diumenge, 10 de febrer de 2013

Què has aprés avui? -XVII: la integritat

 A la meua mare
 
Engalanats com hem sabut fer-ho, sortim del casal per arribar a l'inici de rua de Carnestoltes. Vaig tancant el grup i això fa que m'ajunti amb la familia de l'Ahmed (nom fictici) el qual té tres fills amb la seua dona. Costa maniobrar el cotxet per les estretes, tortuoses i empinades voreres de Santa Coloma. En un moment donat em diu amb tristesa: -"Aquest era el nostre pis". I m'assenyala amb el cap (amb les mans condueix el cotxet) un primer. Li pregunto si era de lloguer o amb hipoteca. -"Hipoteca. El vam comprar fa 15 anys. Ens faltaven set lletres." La família de l'Ahmed va ser desnonada fa uns mesos i ara viu en un magatzem. O en el bar que encara tenen, i per poc. De fet, els dos fills que assisteixen al casal (el més menut és massa petit) venen per satisfer una necessitat bàsica amb més comoditat de la que poden fer-ho a casa seua, sense garrafes ni palanganes: dutxar-se. 

Tots els infants són infants. Però cadascun és diferent. I al nostre casal venen infants que requereixen des d'un espai on oblidar-se dels problemes de casa fins a infants als que cal assegurar-ne un seguiment alimentari, passant per algun al que li costen les restes portant-ne o alguna que ha d'aprendre a perdre. Els fills de l'Ahmed i la Rashida (nom fictici també) són educats, somriuen, demanen permís i van bé a l'escola. Viuen en un puto magatzem però continuen somrient i continuen demanant permís. Els seus pares estan arruïnats però els venen a buscar, junts, i ens pregunten que tal ha estat el seu fill al casal. 

Encara diria més: parlen català. Un català sense dubtes ni entrebancs. Un català com el teu i el meu. I em sorprèn la vena rancia que em creua el pensament mentre m'explica el seu drama: "quin català més polit". I el judici passa per davant de l'empatia. Perquè, reconeguem-ho, tendim a avaluar els estrangers segons el seu domini de la llengua de l'Espriu. Pot ser un mafiós o un maltractador, que si parla català se li ha de fer confiança. I m'avergonyeixo de ser partícip d'aquest etnicisme tan injust. Confonem integració amb integritat, obviament només en el cas dels estrangers. Des de quan el domini de la llengua és prova de la moral d'una persona?

Em trobo davant d'una família que estima i s'estima molt, que entén que les dificultats econòmiques no erosionen l'amor i la dedicació pels fills. Tots ells mostren una resistència i una resiliència admirables. I per un conglomerat de dificultats econòmiques l'Ahmed i la Raschida em cedeixen els seus fills unes tardes a la setmana per a què els dutxi i els eduqui. No, si us plau, eduqueu-me vosaltres a mi.

dimarts, 5 de febrer de 2013

És 'El País' "tecnocratista" o només busca inversors?

La roda de premsa que Mariano Rajoy i Angela Merkel han concedit avui als mitjans de comunicació des de Berlín m'ha recordat, tot de sobte, una altra roda de premsa entre dos mandataris europeus, d'un d'ells espanyols. És la que us enllaço a continuació, entre Zapatero i Berlusconi, ambdós sortosament apartats de la primera línia política. Berlusconi és preguntat pel periodista d'El País (Miguel Mora era en aquell temps el corresponsal a Roma?) sobre l'escàndol de la mansió del dirigent on es destapà l'escàndol de prostitució, escàndol publicat en exclusiva per El País. Avui, el rostre gèlid de Merkel semblava el de Zapatero el 2009, a la vora d'un homònim acorralat per la premsa.

Més enllà dels paral·lelismes de la figura, em preocupa profundament la semblança dels contextos. Quan semblava que Berlusconi no podia suportar un altre escàndol més, il Cavaliere aguantava i aguantava i, de celebrar-se comicis, no semblava descabellat pensar que seguiria en el poder. Però llavors, els déus se li van girar en contra i van llençar una tempesta de prima de risc. El preu del bo del tresor italià va superar l'espanyol ("no estamos tan mal" es deia aquí) i Berlusconi va haver de dimitir per no comptar amb la confiança dels mercats. Merkozy va apadrinar un "tecnòcrata" com Monti i la democràcia italiana, ni estava ni se l'esperava. D'un dia per l'altre, Berlusconi fugia amb cotxe, Napolitani demanava govern a Monti i la prima de risc iniciava el seu descens. Monti no era Berlusconi i amb això n'hi havia prou.

La història nostra és ben similar. El mateix diari, El País, destapa uns escàndols que posen contra les cordes l'actual president del govern per haver rebut, pressumtament, sobresous de manera periòdica i il·legal. Que bona part del ventall periodístic i polític expressi els seus dubtes sobre la continuïtat de Rajoy al capdavant del govern no és suficient i ell s'enroca en la falsedat de tot l'assumpte. Que els ciutadans protestin al carrer i al Twitter i que la recollida de signatures per la seua dimissió comenci a albirar el milió de firmants (1/11 part dels vots que va recollir el PP el 20N del 2011) no sembla ni tan sols importunar-lo. Com Berlusconi.
Rajoy i Merkel, ahir a Berlín
Avui, però, han passat coses. Si divendres, dia posterior a la publicació de l'escàndol, el ministre de Guindos deia que el cas Bárcenas no tenia impacte en la prima de risc, avui segurament no es mostraria tan segur. La prima de risc ha pujat 34 punts des del divendres, la pujada més brusca des de fa més de dos mesos. Jo no crec que la prima de risc sigui indicatiu fidedigne de la situació econòmica d'un país ni crec que n'haguem de fer proselitisme. Sí que em preocupa el fet que sigui raó o excusa dels mercats per intervenir de manera decidida en el funcionament democràtic dels estats. Com succeí a Itàlia.

El fet que el debilitament fatal es produeixi al vell estil Kane i no per la pressió ciutadana, sense restar validesa a les proves aportades (ni als ciutadans que fem el que podem), escampa una ombra de sospita més que raonable sobre la publicació de l'escàndol. El rentat de cara que les últimes exclusives han suposat per El País i per El Mundo escombra actuacions recents de mal periodismecom la fotografia del fals Chávez intubat, l'ERE d'un terç de la plantilla o les ocurrències sobre Artur Mas― així com el revisitat tòpic de la crisi de la premsa en paper. En poc més de dues setmanes els dos mitjans generalistes han deixat de ser la transcripció de les atrocitats del capitalisme més despiadat per tornar fer sonar aquella música de garants de la Transició i la democràcia. Fins i tot sona fina l'harmonia entre ambdues línies editorials, tradicionalment contràries.

S'obra un escenari complex a partir d'ara. Les probabilitats que es compleixi allò que es deia fa un any del sobrenom del president "Mariano Rajoy, el Breve" semblen augmentar per moments i es fa difícil creure que celebri l'equador de la legislatura. La possibilitat de la caiguda del govern en ple i la designació a dit d'un tecnòcrata és cada cop més factible i, segons preveig que ens faran creure ambdós diaris manu editorialis, cada cop més desitjable per una ciutadania que ni entén que darrera de tota tècnica hi ha una ideologia ni suporta la italianització de la política espanyola.