dimarts, 29 de novembre del 2011

Què has après avui? - IX: Vademecums personals

No perquè no hagi escrit res no vol dir que no hagi tingut aportacions que m'hagin fet pensar. Segurament n'he tingut moltes, masses, o potser no he tingut el temps d'escriure. O potser no he tingut la serenitat per pensar-les una estona. Em sap greu. Penso que és un exercici que s'ha d'anar fent i que té més utilitat per la persona que no pas per vosaltres, munió infinita de lectors àvids de novetats (també va per vosaltres, centenar de russos que veniu de pàgines estranyes). Si veieu que no actualitzo, podeu fer-ho vosaltres també, comentant en els anteriors...

Avui he après coses sobre els instruments d'ordenació i planificació territorial. És tècnic i m'és estrany, però em sembla rellevant i interessant. Ara bé, el que m'ha despertat un somriure és quan el professor, Oriol Nel·lo, deia que un llibre que contenia la llei de planificació general de Catalunya havia de ser el Vademecum dels de la professió. I resulta que Vademecum no vol dir altra cosa que
Va amb mi
Vademecum ve del llatí vade, va o camina, i mecum, amb mi. És el llibre que acompanya.
I vosaltres, teniu algun vademecum? Professional o personal? Algú ha escrit sobre els vademecums intel·lectuals? Es podria susbstituir la mal emprada paraula leitmotiv? Com a autors o llibres que acompanyen a un durant tota la vida... Avui al tren pensava que, a part de Goethe, hauria de incloure Richard Sennett. Així de divergents, així de suggeridors... 
Ja us en parlaré.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Els temps canvien


La imatge està realitzada en una biblioteca universitària de Catalunya. En ella es veu clarament un noi 'fent colzes', una senyora llegint en una tauleta tàctil i llibres en prestatges. Ha sigut presa d'amagatotis un dissabte de novembre al matí, any 2011.
El que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estampa és el valor sintetizador de com els temps estan canviant. És una imatge que s'hauria de comparar amb una amb les mateixes dues tipologies de persona que hi apareixen però uns vint, deu o set anys anys abans. Un noi i una senyora i un element tecnològic d'alta tecnologia. No tinc aquella imatge però la podria buscar. Molts de nosaltres l'hem viscuda o vista. És la següent: una persona d'edat jove té, vol adiquirir o utilitza de manera còmoda un aparell electrònic d'emmagatzematge i comunicació de la informació. Estem parlant d'un ordinador, un telèfon mòbil o un aparell de televisió per cable. A la seua vora, una persona d'edat adulta avançada no n'entèn ni un borrall, del que està fent l'altre. Forma part de l'altra banda de l'abisme digital. És més, desconfia de la nova tecnologia. Aquesta era la teoria que aparegué en l'època Clinton: la societat s'està dividint entre aquells que han nascut en un món digital i que en dominen el llenguatge, i uns altres que no i que l'han d'apendre. El risc de trencament cultural era molt alt i hi havia por. Sembla raonable.
Ara l'escena és inaudita: la senyora utilitza una gadget d'última tecnologia. El noi estudia amb bolígraf i papers en blanc. Segons aquella teoria, els objectes haurien d'estar en mans de l'altra persona. Què ha passat?

La crisi actual canvia moltes de les idees socials i culturals definides en el paradigma de la segona meitat del XX. Dos són els factors que han fet possible aquesta imatge: un és la simplificació de l'ús de la tecnologia. Realment, fa molts anys, en el seus inicis, escriure un correu era bastant complicat. Ara ja no. El segon dels factors és un sistema laboral i econòmic que amb la crisi s'ha extremat. Era un sistema laboral que donava bastantes garanties a unes generacions nascudes entre entre els 50 i els 60, però no pas als següents. La situació familiar és molt típica: pares ben establerts professionalment i econòmicament, uns ingressos assegurats i un benestar bastant correcte, molt millor que el seus pares, "amb la vida feta", amb uns fills joves encara a casa a causa d'un mercat laboral molt cruel que els impossibilita emancipar-se i crèixer laboralment i una visió negativa de l'emancipació. És cert que podria ser que aquesta imatge pogués estar debilitant-se per la durada de la crisi. El resultat és que la tecnologia més última ja no està a les mans de les generacions més joves: senzillament no poden pagar-la. Una tauleta costa entre 100 i 500€ i això està fora de les possibilitats d'un jove sense ingressos o amb ingressos molt petits. Hi ha, és clar, la possibilitat del regal, però sospito que no tots els joves se sentirien còmodes si els seus pares els regalessin quelcom per valor de 400€ pel seu vint-i-quart aniversari...


dissabte, 19 de novembre del 2011

Què hs après avui? -VIII: conversa de besucs

Avui he après de la meua abu que no hi ha besucs a les peixateries durant l'any. Tu els busques i no n'hi ha. Sembla que són un producte del temps perquè..
els besucs apareixen uns dies abans de Nadal.
On són? Esperen a ser pescats abans de nadal? No. Segons la meua abu, els besucs que van pescant, els congelen i desprès els venen comsi fossin acabats de pescar.
Coses que un no sap perquè no va a la peixateria...

dijous, 17 de novembre del 2011

Què has après avui? -VII: Els nostres actes ens defineixen

Avui he anat a veure el documental Els oblidats dels oblidats de Carles Caparrós al cinema Alexandra de Barcelona. En ell s'explica la feina de la fundació de Saint Camille de Lellis i del seu fundador, Gregoire a Costa de Marfil i països veïns. Rescaten malalts mentals de les zones marginades de la societat i intenten millorar la seua situació clínica i social. En alguns casos, rescaten malalts tractats com animals, lligats amb cadenes durant mesos, fins i tot anys.
Cap al final de la pel·lícula, Gregoire va a buscar a un poble recòndit a un antic pacient al qual se li havia acabat la medicació, havia tornat a recaure i el tenien en una cambra amb la cama atrapada a un tronc. Gregoire renya als familiars: -Quan costa portar-lo fins a l'hospital? 8€? I no els podeu pagar? I si cadascú del poble posa 0,50 no ho podreu fer? No és millor que cadascú del poble aporti una mica que tenir a una persona encadenada a un tronc? És la vostra responsabilitat. Això és vergonyós per la persona, per la família i pel poble sencer. Tractar així a un membre del poble no fa honor a aquest poble ni a la seua gent.
Les injústicies i les violacions dels drets humans no són fets aïllats. Ens defineixen com a humanitat i és la nostra responsabilitat impedir que això continui passant. Això he après avui.

THE FORGOTTEN from Aigua Films on Vimeo.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Què has après avui? -VI: Geography's everywhere!

Avui, mentre vaig escrivint un resum, m'he adonat de la immensa problemàtica de la geografia, sobretot la regional. Quan dic que estudio geografia i no sé ben bé dir on és per mostrar. En canvi, tot està format, o millor dit, configurat, en termes geogràfics. Visc a Gràcia i tu no, agafar un tren o un altre, fer un viatge a Berlín, desplaçar-se fins a tal lloc per treballar, les farmàcies de guardia, els països desenvolupats, les habitacions d'un pis compartit, la comunicació per Skype amb Sydney, Barcelona i San Francisco en una mateixa hora i amb 19 de diferència al mateix temps... Catalunya, els Pirineus, Afganistan, Jerusalem, el món musulmà, la Plaça del Sol i la Plaza del Sol... Què hi ha aquí o allà, com s'hi viu, què fa diferent aquesta terra d'aquella i de la de més enllà, què es pot millorar i com... Tot té una dimensió espacial, tot té un caràcter regional...Tot és geografia i en canvi em veig argumentant que estudio alguna cosa més que muntanyes, rius i fronteres... Sembla ser que hi ha una geografia "recordada" (la de l'escola...), una geografia "quotidiana" (subjacent, per tothom) i una geografia "d'estudi" (o professional, a la que sembla ser que em dedico).

dijous, 10 de novembre del 2011

Què has après avui? -V: El pensament màgic

Avui he mirat un de les últimes emissions de Singulars, aquell programa del 33, i hi he après que existeix un pensament que es diu 
pensament màgic
i que és aquell típic que trobem a la secció d'Autoajuda quan no de Psicologia. I no és psicologia. És un tipus de pensament que no transforma la realitat ni ens transforma a nosaltres per ser més forts, sinó ser més dèbils. Ens tanquem en el narcicisme de la sensació i ens enfonsem en l'autoconemplació i ens ofeguem. Triomfa perquè no exigeix massa, perquè és irracional i permet recrear-se en aquesta irracionalitat de l'autosensació. Volent molt una cosa podràs aconseguir-la, diuen. Abracadabra i flop. Així no anem bé.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Què he après avui? -IV: keynesianistes bons

Avui he après, gràcies a aquest article de Paul Krugman, que hi ha una postura politicoeconòmica anomenada
keynesianisme armamentístic
que consisteix en defensar les inversions públiques en la fabricació de material bèl·lic (ja sabeu, bombes, tancs, avions, uniformes...). Fixeu-vos-hi bé perquè poques afirmacions polítiques poden arribar a ser tan cíniques i hipòcrites com aquesta. Qui defensa que l'Estat ha de continuar o augmentar la inversió en indústria armamentística ho fa amb el típic argument keynesià de què la inversió pública crea llocs de treball. És a dir, l'Estat ha d'invertir en crear llocs de treball que produeixen béns que serveixen per matar persones. Ja us podeu imaginar que qui defensa una postura així, també defensa que la sanitat o l'educació públiques són massa cares i que s'han de deixar al lliure mercat. Doncs au, visca la inversió pública!

dissabte, 5 de novembre del 2011

Què has après avui? -III: la abuela estudia

Avui, mentre posava els plats al rentaplats, l'abu m'ensenyava una recepta que la meua memòria reté amb dificultat. De sobte, jo no sé que he dit que ella ha respost amb el següent refrany:

Va la vieja muriendo y sigue aprendiendo.

Us parlaré una mica de la meua abu. Té 87 anys ("murió joven, con 83" ha dit una estona abans) i manté la seua particular guerra amb el seu cos. No ha tingut una vida fàcil i ja comença a mostrar algun símptoma del pes dels anys. Fer-se vell deu ser alguna cosa així com saber que queden molt poques coses per aprendre. Però encara té el cap molt fresc i a vegades diu coses plenes de sentit, per a ella mateixa i pels demés. I aquesta és una d'aquestes vegades. Gràcies abu.

divendres, 4 de novembre del 2011

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Què has après avui? - I: not place like home

Comença una nova col·lecció d'escrits. Seguint el refrany traduït lliurement "mai te n'aniràs al llit sense haver aprés quelcom llegit o dit" i la costum que hagués estat bé tenir de menut, la de ser preguntat, a l'hora de sopar, què havia après aquell dia, vull compartir un conjunt de coses apreses. No vull ni xerrar de coses que ja sé i que vosaltres, oh tabules rases, no. Vull compartir aquelles coses que em fan un inside intel·lectual, segons l'argot de la psicologia, que em fan sentir viu, que em fan coscient del camí que queda per fer. Cada dia sentim aquella sensació de bellesa i de bé i de bo quan descobrim una veritat evident però que havia estat oculta. No m'enrotllo més. M'agradaria afegir, però, que, si us animeu, escrigueu als comentaris una cosa que hagueu après vosaltres cada dia.

Avui he après, i és sorprenent perquè només eren les 11 del matí, que la visió de la casa com a espai de pau i tranquil·litat, l'espai on tornar a descansar, del hogar dulce hogar, és bastant masclista: quan es deia això, era l'home qui tornava a casa per descansar; per la dona, la casa és l'espai de la feina i del descans. I des de que treballa fora, a vegades ni això. Així que si ho dieu, dieu-ho pels dos, no per un de sol!