dilluns, 21 de gener de 2013

Què has aprés avui? XVI- L'amo del Passeig de Gràcia

Avui he aprés, llegint el reportatge que el setmanari La Directa número 301 li dedica al president del grup Inditex, Amancio Ortega, que aquest home, a part de ser la tercera fortuna més gran del món (del sector tèxtil, qui ho havia de dir!) amb uns 38 mil milions d'euros (gairebé la mateixa quantitat de milions que el BCE ha gastat en deute públic d'Espanya), que aquest home, deia, també fa altres tipus de negocis personals. Com que no sap que comprar amb tants diners, es dedica a fer-los crèixer... més.

I un dels negocis als que es dedica és la compra d'immobles en centres urbans de ciutats. Les dinàmiques urbanes d'occident és una tendència a l'elitització de les principals avingudes i places, convertint-les en espais de luxe o d'alt valor comercial. Així que Amancio Ortega compra immobles i després fa contractes d'arrandaments a empreses que els lloguin. Compra segura, risc baix, benefici segur a llarg plaç.

A Barcelona, encara que el preu per metre quadrat baixi moderadament, els preus del centre urbà continuen augmentant. Amancio Ortega, però, no té por d'aquest fet (de què tindries por tu, amb 38 mil milions d'euros?) i compra que compraràs, ja és propietari dels següents immobles:

- La seu del BBVA de Plaça Catalunya (damunt del Triangle, amb un rellotge que dóna voltes al capdamunt), comprat el 2012 per més de 80 milions d'euros. El banc s'hi quedarà com a arrendatari.
- L'immoble als baixos del qual hi ha la botiga Zara, al Passeig de Gràcia número 16, cantonada amb Gran Via, davant del cinema Comedia. Comprat el 2004.
- El número 93, on hi ha el Santa Eulàlia. Comprat el 2007 per uns 40 milions. S'ha reservat un dels apartaments per a ell.
- La seu del Banco Santander, al número 5, el 2007.
- El número 30, on hi ha Vogue, el 2008 per 50 milions.
- 53 milions pel 56, cantonada amb Aragó, on hi ha Burberrys, el 2012.
- Les dues plantes de la botiga Apple a Plaça Catalunya, per 80 milions.
- L'edifici del Banc Sabadell a la cantonada del carrer Balmes i l'avinguda Diagonal.
- Varis edificis de la Via Laietana.

La cosa és seria. Si aquesta dinàmica es repeteix a Madrid, París, Roma, Nova York, Tokio, Londres... estem parlant de què aquest amo és amo dels principals centres urbans d'Occident, determinant les dinàmiques comercials d'aquests llocs, tancant molt la forquilla d'agents implicats i de possibilitats. A continuació, un mapa de la presència d'Amancio Ortega (exclusivament les propietats personals, deixant de banda les botiges del grup Inditex) sobre un mapa de la manifestació per l'autonomia de Catalunya el 1977. No per res, només per reflexionar sobre el concepte "prendre el carrer".




dijous, 3 de gener de 2013

Un somni estrany

Em trobava de vacances en un poble de l'Empordà. No em preguntis quin. Només sé que jo sabia que em trobava a l'Empordà. Llavors llegia al diari local que l'Ajuntament havia donat la senyal d'alarma per un mosquit gegant. Però no era que hi hagués una plaga de mosquits grans. No. Era que hi havia un sol mosquit. Només un. I no és que fos dinosàuric com si fos una peli americana. Era de la mida d'una poma. Ho sé perquè caminant pel carrer se'm feia nítid el mosquit que volava en la meua direcció i jo l'havia d'esquivar. Darrera ell apareixia un forestal amb un casc rotllo apicultor i una raqueta matamosques, corrent desesperat per atrapar-lo. Es ficaven ambdós pel jardí d'una casa i desapareixien. Jo em deia: "Apa, ja has vist el famós mosquit. Ja està". I pensava que allò s'acabaria, que un mosquit no fa estiu. Però m'equivocava. Els dies següents tot girava al voltant del mosquit. Tota el poble estava en alerta i tothom tenia els nervis a flor de pell. Les raons eren confuses, perquè la picada del mosquit se sabia inofensiva, fins i tot pels al·lèrgics. Només una mica més gran que la d'un mosquit normal. Era evident que l'alarma era desmesurada, sens dubte induïda pels mitjans de comunicació que, sigui com a maniobra de distracció sobre temes punyents, sigui per la manca de noticies habitual en períodes estiuencs, repetien i amplificaven la noticia. Jo no parava de sorprendre'm i alhora desesperar-me per tanta bogeria col·lectiva. És només un mosquit! Viuen menys d'una setmana! Però en els moments que no mirava ningú, em notava l'oida hipersensibilitzada, tement el famós brunzit.