diumenge, 15 de febrer de 2015

Lo marginat

M'ha sobtat coneixer-li al professor Ignasi Moreta una preocupació tan materialista com la que tracta en aquest article, si bé la llengua i la normativa tenen poc de materialista, per comparació en les àrees en què ell n'és realment expert, certament ho és. Fins aquí una broma que espero no ofengui :).

Com a persona d'origen ponentí sóc bastant sensible a les acceptacions de termes lingüístics propis del català occidental en la normativa. Sens dubte els processos de normativització d'una llengua tenen molt de simbòlics i d'intencionals i aquest article [de l'Ignasi Moreta] n'és un pou d'exemples. Es donen un seguit de raonaments que a mi no em fan si no fer certa la tesi que hi ha un català de primera i un de segona, si bé, per sort, això és una rèmora del passat i avui en dia ja no passa tant.

L'article comença amb una omissió que és desapercebuda en tot el desenvolupament, a saber: que la funció masculina del lo desapareix per evolució espontànea de la llengua. En canvi, el lo neutre és perseguit. Passa a argumentar que el lo neutre tenia una funció i una utilitat molt necessària, però la desaparició del lo masculí no s'explica.

L'afirmació "Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu" em fa saltar totes les alarmes. Espontàniament? ¿Realment és creible, sr. Moreta, que en un context de refinament cultural, distinció de classes i aparició del fet urbà una manera de parlar i escriure és abandonada per evolució espontànea? M'estic referint a un català de ciutat i un català de poble, un català de pagès. En la tria d'un o altre article masculí (bé, tria no, sinó tret diferencial) hom es definia com a èsser culte, burgès i urbanita o inculte, obrer/pagès i rural amb totes les seues lectures (mal)intencionades per qui gaudien d'influència sociocultural. Hi ha articles que critiquen aquest pensament hegemònic en la filologia catalana que existeix com el dia i la nit. I si no, segueixi llegint.

Per què hauriem de recuprar el lo neutre? Perquè Joan Maragall l'emprava. Aquest argument, i per la llargada que se li dóna, només pot venir d'algú que creu que Joan Maragall és el súmmum de la cultura catalana. Pot ser que ho sigui, no ho sé, però una figura lingüística no és més vàlida per l'ús qualitatiu (tal savi l'utilitzava i no podia estar equivocat), si no quantitatiu (és una forma arrelada en el parlar de la gent). Si, ja sé que se'm dirà que el que vol dir l'autor és que Maragall reflectia el parlar del seu temps, però és que només surt ell i no cap altre.

Segon argument: perquè hem de traduir textos filosòfics. Hem suportat 100 anys de normativa sapastre en l'escriptura quotidiana (el més important...), però en l'escriptura metafísica no és suportable. En aquí té tota la raó, però què passa amb els que utilitzen el lo masculí de manera quotidiana?

En el seu diàleg amb l'IEC (amb la normativa i amb les missives) aquesta idea pren el seu màxim desenvolupament? Què vol dir que el lo masculí és antic, fossilitzant i informal? Si, ja sé que ho diu la normativa, no vostè. Però, per què no ho combat? Què impedeix l'ús masculí del lo? És castellanitzant? Ja ha quedat clar que no, simplement és antic, fossilitzant i informal. Totalment d'acord amb l'ús neutre (tesi central de l'article, cert), però em sembla discriminant defensar el neutre perquè hem de traduir 'das', però el que dóna varietat i riquesa a la llengua, no.

Tot això guarda relació amb la distinció de classes lingüístiques com queda ben clar en la resposta d'Isidor Marí: l'ús neutre del lo podria ser acceptat en usos quotidians però no en àmbits cultes. Si això no és doctrina ja em dirà vostè què és. Vostè s'afanya a justificar-los: és meritori que l'IEC es digni a respondre amb arguments encara que siguin de la índole que siguin. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Només volia assenyalar la bravada classista que transmet salvar un ús i no un altre, essent els dos genuïns. El procés de normativització del català és ben peculiar històricament tan per l'originalitat com pels condicionants socioculturals que l'han marcat. Però aquí vull fer la distinció entre els condicionants externs i els interns, aquests últims sovint menystinguts. Em sembla necessari deconstruir el que entenem per llengua catalana i normativa, per la salut de tots i de la pròpia llengua.

dijous, 12 de febrer de 2015

Detectar

La paraula sona a través d'un lavabo vaporitzat. La diu un locutor de l'emissora de la ràdio pública local i fa referència a persones. Dues persones en concret: una dona i el seu fill menor d'edat.
Aquestes persones són dues de tantes altres que han sortit de les runes de l'antic mercat dels Encants per situar-se al mig de la plaça mediàtica: molts d'ells són antics veïns de les naus desallotjades l'any passat al Poblenou. Allò és un problema (la situació, no les persones és clar), però fixem-nos a com es transmet aquest problema afegit.

"...Entre els quals s'han detectat una mare acompanyada d'un menor. Els serveis socials de seguida han ofert residència i ajuda a aquestes dues persones..."

Quan vaig descobrir la paraula detectar? Era en uns dibuixos animats en què uns superherois eren avistats per un dolent. Els seus esbirros utilitzaven tecnologia punta (radars, càmares, cablejats, làsers...) a fi de descobrir intrusos en la seva fortalesa. Detectar és una paraula que descriu aquell subtil moment en què algú o alguna cosa nota quelcom molt petit o sigiliós que no hauria de ser allí. Quelcom desharmoniós, colateral, indesitjable... Les coses no es detecten mirant-les directament. Es descobreixen de reüll, o per una alarma, o per intuïció de què alguna cosa no està en el lloc on hauria de ser.

Però tot i així, detectar no és el mateix que descobrir o trobar. Una persona detecta les coses que no van bé (detecto que m'amagues alguna cosa, detecto que algú em roba la llet, detecto un menor entre aquests sense sostre), però no detecta coses estupendes (mama, no ploris, he detectat una feina). I llavors, per què no diuen que s'han detectat 40 subsaharians a l'antic mercat dels Encants i només es detecten la dona i el menor?

Perquè la nostra societat detecta eficaçment els problemes i un menor sense sostre és un problema. I en quan es detecta, se soluciona i el sistema torna a la normalitat. I davant d'una situació problemàtica, se'n detecta una de més greu, es fa noticia i es fa noticia el retorn a la normalitat (el menor ja és atès com correspon pels serveis socials). I ja està, sisplau, continuïn circulant.