la izquierda, tras sus derrotas, estaba presa del síndrome de Estocolmo. Y, sin embargo, nunca sus ideales y su proyecto han sido tan necesarios. Como afirmaba Rosa Luxemburgo, “socialismo o barbarie”. Y hoy nos invade la barbarie.

Carlos París es filósofo y escritor. Su último libro es Memorias sobre medio siglo

Con nuestros votos imbéciles

2008-07-06T14:46:00.000-07:00

Javier Marías
EL PAÍS SEMANAL, 6 de juny de 2008

Uno de los mayores peligros de nuestro tiempo es el contagio, al que estamos expuestos más que nunca –en seguida sabemos lo que ocurre en cualquier parte del mundo y podemos copiarlo–, y en unas sociedades en las que, además, nadie tiene el menor reparo en incurrir en el mimetismo. Y a nadie, desde luego, le compensa ser original e imaginativo, porque resulta muy costoso ir contracorriente. Es el nuestro un tiempo pesado y totalitario y abrumador, al que cada vez se hace más difícil oponer resistencia. Y así, las llamadas “tendencias” se convierten a menudo en tiranías.

Una muestra reciente de esta rendición permanente ha sido la aprobación por aplastante mayoría, en el Parlamento Europeo, de la “directiva de retorno” para los inmigrantes ilegales. Es ésta una directiva repugnante, llena de cinismo y falta de escrúpulos, que a muchos europeos –pero ay, no a los bastantes– nos ha hecho sentir vergüenza de pertenecer a este continente. Como si se tratara de una parodia de Chaplin o Lubitsch, el ponente y promotor de dicha directiva ha sido un eurodiputado alemán del Partido Popular Europeo, Manfred Weber, que apareció en televisión muy ufano de su vileza y vestido de tirolés, cuan¬¬do a nadie se le oculta qué clase de gente se viste así, todavía, en su país y en Austria. A este individuo grotesco le han dado la razón y sus votos no sólo sus correligionarios franceses (a las órdenes de Sarkozy), italianos (a las de Berlusconi, Bossi y Fini, notorios e indisimulados racistas), polacos (a las de los nacional-católicos gemelos Kaczynski), españoles (a las de Rajoy y sus flamantes “moderados”) y demás, sino también un buen puñado de eurodiputados socialistas, incluidos dieciséis de los diecinueve que España tiene en la Cámara (a las órdenes de Zapatero). Yo no sé con qué cara se atreverán el Gobierno y el PSOE, a partir de ahora, a proclamarse justos y democráticos y humanitarios, puesto que con sus votos propugnan que se “retenga” durante año y medio –año y medio– a un inmigrante ilegal cuyo único delito haya sido entrar clandestinamente en un país europeo huyendo del hambre, la guerra y la desesperación. Y asimismo propugna que los menores puedan ser enviados sin garantías a cualquier país, aunque no sea el suyo de origen. Todos sabemos lo que espera a esos críos: en algún punto del trayecto, una red de traficantes que, con el visto bueno de los europeos, se los llevarán a donde les parezca para utilizarlos como les plazca: esclavos, objetos sexuales, combatientes, donantes involuntarios de órganos. Y esto se producirá mientras los gobernantes europeos, con la mayor hipocresía, dicen preocuparse cada vez más por los riesgos que acechan a nuestros menores.

Durante años se ha hecho la vista gorda con los inmigrantes ilegales. Se los ha explotado como mano de obra barata, casi gratuita, y se ha callado convenientemente que eran necesarios para nuestras economías y para que cubrieran los puestos de trabajo que los europeos –ya muy señoritos– se niegan a cubrir. Queremos que alguien recoja la basura y barra las calles, cuide de nuestros abuelos enfermos y de nuestros niños malcriados y consentidos, ponga los ladrillos de las cien mil construcciones vandálicas que han propiciado la corrupción de los alcaldes y la codicia de los promotores inmobiliarios, se ocupe de las faenas más duras del campo y limpie nuestras alcantarillas. Nosotros no estamos dispuestos a ensuciarnos las manos ni a deslomarnos. Que vengan esos negros, sudacas y moros a servirnos, esos rumanos que no tienen donde caerse muertos y que se prestarán a cualquier cosa, más les vale. Les daremos cuatro cuartos y asunto liquidado. Ahora, sin embargo, nos hemos hecho muy mirados con los cuatro cuartos, porque hay “crisis”. Hemos visto que algu¬nos de esos inmigrantes delinquen –como si no delinquieran algunos españoles, italianos, alemanes o franceses de pura cepa– y, contagiados por Berlusconi y sus compinches –los cuales nunca han delinquido, por cierto, no se entiende por qué tienen tantas causas abiertas que los incriminan–, empezamos a pensar que todos esos inmigrantes son unos criminales. Y, como lo pensamos, aprobamos una directiva que los convierta en tales por el mero hecho de existir y haber osado pisar suelo europeo. Se los detendrá hasta año y medio, y sin asistencia judicial, como si fueran presos de ese Guantánamo contra el que los europeos aún nos atrevemos a clamar. Mientras tanto, ese propio Parlamento, quizá en previsión de la próxima escasez de mano de obra foránea y barata, permite también que nuestra jornada laboral alcance las sesenta e incluso las sesenta y cinco horas semanales. Algo nunca visto ni tolerado desde 1917. Y añaden hipócritamente: “según el libre acuerdo entre contratadores y contratados”. ¿Libre acuerdo? Todos sabemos también lo que ocurrirá. El empleador le dirá al empleado: “Usted trabajará sesenta horas. Si no le gusta, es libre de no aceptar, pero yo no voy a cambiar mis condiciones”. ¿Y qué creen que contestará el empleado, en una Europa en la que el empleo es precario y en la que se lleva decenios convenciendo a la gente de que se hipoteque de por vida para comprar un piso de mierda que habrán construido esos negros y sudacas a los que toca detener y expulsar? No me extrañaría que de aquí a poco los europeos tengan que envainarse su señoritismo y que volvamos a verlos barriendo calles, sólo que durante diez horas al día, seis días a la semana. Esta es la repugnante Europa que construimos, con nuestros votos imbéciles.